El desig

Estirats a l’herba fresca, podien veure una multitud d’estrelles. Amb els pocs coneixements que tenien, van albirar l’Ossa, i algunes constel·lacions més. Però amb el llibre d’astronomia que s’havien endut, van poder descobrir-ne moltes més, des de Cassiopea fins a Indus.

Però no va ser fins que van trobar Perseu que ho van veure. Sempre havien sentit a parlar dels estels fugaços, però era massa complicat trobar-los a la ciutat. En canvi, aquella nit, aprofitant les vacances de Setmana Santa, havien aconseguit temps per passar un parell de dies a la muntanya.

Era tal i com s’imaginaven que seria. Tenia una llarga cua, que era el primer que havien vist. Resseguint el rastre que deixava, amb el telescopi, van poder arribar fins al cap de l’estel.

Un d’ells, el més jove, va ser al qui més li va agradar. El més gran, en canvi, simplement va mantenir la curiositat durant uns instants, fins que es va adonar que l’estel no el duria més sorpreses.

Aleshores, el més jove va proposar de demanar un desig. Milers d’idees se li van passar pel cap. Va començar pensant en les possessions materials, i després en les metes personals.

Però el major va respondre amb un simple “no”. Pel seu cap volaven les explicacions que havia escoltat a l’escola. Aquella massa de gel estaria situada a milers o a milions de quilòmetres d’ells. La seva veu ni tant sols s’aproparia a l’estel. I, encara que hi arribés, com s’ho faria l’estel per complir el desig? Va girar-se d’esquena al seu amic. Però ell encara estava pensant en el desig, i quan es va adonar que l’estel estava a punt de desaparèixer, ocultat pels cims de les muntanyes pirinenques, va demanar poder continuar contemplant aquella meravella de la creació.

I, sense saber com, ja no estava estirat a l’herba; ara es trobava enmig d’un cràter, de ves a saber quin planeta i a quina part de l’Univers. I sí, ara podria contemplar aquella meravella de la creació per sempre. Estaria rodejat d’estrelles i de galàxies, abans llunyanes.

Després d’una llarga estona, va decidir començar a buscar un altre estel fugaç, per intentar tornar a casa. Però semblava que, aquella nit no n’hi havia cap altre. En un últim intent de salvació, va donar una volta al firmament amb la mirada, per intentar trobar un estel, i va veure, a la llunyania, una taca blavosa. I, tot i que sabia que era impossible, li va semblar reconèixer al seu amic, de cara a ell, buscant-lo. Aleshores, sense cap mena d’explicació, es va trobar al costat del seu amic. Però no a la Terra, sinó en aquell planeta desconegut. El seu amic devia haver demanat trobar-lo, i ara, el seu desig ja s’havia complert... gràcies a l’estel.