El destí de la pèrdua

Un relat de: gypsy

Pujo les escales a poc a poc, la UCI és al darrer pis. La mama ja hi és. Pobra, està plorosa. Li dic que millor entro jo primer, mentre ella s'eixuga les llàgrimes, que el papa no ens vegi febles. Em poso el gorro, la bata i els peücs verds de plàstic. Ja són les quatre en punt, a veure si ens deixen entrar. Ja obren. Les infermeres i metges berenen a prop de cada família que s'esfondra. Riuen i fan bromes. És un dia més per a ells, i ja han fet tot el que han pogut per aquells pacients.

- I ta mare?
- és a fora, papa. Volia entrar jo primer
- ja ho veus, tot s'apaga
- papa, t'estimo
- (silenci...)
- ara em portaran un iogurt
- estic contenta de poder acomiadar-me, que no estiguis dopat ni inconscient. Per a mi és important que sàpigues que t'estimo. Potser no t'ho he dit gaire últimament
- jo encara t'ho he dit menys. Acomiadar-te de què?
- acomiadar-me d'avui, me'n vaig a treballar d'aquí una estona. Les nenes t'envien petons.
- (somrius lleugerament) ah, és clar. Vull que entri ta mare.
- Sí, ara. No ens deixen entrar juntes. La Nuri i els nens vindran al vespre. Papa, ja sé que m'estimes, els teus ulls ho diuen, encara que no m'ho diguis.
- (silenci...) poses la ràdio petita i busqués l'emissora que t'agrada.

I aquests silencis tan pregons, tan plens de paraules no dites. Només els ulls ens parlen en un llenguatge inarticulat però ple de sentits. I et perdo per sempre, i vull plorar però sé que no ho he de fer. Restes prim i fràgil sota aquests llençols que cobreixen la davallada del teu cos. El teu cos, pare, el mateix cos que em va engendrar amb la força del món obrint-se pas a glops de vida. Sé que queda poc. Que difícil és veure un cos que sents com quelcom teu, sense el ble d'un batec que l'acaroni, sense la sang recorrent totes les vies i els espais que estimem amb deliri. El deliri és la mort mateixa, una bogeria inintel·ligible que et corseca per dins fins desmuntar totes les teories que volies creure, i que et diu sense immutar-se que tot és mentida.

- papa, que dorms?
- no, només descanso
- vols dormir?
- no, vull el raspall de dents, em fa pudor la boca.
- ara te'l porto
- no, que vingui ta mare
- d'acord, ara marxo.
- Vés!

Sempre ens agafem les mans molt fort per dir-nos adéu. Jo et faig petons a la mà, allà on trobo un bocí sense tubs. Tu, no dius res.
Surto a fora, la mare ja està abillada amb els plàstics verds, neguitosa per entrar, per veure l'home que fa més de cinquanta anys que viu, estima i sofreix amb ella.

- Mama, el papa t'espera perquè li donis el iogurt.
- Va, vés que faràs tard! i d'aquí poc ja em faran fora. Encara tinc el seu cos, no ho he perdut tot, oi?
- No mama, i després del cos, tindrem els records que ens romandran, podrem omplir una vida sencera amb tot el que ha fet de bo i de dolent. Fes-lo riure, digues-li que ni que fos un ministre, que tothom truca per saber com està.
La mare somriu amb una tristor fonda. M'abraça i noto que torna a plorar. La defujo amb certa brusquedat perquè sostingui el plor suspès, només unes hores més. Finalment, entra a retrobar al pare.

Baixo les escales a poc a poc. Veig tot de gent malalta que m'interroga amb la mirada, gent com el papa, envoltada de familiars afligits aprenent amb rapidesa el destí de la pèrdua.
Em venen tot de pensaments barrejats i no semblo una dona de carn i ossos, semblo quelcom a punt de trencar-se, d'esmicolar-se per dins en una traïció com de culpa per seguir vivint amb una màscara, fent veure que ho entenc tot, que la mort és llei de vida. Responc amablement i agraïda a tothom que em pregunta pel meu pare, sense poder dir en un crit eixordat que se m'ha emmagrit l'ànima per sempre, que amb el pare jo també moro i que mai no tornaré a ser la mateixa.



gypsy


Comentaris

  • Dona trencada[Ofensiu]
    franz appa | 30-09-2009

    Clínicament, amb el fi bisturí d'un cirurgià, escarbes en aquest relat en el terbolí de sentiments, sensacions, accions i reaccions a què es porta assistir a l'agonia d'un progenitor.
    Molt esclaridor i frapant el contrast entre els diàlegs i les reflexions interiors, i molt sincer i revelador aquest retrat d'una dona que es trenca de per vida davant la mort.
    "El deliri és la mort mateixa, una bogeria inintel·ligible que et corseca per dins fins desmuntar totes les teories que volies creure, i que et diu sense immutar-se que tot és mentida."
    Un paràgraf per emmarcar.
    Una abraçada ,
    franz

l´Autor

Foto de perfil de gypsy

gypsy

377 Relats

2797 Comentaris

449362 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

Salvador Espriu