El Desgraciat. Estiu 2004 (Capítol IV, i últim)

Del com havia anat el tema cotxe, ho vam resoldre amb quatre mots, i ja no se'n va a tornar a parlar més.
En aquells dies, teníem a ma mare amb nosaltres, recuperant-se d'una petita intervenció quirúrgica. Precisament el mateix diumenge, tot just abans de marxar de vacances, la duríem a casa seva.
Tornant enrera, al migdia, mentre jo intentava trobar un aparcament, elles -dona i filla- un cop deixat l'equipatge de la segona dins de casa, varen distribuir-se l'ús dels dos wàters de que disposem. A ma filla, l'atzar, va voler que li toqués precisament el que està al costat de l'habitació que en podríem dir dels convidats, i que feia servir ma mare.
Quinze dies en un camp de treball, a diferent altitud i latitud, amb un règim alimentari canviat, uns horaris no habituals, i sense l'acolliment i intimitat pròpia de l'acostumada tassa, és normal que produeixin un cert restrenyiment. L'explosió generada pel retrobament, junt amb les ganes de deixar anar allò que ens oprimeix, eleva les produccions a nivells desmesurats -de les que ja en voldrien les gràfiques, qualsevol multinacional. Si a això li afegim una pulcritud en la neteja, no acompanyada pas amb l'estalvi de paper, se'n deriva intrínseca, inevitable, i conseqüentment, un embussament del recipient en qüestió.
Ho he intentat explicar de la forma més suau que se m'ha acudit, però en el fons, el fet, va ser que -encerclat per les tres dones que en aquells moments tenia a casa, i la gossa-, davant meu hi havia un wàter embussat. Mentre totes alhora, intentaven trobar-ne una explicació, les seves cares reflectien aquella serenitat característica de qui sap que qui té al costat, solucionarà el problema.
La meva destresa en quant al bricolatge, és directament proporcional, comparable, semblant, paral·lela, similar ..., resumint, exactament igual als ja coneguts, meus, coneixements de mecànica. Altra cosa, és que les dones -feministes incloses- considerin indefectiblement, que tot home, ha estat investit per una mena de força oculta, d'una sapiència i habilitat suficient per a aquest tipus d'activitats. Això sí, ai d'aquell -home- que se li acudeixi extrapolar-ho a les feines domèstiques.
Deixat clar doncs, de que per a mi, el fet d'estar guaitant la tassa del wàter amb la tapa oberta, l'únic que em produïa era la mateixa sensació de quan contemplo el motor del cotxe amb el capó obert, vaig tirar mà del refranyer popular, amb aquell que diu "la paciència, és la mare de la ciència".
La ciència, me la va proporcionar l'adroguer, amb un pot de desembussador. La paciència, me la va imposar les instruccions inserides en l'envàs, recomanant-me que esperés mitja hora. Sortosament per a mi, qui les va escriure -per alguna raó que se m'escapa-, va arribar a pensar que jo en podria ser-ne usuari, i igual que com vosaltres ja us deveu haver imaginat, ell conclogué que no em funcionaria. Preveient doncs aquest cas, la sempre distreta literatura informativa, va aconsellar-me una més gran dosi de paciència, allargant l'estona d'espera -desprès d'abocar-hi una nova quantitat de producte- a una nit sencera.
L'endemà al matí, el dissabte acabat d'encetar prometia una calorada pròpia per la data. Un cop llevats -els primers en fer-ho sempre som la gossa i jo- i empolainats adientment per a un esdeveniment de tal magnitud, vàrem anar plegats -en comitiva- a veure el resultat dels efectes desembussants.
Qui més qui menys havia somiat, giravoltat, roncat, descansat, sentit els seus ossos ... menys el wàter. Ell, res de res. No havia fet absolutament res. Seguia allà. Impertèrrit. Com si ningú se'n hagués ocupat des de la seva ultima colossal utilització. La decepció va ser general, com també ho va ser el consens a l'hora d'adjudicar-li una nova tanda de producte. Un cop administrat, i amb la solemnitat requerida, vaig ser jo mateix qui tancà la tapa, el llum, i la porta, donant-lo per clausurat fins el vespre.
El dia va transcórrer tranquil, i a les compres típiques per a un començament de vacances, hi vàrem afegir una nova ampolla de líquid substitutiu de llauners, en previsió d'un nou absurd.
Tot just, quan la tarda es transformava en nit, aquest cop en solitari i traient pit, vaig encaminar-me, resolutiu i esperançat a l'hora cap la tassa del dimoni. Si no fos perquè és al costat d'una finestra -fet que em constatava la manca de llum natural- hagués jurat de que no m'havia mogut del lloc des del matí. Sensació de desastre -en tant la manca de millora- i també d'èxit -per la visió de futur en efectuar les compres. Altre cop un abundant raig, tapa, i a esperar una nit més. En aquests moments, ja no tenia clar si "la paciència, és la mare de la ciència", o no; però encara creia que si més no aquell altre que diu: "Si el remei no arriba a la dolència, el millor és la paciència", em seguia indicant que el camí era l'encertat.
Diumenge al matí. La nit, havia sigut com qualsevol altre de les xafogoses estiuenques Barcelonines. Gairebé sense esma, arrossegant els peus manats per unes cames encara viciades d'unes hores d'horitzontalitat, i que em configuraven un aspecte general de barroera agilitat, dirigí'm a la cambra de bany -que ja començava a acompanyar-me en somnis. Per un moment, vaig imaginar-me que era a l'escola, i davant la pregunta de -Defineix estàtic, contestava -Wàter. A un terç d'ampolla per aplicació, encara en tenia per a dues oportunitats més. Decidí, cremar-ne una. Disposava encara d'unes hores fins que, entrada ja la tarda, enfiléssim el camí cap a les desitjades vacances.

