El deu de la plaça

És gos de cacera, blanc i negre, de pel curt; jeu a la plaça, al costat del sol, no és pas tonto! Som a mig hivern i es nota en el tel d'humitat que sura i que no s'ha acabat d’esvair encara a quarts d'una.

"Et donaré el lloc de deu si ets capaç d'imaginar-te l'eternitat" - li diu al nen el foraster que viu al poble, una mena de sant o savi un paio ben estrany i solitari, parat al bell mig de la plaça, sota la farola. "El lloc de deu!, renoi! Ara mateix m'hi poso! Manar per sobre de tot, saber-ho tot, se a tot arreu a tothora! Que bo! " El deixa plantat i comença a córrer per la plaça amb els braços estirats, com volant en un avió. "Magnífic, sóc deuuuu! " Crida a la vora del ca endormiscat.

Però,...l'etern, no s'acaba mai,.. Conforme, no s'acaba. Ara bé, ha de començar en algun moment o altre, no? Anem al principi i tirem més enrere, no n'hi prou? doncs, molt més enrere, i enrere, però, renoi,...sempre hi ha un principi! "Això és impossible! Com es fa per imaginar-se l'eternitat i poder ser deu?"- acaba demanant el nen al foraster, que és un home sens dubte, de fe en nostre senyor.

Mentrestant el gos s'ha mogut seguint la llum del sol sobre la plaça. No és pas tonto, no! Ni tampoc infidel! Ell segueix allà a la vora de casa esperant que l'amo, el seu deu particular, surti fent olor de pólvora amb l'escopeta i el sarró.

"Ho sabrà el mossèn?" -Es pregunta el nen- Segur que no! Un home entresuat i vigilat per la "margendona"* No! tindria un posat molt diferent, de iaio amb barba blanca,...i ja seria deu!

Miri senyor, ja ho he trobat: la eternitat és el temps que el gos de la plaça gaudeix dormint estirat de panxa al sol,...com un deu.

*Majordoma (del mossèn)