El detectiu 00Blau

Un relat de: Mena Guiga
Quan el van trucar, dormia com un soc gros, roncaire a més no poder, immers en un món oníric massa bo perquè...el maleït telèfon ho espatllés!
La veu de l'Elsa 00Boss era freda, quasi cibernètica.
- El blau ha desaparegut. Novament. Blauament. 00Blau: retroba'l. És una ordre.
El detectiu va empassar saliva i li va costar. Tenia un xic de mal de coll i haver de sortir al carrer de bon matí un gèlid dia de gener mai venia de gust. No tenia ni mel ni llimona per estovar el dolor. Així que: fote't.
Com sempre, es va dirigir al mar. Com sempre: era ben groc. Ni li feia gràcia ni en faria cap foto. No podien ser menys monòtons?
Tot seguit va mirar amunt, cap el cel. Ho hagués pogut fer abans, evidentment. Però es reservava, potser... una sorpresa? Res de res! Ben taronja! Que poc originals!
Va, cap el riu hi falta gent. Va badallar, avorrit i fastiguejat. Com ja sabia: ben rosa! Cansava!
Aniria, si no el controlaven gaire, a fer un cafetó. L'aroma del líquid negre el plaïa i en haver-se'l pres segurament s'inspiraria amb l'efecte estimulant." Qui? Com? Quan? On? Per quins set sous...?." Preguntes habituals, molt pesades, que únicament es formulava per seguir el protocol. Coneixia de sobra les respostes! Es va aixecar, va pagar i, som-hi, cap a fora a entomar l'alè del fred.
Ara, sí, és clar, tocava mirar com les persones anaven vestides. Calia? Ningú duria res blau. Ni un trist cordó de sabata! I així era.
00Blau va respirar amb consciència, profundament. El següent pas era fer cap al zoològic de la ciutat. Mostrar la tarja que l'acreditava seriosament, somriuria a la dona de fer feines, encara de bon veure, i aniria directe a l'espai dels micos pispa-blues. Els trobaria amb els ulls esbatanats, de primer, i després xiularien girant el cap tot dissimulant. 00Blau mai podia evitar riure amb l'estratègia pueril dels primats. Primmirat, baixaria per la corda, com cada vegada, i descendria fins el seu nivell. Els oferiria plàtans qualitat extra -ja els duia a les butxaques- i les bèsties, fartes d'afartar-se de pinso industrial econòmic, se li tirarien al damunt. Aleshores ell només hauria de fer rodar la gran bola blava, mandonguilla gegantina, que els pispa-blues, afectats pel pleniluni -solia esdevenir-se un cop al mes-, havien amassat absorvint ,amb una màgia encara per estudiar, el blau allà on fos i traslladar-lo als seus ridículs dominis de captiveri per tal d'entretenir-s'hi arrodonint-lo i xisclant frenèticament.
00Blau coneixia el secret. Elsa 00Boss no. I no el sabria. Així el detectiu mantindria el sou. Li sabia greu, però, que els cervells dels pispa-blues fossin poc creatius i que els fets els clonessin i els clonessin...com la mateixa trucada de l'Elsa:
-El blau ha desaparegut. Novament. Blauament. 00Blau: retroba'l. És una ordre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

652 Relats

694 Comentaris

182186 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:

(a l'estampa estic al pati, autollegint-me. 'AL TERRAT A L'HORA CALENTA I ALTRES RELATS' (publicat amb Nova Casa Editorial) que és un fill que duc del bracet...fins que torni a parir!)

Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.



Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.