El despertar de la Fada

Impregnada per la humitat reneixo sota un cel gris. Una boira juganera ha entrat dins el meu amagatall i m’ha despertat. A poc a poc obro els ulls, tinc la pell coberta per una escorça que s’aclivella al moure’m, tot deixant al descobert una bella capa teixida amb fil de teranyina, per sobre les espatlles noto el pes d’una cabellera atapeïda com la molsa.
La boira m’embolcalla i m’empeny a seguir-la per entre els fajos, al principi em sento maldestre i tinc por de perdre-la però tota jo amarada per l’aigua de la pluja vaig lliscant amb més agilitat la vull atrapar demanar-li que es quedi amb mi però quan sembla que la tinc a l’abast s’esvaeix per tornar a sorgir amb més força just al meu davant. El cor se m’accelera en una barreja de por i d’excitació no sé què vol ni a on em porta.
De sobte el so de cants llunyans em recorda alguna cosa familiar, ara ja no tan sols segueixo la boira, em sento hipnotitzada per unes veus etèries, fins hi tot tinc la sensació de veure siluetes bellugadisses voltades per una boira que es va espessint a mida que les veus es van fent més properes.
En un instant la boira s’ha aixecat sóc dins una clariana en mig del bosc plena de Fades dansant i jugant amb fils boira. La respiració se m’accelera mentre una gota llisca galta avall, es dilueix amb l’aigua de la pluja, una llàgrima que em recorda que encara sóc viva, que encara puc dansar al so de la pluja amb les Fades.