El déu de l'angoixa

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell

Sóc el que tothom anomena un terrorista. Un dia, quan encara era massa jove, vaig matar un home. Però no ho vaig fer per venjança o per set de violència: ho vaig fer perquè l'odiava profundament, perquè em cremava per dins saber que existia, i encara que no hi fos, el sentia bategar a prop, amb el cor obert en flor com si em demanés lascivament que l'arrenqués d'arrel i me'l cruspís.

Odiava aquell home i pensava en ell amb la mateixa urgència com es pensa en el menjar o en fer l'amor, amb el mateix deliri adolescent inflant dessota la pell. I recordo com si fos avui tota la carn vermella en guerra, demanant-me que esclafés el meu secret enemic.

El vaig assassinar en un carrer del meu poble, el més estret i tort que vaig trobar, perquè la llum del dia em perdés de vista. El vaig enganyar de dalt a baix, vaig dir les mentides més malicioses i emmetzinades que havia dit mai, i el número em va sortir tan perfecte que semblava que parlés un altre. El vaig entabanar i seduir imitant tots els estafadors i els xarlatans que coneixia de vista o de passada, i quan el vaig tenir embutxacat, quan el vaig tenir davant meu mig plorant per les falses confessions, llavors li vaig clavar un ganivet ben endins, ben endins fins que vaig notar el cor rebentat.

Inundat de sang, de cop i volta va ser com si s'esfondrés tota la passió sobrenatural que havia pastat pel gran moment. Havia caigut de pet en el gran misteri, hi havia un home de cos present i jo era l'assassí. No podia dir que no sabia el que feia, perquè de bon matí vaig agafar un ganivet de la cuina, el que jo pensava que tenia més dents i era més esmolat, i després vaig buscar el cor de la meva víctima amb la mateixa terrible saviesa i diligència que els depredadors i els rapinyaires. Vaig mirar l'arma, el mateix ganivet que feia servir per tallar els crostons de pa i les cuixes de pollastre.

Em vaig amagar durant moltes setmanes, perquè m'agradés o no encara era un nen. M'amagava de la terra, de les voladúries d'ocells, del vent de la tarda, i a hores foll a hores serè em ruixava el cos de sabó i d'aigua de colònia, per espantar els microbis de l'assassinat. Em fregava pit, cames i braços amb un fregall que s'estripava, que em deixava vermell per tot arreu. De vegades em feia tant de mal amb l'esponja que la pell de les costelles se'm desteixia i sortien puntes de sang i puntes de sang, i quan veia aquelles constel·lacions roges em tornava a recordar de la meva víctima i d'aquí allà mai podia parar tranquil.

Una nit vaig caure abatut i vaig tenir un somni. Esglaiat com estava, amb tota l'entranya calenta pel dolor, vaig somiar la cosa més inesperada. Jo, que mai havia resat ni cregut en res, vaig veure un déu. I no era el déu portentós, muntat sobre els núvols i amb el seguici d'àngels que coneixia de les estampes, sinó un déu solitari i proscrit enmig de la fosca.

Seia sobre una butaca empedrada, duia una túnica emmaranyada de plecs i jeroglífics i anava embotit de pulseres i collarets, com una fetillera. I sota la cabellera pèl-roja, flonja i boscosa com la dels filòsofs, tenia una pila d'ulls que em miraven. No anaven cadascun per un cantó ni feien fileres, sinó que tenia moltes pupil·les dins de cada còrnia, tenia tres o quatre ulls dins de cada ull. Aquell déu filòsof repenjava la cara sobre un puny, i somreia d'una manera inhumana, tant que no se sabia dir si era fred o calent ni es podia aclarir si es divertia o s'amargava.

Aquella nit, i encara abans de despertar, em vaig convèncer que jo no era un bordegàs criminal, que en realitat seguia un déu enigmàtic sense adonar-me'n, i sense que em donés cap ordre ni jo l'obeís en res, a la fi tot es relligava per adorar-lo i donar-li la raó. Amb les seves postures retorçades, pulseres i ulls incomptables, rínxols i plecs infinits, el déu pèl-roig del meu somni era la intel·ligència secreta que em coneixia des que vaig néixer i que ho sabia tot dels meus impulsos carnals.

Per això, perquè em sabia fill de la clarividència, vaig rondar els barris més perillosos de les ciutats a les hores més intempestives. Em vaig barrejar amb una banda de joves eixelebrats, orfes i tatuats. Burxant-los dia i nit els vaig convèncer que matar homes amb les mans donava més plaer que totes les drogues i les dones juntes. Tota la colla d'eixelebrats, un per un, van fer memòria de les persones que un dia o altre havien mal·leït, i els vaig ensenyar a enganyar i a somicar falsament, els vaig instruir per fer caure la gent de quatre potes i enviar-los a l'infern en el moment més inesperat.

Vam matar sense mida ni seny, a l'engròs i amb entusiasme, vam matar amb llibertat terrenal i sempre miràvem d'estavellar directament al cor els fiblons i les estaques, perquè fos la primera entranya de quedar destrossada. Me'n recordo: jo era el més decidit de tots, i encara que teníem si fa no fa la mateixa edat, tots em veneràvem i em seguien la pista, i ordien els meus plans amb una celeritat digna de les formigues o de les abelles. Jo era la reina de l'eixam sense proposar-m'ho, i a cada flor que xuclàvem era més espessa i més abundant la mel del nostre temple.

Em vaig abismar tant en les folgues i les festes de sang que m'havia oblidat del meu somni revelador.

El déu pèl-roig no m'ho va perdonar: se'm va aparèixer de nou, i es ficava cada nit en el meu deliri perquè contemplés el seu rosari de pupil·les, la seva teranyina de collarets i el seu costellam de plecs. Somreia igual que la primera vegada: amb el rostre confós, per l'aire vibrant i pels meus ulls entelats, era de tots cantons impossible esbrinar què pensava en la seva saviesa laberíntica i solitària.

El déu cabellut em va torturar matinada sí matinada també amb la seva presència silenciosa i ofensiva, i somreia llunyanament mentre jo em consumia de misteri i d'ignorància, marejat pel tapís d'espirals. Al sisè mes dels malsons una malaltia em va començar a corcar l'ànima. De cop i volta, sense mastegar-ho ni veure-m'ho venir, la certesa horrorosa de ser un assassí em va assaltar i cada cop es feia més gran i cridanera. El déu que m'havia llegit la passió ara em llegia la feblesa, i en els somnis es burlava de mi en silenci, repenjant-se en la seva butaca i dibuixant el seu somriure sense forma.

Escric des de la presó: l'últim crim va arruïnar-me la salut i la policia em va trobar extenuat. Jo, l'abella reina, m'he quedat sense fibló. I el déu sense nom, el déu que no puc pronunciar, no m'ha deixat de perseguir. Les nits a la cel·la són insofribles: no paro de veure'l davant meu, mofant-se de la meva ambició i la meva sort desgraciada, escudrinyant-me les nafres amb els ulls dins dels ulls.

Entre barrots he parlat amb els guàrdies. Els he dit que si em veuen aclucar l'ull m'engeguin un crit o em donin una plantofada. Prefereixo viure desvetllat abans que somiar un altre cop amb el déu de l'angoixa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

47 Relats

75 Comentaris

91731 Lectures

Valoració de l'autor: 9.04

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/