El Despertador que Sonava i Sonava

Un relat de: moarpa

Cada matí, des del dia 29 de Gener, a les 7 en punt sonava aquella melodia insistent d'un despertador.
El primer dia, em vaig despertar de cop, ja sabia que no era el meu, però ho vaig haver de comprovar; No, no ho era.
Amb els peus damunt l'estora, asseguda ran del llit, vaig restar a l'espera de que algú el deturés... fou en va, sonava, sonava i sonava¡¡¡ va anar desgranat tons i melodies fins esgotar el temps, ben bé 15 minuts, en que estava programada la seva alarma.
Totalment desvetllada, ja no vaig tornar a agafar el son.
Es va apoderar de mi una mena de neguit que em va acompanyar tot el dia junt amb aquell to que, com un martell, m'anava colpejant dins el cap.
Durant els primers dies, la cosa va seguir igual, cada matí a les 7 en punt, el fatídic so d'aquell despertador.

Ho vaig comentar amb els inquilins dels dos pisos de l'altre banda de l'escala.
No havien sentit res, no sabien de que els parlava.
El pis de damunt del meu, estava buit ja feia temps i ningú s'havia interessat per ell, aquell bloc de 4 habitatges havia vingut a menys per com havia quedat ubicat, en relació a uns equipaments municipals que s'hi havien construït al solar del costat, amb els quals jo no tenia cap problema, ni em molestaven gens, o almenys això havia pensat sempre.
Després d'una setmana ja només el sentia molt en segon terme i no em desvetllava ni em privava de continuar dormin fins el moment de llevar-me.
Després, vaig deixar de sentir-lo.

No obstant em picava la curiositat. Havia deixat de sentir-lo perquè ja no sonava, o perquè m'hi havia acostumat tant, que el meu subconscient ja no en feia cas?.
I vaig fer la prova. En anar-me'n a dormir, vaig programar el meu despertador a les 7 del matí, i al endemà a les 7 del matí en punt es posaren a sonar tots dos. El meu el vaig parar però l'altre, com avanç, va sonar i sonar fins esgotar tot el seu repertori. Era clar que ningú més el sentia.
Com que ja no em despertava i per tant no em produïa cap neguit, ni em treia hores de dormir i a més jo vivia sola, no hi havia cap perill de que fos molèstia per ningú més, ni tenia jo ningú amb qui comenta-ho, de mica en mica me'n vaig anar oblidant, només de tard en tard em venia al cap l'episodi del despertador que sonava, sonava i sonava¡¡¡
La meva relació amb els veïns del barri, era correcte però breu. Un petit canvi d'opinió sobre algun fet actual, bon dia, bona tarda, bona nit i poca cosa més.
No obstant això, no podia evitar sentir les seves converses, tot i que sense entra-hi, quan en tornar de la feina, passava per l'Autoservei que hi havia als baixos del bloc on vivia.
Eren coses com ara...
.- Saps? diu que "Fulanita" ja no està amb "Fulanito". La deixat per una de més jove.
.- Ah, si¡¡ però es ella qui l'ha engegat, perquè en té un altre de més ric.
.- Si, si, més ric més ric. Més "rica" voldràs dir. Està vivint amb una "Tia"¡¡¡
.- Valguem Deu Senyor¡¡¡ No se pas on anirem a parar¡¡¡
O bé...
.- Ostres la Maria, quina mala pega, l'altre dia va relliscar amb la neu i es va trencar el fèmur.


.- Caram¡¡¡ Igual que el meu cunyat, pobre, prou baldat que ja estava i apa patinada i braç trencat¡¡¡
.- Si noi ,la neu tant bonica com es i a canvi, tants problemes que ens du. Es ben be que no estem fets per conviure-hi.
Etc. etc. etc.
No m'immutava gens per aquests comentaris. Però després a casa, tot feinejant o en estirar-me al sofà per dedicar-me a no fer res, que es el meu esport favorit, anaven desfilant inconscientment per el meu
pensament, com una música de fons fent de coixí entre el somni i la realitat.
A vegades se'm feien presents comentaris de temps i temps endarrere, a vegades els del dia abans, a vegades els d'avui mateix, però cap d'ells tenia una rellevància especial per damunt dels altres, cap m'abstreia de la meva feina o del meu "relax".
Per això aquell dia, tot el meu cos es va estremir amb una esgarrifança quan un dels comentaris va quedar suspès en el meu pensament passant per l'interior dels meus ulls com una diapositiva enfocada a tota llum per potents llanternes que el feien cada vegada més proper, més visible, més clar.
En aquells moments, no sabia la data en que vaig escoltar el comentari d'aquella historia, que es reproduïa d'una forma tant suggestiva per la meva ment.

Es tractava d'una persona avara i gasiva que, segons deien, tota la il·lusió que havia tingut en la seva vida havia estat únicament, estalviar, guardar, no gastar. Gairebé no menjava, es vestia i calçava miserablement, escatimava als seus les necessitats més bàsiques, inclòs el foc per escalfar-se. Mica en mica, tota la família va anar desertant del seu voltant. Al cap dels anys es va trobar vell i sol, be, sol no, amb l'Avarícia, que no el va abandonar mai.





Volia endur-s'ho tot amb ell; El seu tresor guardat dins una caixeta de llauna, on havia anat posant els diners que hauria d'haver emprat en viure amb un mínim de dignitat, una manta plena de forats, el bastó de canya, la gorra, els esclops....Segons havia fet saber a un nebot seu que encara sentia per ell una mena de compassió i el visitava de tant en tant, tot allò, en arribar el moment , havien de posar-ho al seu costat dins el taüt.
Quan va arribar el dia de la seva fi, avisada la família per uns veïns que el trobaren a faltar, procediren a du a terme l'enterrament.
La seva germana, la Rosita, mare del nebot que el visitava de tant en tant. Assabentada per medi d'aquest, de la voluntat del seu germà d'emportar-s'ho tot amb ell, decididament i gairebé amb ràbia, va anar recollint tot el hi havia per l'estança i cap al taüt ses dit, mentre entre dents anava murmurant.- No ho volies tot? doncs aquí ho tens tot," confítato" i bon profit et faci.
Tal va ser la recollida que una vegada tancat el taüt no va quedar res de res entre aquelles quatre parets, ja de per sí prou pelades i malmeses.
En tornar del funeral, el nebot va voler passar per el lloc on havia viscut el seu oncle.
.- He d'anar-hi a recollir una cosa que l'hi vaig deixar. Un dia em va dir que tenia por de no recordar-se de llevar-se al matí i l'hi vaig du el meu despertador...on deu ser ara?. No el veig enlloc...mare!!! que l'has vist tu?

........................................................................................................................................................................................................................................................................................







El meu pis, en aquell bloc de quatre habitatges, vingut a menys, esta ubicat a la
banda on s'avia construït l'equipament mencionat anteriorment.

La finestra de la meva habitació, te una bonica i tranquil·la vista damunt el Cementiri Municipal.

Gairebé adossada a la paret del meu estatge hi ha una tomba amb la següent inscripció:



"AQUÍ RESTEN LES DESPULLES DE "FULANO DE TAL"
(POPULARMENT CONEGUT PER "L'AVAR")
JUNT AMB TOTES LES SEVES PERTINENCES.
27 DE GENER DE 200...



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

moarpa

1 Relats

0 Comentaris

715 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor