El Desgraciat. Estiu 2004 (Capítol II)

Un relat de: Ferran Planell

Amb la panxa plena i -perquè no fer servir el tòpic- contenta, ens vam encaminar -seguint al primer grup- cap a les escoles; lloc on ens havíem de trobar amb els nostres respectius fills, a fi d'anar a veure el fruit de la seva obra durant els quinze dies -que nosaltres suposàvem- d'arduós treball. El camí fins arribar-hi, va resultar -ja em deixat clar el tema dimensions- molt curt. Tot i així, i donada l'hora, el degoteig de pares durant el trajecte va esdevenir continuat, constant i persistent. Aclarit això, s'entendrà, que l'arribada fos una mica en tromba. Ho dic, perquè -i ara us toca fer un exercici d'imaginació- les cares de tots plegats, ben bé com si foren dirigides per una batuta magistral, és convertiren a l'uníson en un poema. La imatge de desolació, que produïen el parell de grans taules sense netejar, amb les restes del que se suposava hauria sigut l'últim sopar, el precari de la subjecció del tendal que intentava donar una mica d'ombra a la zona, el desgavell de bancs i cadires, i el deplorable estat de l'herba; van produir en la concurrència l'efecte general d'enviar directament, i sense preludis, l'anima als peus. L'astorament comú del que gaudíem -faig servir aquest verb, donat de que els mals quan es comparteixen, fan menys feixuga la seva càrrega- s'arribà a fer encara més gran. De cop, vàrem començar a veure desfilar amb tota naturalitat, per entre mig d'aquell cau de merda, als nostres fills amb cara de recent llevats -vull insistir de que en aquests moments ja eren les deu del matí.
Tot i que, l'aparició en si mateixa dels monitors, i pel seu aspecte de penjats, ja aclaria bona part de l'entrellat, us podeu imaginar, que la intranquil·litat dels pares, agafés un aire "d'increscendo". No sé si a aquestes alçades ho recordareu, però el motiu d'ésser a on érem, i a l'hora que hi érem, no era altre que el d'anar plegats a veure quelcom que encara que fos molt de lluny -entengueu el conformisme, donada la situació- s'assemblés al fruit de l'acte d'haver fet el que hom va a fer en un Camp de Treball. Ho recordàveu. Bé, sempre agrada que el lector estigui atent.
Doncs d'això, res de res. Ens havíem fet a la idea de que tan prompte arribéssim, i desprès d'una mínima presentació, ens farien pujar altre cop als cotxes, per a dur-nos allà on fos. A la contra, sense que ningú ens digués ni ase ni bèstia, tret dels nostres propis fills -quins per estrany que resulti, i a la vista del ja vist, encara no havien perdut l'educació fins al punt de no saludar- vam romandre passejant, guaitant, i xerrant entre nosaltres -els pares, mentre pel que s'intuïa -els fills, anaven recollint les pertinences pròpies.