- "Don Jorge, que mandan los de la Capital" -va ser la meva salutació, al trobar-me amb el meu amic, amb qui havia quedat a les vuit del matí.
- "España una, y no cincuenta y una" -respongué.
No us esveréssiu pas. Tan sols és una salutació "conyona", que utilitzem últimament, doncs per qüestions de feina, actualment és passa els dies laborables de la setmana a Madrid.
Havíem quedat per fer un ping-pong, i lliurar-li la meva bicicleta. Com sigui, que coincidim en el lloc d'estiueig, i donat que el meu recent canvi de vehicle, m'havia deixat sense vaca, ell, s'havia ofert a pujar-me-la -entenguis, la bicicleta.
La logística era la següent: Quedàvem. Jo hi anava amb la bicicleta, i ell a peu. Jugàvem una partida de ping-pong. Esmorzàvem -per a nosaltres aquest punt, gaudeix sempre del grau d'inqüestionable. Ell s'enduia la bicicleta, i jo tornava a peu. A la tarda, ell carregaria la bicicleta a la vaca del seu cotxe, i junt amb la resta de la seva família -dona i dos fills- vindria cap a casa meva. Jo, amb filla, dona i gossa incloses, l'estaria esperant amb el cotxe ja carregat i a punt de marxa. Ens saludaríem -que l'educació no s'ha de perdre mai. Ell cediria el lloc de conductor a la seva dona. Agafaria la seva bossa, i se n'aniria amb el metro a l'estació per agafar el tren cap a Madrid -dissortadament, encara li mancaven un parell de setmanes per agafar les vacances. Nosaltres, convertint els dos cotxes en una unitat virtual, emprendríem la marxa cap a Llançà.
La partida va resultar discreteta, i l'esmorzar normalet, però tot i així, de moment el pla funcionava tal i com si haguéssim sincronitzat els rellotges.
Veient com s'allunyava amb la bicicleta entre les cames, emprenguí el retorn cap a casa.

Tenia temps. No n'anava sobrat, però en tenia. Ja que m'havia desfet de la bicicleta, vaig pensar -de tant en tant ho faig- que seria bo aprofitar i fer-li una rentada al cotxe. Uns vidres ben nets, una planxa lluent, i un interior resplendent i amb aquella flaire d'ambientador, de ben segur que farien el viatge més confortable. Aquests nivells de netedat, no s'aconsegueixen a qualsevol túnel de rentat. És necessari un d'aquells en que el personal es fica dins del cotxe per fer-ne l'interior. En conec un. Agafo el cotxe i me n'hi vaig.
Tancat. Sí, sí, com ho sentiu, tancat. El motiu, no era que fos diumenge -que bé obren els diumenges-, sinó que ja havien començat les vacances. Que hi farem, tothom té dret a fer-ne de vacances -altre cosa, és que sempre les acabin fent quan a mi no em convenen, però bé, com ja he dit, que hi farem. Posats doncs a voltar, no vaig ser capaç de trobar res més que un on em van fer el cotxe per fora, sense ni tan sols passar-hi l'aspirador.
Com que aquest entrebanc, dugué a que jo mateix m'entretingues a fer-ne l'interior, vaig arribar a casa més aviat justet. Quina cosa més escorredissa això del temps.

Us imagineu que és el primer que vaig fer en creuar la porta?. Molt bé. Un 10 -encara que heu de reconèixer que era bastant previsible. Cap al wàter que em dirigí. Aquí, també l'heu encertada. L'embussament, qual paràsit és tractés, s'havia instal·lat del tot a la meva tassa. Resignació. Aquesta és l'única actitud que se'm acudí per poder marxar de vacances sense un patiment afegit. A la tornada, ja avisaríem a un llauner per que ens arrangés la cosa, i si trigava a venir, doncs ja ens en sortiríem. Gran invent aquest d'instal·lar dos wàters; un d'embussat, ens deixava coixos però no inoperants. Potser es formarien cues, però seguiríem evacuant.

El dinar, el vàrem fer fora. Qüestió de logística. La dona, amb aquella claredat meridiana que la caracteritza, el dia abans ja ho havia decidit. Si volíem deixar el pis en unes condicions de netedat i higiene acceptables, no era aconsellable d'embrutar la cuina just tres horetes abans de marxar.
Havent dinat, tornàrem a pujar a casa. Si ja de per sí, el cos -al menys a mi- té per costum de demanar una migdiadeta, l'haver d'emprendre un viatge en cotxe, la feia del tot recomanable.
Descansats, i mentre la dona enllestia els últims preparatius per la marxa, acompanyat de ma filla duguérem fins casa seva a ma mare.
Va ésser un cop deixada, quan tornant, vaig parar en una benzinera per emplenar el dipòsit, i verificar la pressió dels pneumàtics. Ho vaig fer en una en que no ho faig mai, però que de les meves sortides en bicicleta, sabia que el compressor i el manòmetre funcionava correctament, d
oncs no seria el primer cop, que intento inflar les rodes, i no funciona l'andròmina en qüestió.
En arribar de tornada a casa per carregar el cotxe de tot l'embalum d'equipatge que la dona ens te acostumats a traginar en aquestes circumstàncies, vaig provar, i la sort em correspongué, de trobar aparcament com aquell qui diu davant mateix de la porta. Va ésser precisament en l'instant de fer marxa enrera per cloure la maniobra, quan percebí una fumera densa i blanquinosa sortint del tub d'escapament. Al baixar del cotxe, m'arribà una olor com de petroli sense cremar. Per lo d'estrany que em semblà, vaig acabar pensant de que tot plegat, ho hauria generat algun altre vehicle que degué passar pel costat del meu.
Un quart d'horeta més tard, i ja havíem encabit -no sense dificultats- totes les maletes, bosses, paquets, i paquetets que la cap d'intendència havia elevat a la categoria de material imprescindible a formar part de la càrrega expedicionària.
Fora el cotxe, hi érem tots, drets, esperant i guaitant. En qualsevol moment, veuríem aparèixer l'automòbil del meu amic amb la meva bicicleta dreta dalt del seu sostre, desafiant en la seva alçada, sobresortint, elegant, majestuosa, prepotent.
Em va costar de percebre que qui esperàvem eren aparcats a la cantonada del davant. Era clar que eren ells, però lo immaculat del sostre en qüestió, m'havia despistat. La bicicleta no hi venia. Vàrem pujar al cotxe, per anar-los a trobar. Tot i que com ja sabeu, la propietat del mateix m'era força recent, em va estranyar que hagués de donar un parell de cops el contacte per que s'acabés engegant. No m'ho havia fet mai. Sempre a la primera. Al mirar pel retrovisor, però, vaig deixar d'estranyar-me i comencí a preocupar-me. El meu tub d'escapament, s'havia convertit en xemeneia del Vaticà. La "fumata" blanca que d'ell en sortia, semblava tal qual que anunciés un "Habemus Papa". Parats els cotxes un al costat de l'altre, sortí el meu amic, per notificar-me que en el moment de carregar la meva bicicleta, se li havia partit la vaca per la meitat. Donada la manca de temps, doncs se li escapava el tren per anar cap a Madrid, no li havia quedat altra opció que desistir de dur-la. En tot cas, la portaria en tren quan s'incorporés definitivament al període de vacances.
Mentre el veia anar-se'n amb la bossa a la mà, vaig intentar explicar-li que el meu cotxe treia fum i feia pudor. Necessitava una opinió. Ell, no en tenia cap. Tenia pressa.
Resignat i preocupat, doncs ara ja no havia de patir únicament per l'agulla de la temperatura, sinó també per la combustió, férem allò que havíem de fer, convertírem els dos cotxes en una unitat virtual, i començàrem el desplaçament cap a Llançà. Tan sols teníem 160 Km. d'incertesa per endavant.

Arribàrem. Els problemes amb el fum persistiren durant tot el viatge, agreujats cada cop que canviava de marxa. El cotxe, amb això, tirava menys del normal, però es va comportar. Per l'agulla de la temperatura, solament vàrem haver de parar un cop en un dels insegurs pàrkings de l'autopista. Tot plegat, i pel que hauria pogut acabar essent, ho vaig considerar un èxit. La meva moral, però, estava bastant malmesa. A la nit, tot i sabent que l'endemà pel matí, m'hauria d'enfrontar a un mecànic desconegut, vaig aconseguir dormir sense cap mena d'insomni. Amb mi mateix estava en pau.
El veredicte de l'al·ludit -i ara ja conegut- mecànic, va ésser simple. En el dipòsit, hi duia una barreja de benzina i gas-oil. En desconeixia la proporció, però segurament era baixa -en gas-oil-, ja que d'altra manera, no hauria aconseguit sortir de Barcelona. A la meva pregunta de com podia haver sigut, no en tenia resposta. La conclusió que finalment en vam extreure, és que a la gasolinera on em vaig subministrar, devien tenir alguna fuita en els tancs.
Si algú, amb tot l'explicat fins aquí -i això que no he esmentat que el mateix dia en el que marxàvem se'ns va espatllar la caldera-, encara pensa que no soc un desgraciat, hauré de concloure que no n'ha realitzat una lectura atenta.

Que hi voleu fer. Un ho és. És un desgraciat. Si a tothom, al néixer, n'hi assignen una dosi -ja sigui més gran o més petita-, a mi no me'n varen insuflar gens -de sort.

Amb el temps però, quin remei toca, un s'hi acostuma. Potser el pitjor de tot és l'adolescència, que de per sí ja ho és, sense necessitat d'estar més o menys afavorit pels astres. Amb l'assoliment de l'edat adulta, un va adquirint el seu tarannà. Aprèn a anar per la vida, com més content, resignat al cap d'avall. Així, i sense por, vaig començar de nou un període d'aquells que en diuen, de vacances.