Deu minuts, vint, mitja hora. Les motxilles, sacs, terres, pots, cantimplores... anaven apareixent. Sobtadament, i sense fixar la mirada en cap de nosaltres, una monitora se'ns dirigí a tots plegats -els pares.
- Estem recollint objectes perduts, que amuntegarem en el pati de l'escola. Us ho diem, per si hi voleu donar un cop d'ull.
Havent sentit això, la fisonomia col·lectiva, va passar de poema a pasta de moniato. Que no n'hi ha per tant?, sorpresos?. Demano excuses. La culpa és meva. Si no recordo malament, en cap moment us he dit de que la canalla de que estem parlant, es mouen en una franja d'edat d'entre els catorze i disset anys. Concretament, la meva en té quinze. No sé si m'he de sentir avergonyit, però no em crec coneixedor de la major part del seu petit patrimoni domèstic; i encara que ho fos, la considero a ella prou capaç de reconèixer allò que li pertany.
La conversa entre nosaltres, era més aviat escassa. La veritat és que l'estat d'ànim general, no contribuïa gaire a la fluïdesa verbal. Tret d'alguna frase aïllada, com
- Això fot fàstic
- L'any passat, eh, nosaltres, eh, els vam enviar a un altre Camp de Treball, eh, i escolteu, res a veure amb el que estem veient ací, eh!
- A mi em perdonareu, però no entenc quina responsabilitat poden arribar a tenir uns monitors, que saben que s'ha quedat a les deu, i els facin llevar a tres quarts.
Amb expressions d'aquest tipus, dites a tothom i a ningú en particular, anaven passant més i més minuts. Sobra dir-ho, però un darrera l'altre. Immutables, invariablement constants. La paciència -si més no la meva- s'anava apropant al seu límit. Amb això, que sento, a la mateixa monitora d'abans, i aquest cop dirigint-se a la fillada.
- Reunió en el pati. Us vull a tots allà ara mateix.
Jo que m'atanso a la meva dona, i li dic,
- Ei, que estan convocant una reunió en el pati.
- A nosaltres no ens diuen d'anar-hi -em contestà ella.
Tot i així, i digueu-me curiós si voleu, me'n hi vaig anar per la part del darrera.
Allí estaven tots. Assegudets. Formant una rotllana, d'aquelles que van aprendre a fer en la seva etapa de pre-escolar. Tan sols els hi mancaven aquelles batetes ratllades tan mones, de colors verd, rosa o blau. En el mig, drets, un parell de monitors -en un veritable esforç d'infondre un to d'autoritat a les seves veus, els renyaven per haver embrutat durant la nit, i en una mena d'acte vandàlic, una de les cases del veïnat.
- Teniu mitja hora per netejar tot el que heu embrutat, i demanar perdó -digué la monitora de sempre.
Mentre s'alçaven, s'anava sentint,
- Jo no penso fer res, perquè jo no he sigut.
- Jo tampoc, ja n'estic farta.
- Va, si serà un moment. Jo he netejat el doble del que he embrutat -deia, la que desprès vaig saber era, una monitora en pràctiques (i pel que sembla, més sensata).
Desfent les meves passes, vaig tornar a on era la meva dona amb d'altres pares. Tot cofoi, com a portador de noves que era, deixí anar,
- Es veu que aquesta nit, l'han ben emmerdat.
El ramat d'adolescents -en missió de neteja i contrició-, mentre jo tornava pel darrera, havien passat pel davant, fent partícips als allí estants, dels esdeveniments. Tenien doncs ells, més i millor informació que no pas jo. M'ho van fer saber, tot seguit.
- Sí, han abocat el contingut d'uns contenidors d'escombraries en el jardí d'una casa.
- Pareix, que han volgut escarmentar a l'alcalde.
- Sí, hi han tingut més d'una enganxada amb el màxim representant del consistori.
- Ara, pel que diuen, eh, s'han confós de casa. Aquesta no era pas la seva, eh.
No vaig poder més,
- S'ha de ser burro. No saben fer bé, ni el que fan mal fet.

Tot i desconèixer el fons, si és que n'hi havia, la reprovació de l'acció descrita, va ésser general, total, i immediata. Tan sols afegir, i -si voleu- com a punt de vista molt personal, que en quant a si el batlle és mereixia a no, ser objecte de tal bretolada -en el cas de que l'haguessin encertat-, quelcom hi deuria d'haver, doncs a l'any que som, i que com a rètol de les instal·lacions on ens trobàvem, hi figurés "Escuelas Nacionales para niños", escrit encara en aquell idioma que -segons sobirana frase- no s'ha imposat mai a ningú, potser no diu massa en el seu favor.
Mentre les nostres adorables criatures, és dedicaven a la descrita tasca, qui més qui menys, xino-xano, és va consagrar a voltar pel poble. Lo anàrquic de tot plegat, va fer que la senyora i jo, féssim la volteta de forma separada. Jo, apart d'ensopegar varis cops, això sí, com sempre sense arribar a caure, poc més vaig fer que gaudir del paisatge. La meva parella -tot coincidint amb un altre dels pares- al passar front una de les cases properes a l'assetjada, i de la que se'n trobava sortint la seva mestressa, van entaular-hi conversa.
Del que en van parlar, i que un cop tornats a trobar-nos plegats a les portes de l'escola, tingueren a bé d'explicar-me, no em veig capaç de transcriure'n gairebé res. Solament dir, que tot allò que a un pare no li agradaria que fes un fill, i que a fi d'evitar-ho, per això intenta que participi en activitats d'aquesta índole, ho acabaren fent. Trist. Màxim quan en les reunions als respectius caus s'especifica expressament, el que no es permetrà.
A tot això, ja eren quarts de dotze. Mentre encara ho comentàvem, a uns quants els van fer fer una filera, i van començar a desmuntar i recollir les lliteres, alhora que un altre grup es posava a netejar l'interior de les sales que havien ocupat. En veure-ho, la paciència, a la que ja m'havia referit, es va esgotar. S'acabà. "Finito". D'una revolada, vaig agafar a ma filla, i una amiga seva a qui també havia de recollir, i tot cridant,
- El que hauríem d'haver fet, era marxar tan bon punt hem arribat, i deixar que aquests monitors del tres al quarto -si és que se'ls hi pot dir així- recollissin tota aquesta merda solets.
Amb la veu una mica més calmada, i dirigint-me als pares,
- Adéu-siau.
Probablement, algun d'ells, em devia acabar considerant poc solidari.
(Continuarà)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: