El Desgraciat. Estiu 2004 (Capítol I)

Tot i que discernir si era l'últim dia de feina, o el primer de les vacances, m'és una mica difícil, encetaré el relat tot just per aquí, quan vàrem -acabo d'afegir-hi a la dona- anar a buscar la nostra filla a un poblet-, del que n'ometré el nom donades les circumstàncies, i on havia participat en un Camp de Treball.
Sempre he considerat la puntualitat com una gran virtut, i sense voler semblar-ho -de virtuós, he de dir, de que no em representa cap esforç el ser-ho -de puntual. Conseqüentment, i donat de que és impossible complir amb aquest precepte, sense ser un, el que espera que arribi l'hora essent ja a lloc, vam arribar amb temps suficient com per aprofitar-lo tot fent un bon esmorzar.
Hom sempre pensa que en un llogarret tan apartat com era el cas, s'ha de menjar d'allò que se'n diu bé, bo, i barat. El barat, pel que sembla, avui en dia deu ésser reservat per als propis vilatans, doncs pareix que un cop ensumada la procedència dels nouvinguts, els preus s'adeqüen automàticament als propis del seu origen. Si més no, aquesta és la sensació que a un l'envaeix desprès de constatar que a l'hora d'abonar la corresponent factura, no s'hi troba cap diferència amb d'altres de similars ateses a Ciutat. De bé, i bo, si que en vàrem menjar.
Ambient d'aquell que a hom fa sentir ufanós de ser de més enllà, doncs tot i el tracte familiar, en tot moment hi ha quelcom que va deixant ben marcat que no s'és precisament d'allí. El que sí que no vam aconseguir va ser prendre allò que d'un principi demanàrem. A fi de posar-hi llum, vagi un extracte de l'episodi:

Les nou del matí. Amb el cotxe ja a velocitat reduïda, avancem pel que sembla el carrer principal de la vila. L'hora de trobada segons les indicacions rebudes en la pertinent reunió, les deu. Les previsions, semblen doncs del tot acomplertes. Objectiu, trobar un bar on poder esmorzar com Deu mana. Cap el que s'intueix com el bell mig de la minúscula població, a la dreta s'hi adverteix el que podria ser-ne un. A l'esquerra, i tot just davant, una petita plaça amb quatre o cinc delimitats aparcaments, ens fa decidir del tot on parar. Baixem del cotxe. Encara no sé massa bé perquè, però en lloc de travessar directament cap a l'esmentat establiment, anem unes passes més enllà, creuem per més amunt, i finalment tornant a baixar per l'altre acera -ja amb un ben guanyat cartellet de turistes, penjat del coll- ens hi dirigim. D'aquest inexplicable itinerari, n'he d'assumir del tot la responsabilitat. Des d'un punt per darrera meu, vaig haver de sentir com la meva senyora tot definint i alhora recriminant-me l'acció em deia -Vols deixar de fer el número?. Vull aclarir, que això mateix produït a ciutat, hagués generat per part seva, un -Vols deixar de fer el pagès?. Com sigui, ja som dins. Deixem anar un bon dia com cal. Un albirament de l'aforament del local, ens constata l'equivalència de mesures amb la resta del paratge. En una primera taula, hi trobem ja ben aposentats, amb les forquilles i ganivets a punt, un grup de persones que sense gairebé cap possibilitat d'errada, considerem com a pares en idèntica missió. De la segona, en prenem possessió nosaltres. La tercera, sembla més aviat destinada a la pròpia família que regenta el local.

Se'ns apropa una senyora de mitjana edat, i amb un somriure i la deguda cortesia, s'arrenca amb un,
- Que posarem?
- Voldríem esmorzar. Que teniu? -m'afanyo a dir.
Abans de donar temps a contestar, la meva dona, ja demana,
- A mi, em posarà un tallat amb la llet natural, i un croissant, si us plau. -modestament, jo no he entès mai com d'això se'n pot arribar a considerar un esmorzar com cal, però bé, que hi farem.
La mestressa, que mira enrera, cap el mostrador, i en advertir de que no n'hi queden, va per a dir-ho, però mentalment, rectifica i,
- Ja n'hi vaig a buscar un. I vostè? -dirigint-se a mi.
Jo, més que contestar verbalment, simplement em quedo posant cara de qui espera li sigui revelada una de les grans veritats de la vida. La mestressa, perspicaç, em deixa anar el consegüent enfilall de possibilitats. De totes elles, em decideixo per unes llesques de pa amb tomàquet cobertes de bull blanc.
Havent demanat, i desprès de gairebé cent cinquanta quilòmetres, toca el que toca. Un cop fet, i tornat a seure, apareix la mestressa, i diu,
- No li vindria pas de gust un "tastet"?
Tot mirant a la dona -la meva, i veient aquesta que no l'havia entès, em diu en veu baixa,
- Que que vols per a beure. -Ah, faig jo.
- Una "Voll-Damm" si en teniu.
En aquest punt, tot va anar molt ràpid. A la vegada que em contestava que sí, que en tenia, treia els plats de l'encàrrec dels de la taula del costat. Pel que es veia, l'elecció a l'hora de fer la comanda havia gaudit d'un consens majoritari, i per tant tothom havia demanat el mateix. Unes llesques de pa amb tomàquet i botifarra. És just, en aquest precís moment, on me n'adono de dues coses. Una de que en aquests indrets de la botifarra, en diuen "tastet", i l'altre, de que la mestressa -de qui ja hem deixat clara la seva perspicàcia- havent advertit l'idèntic lloc de nostra procedència vers als recent servits, va considerar de que m'agradaria afegir-me a l'al·ludit consens. La veritat, és que un cop passada la natural vergonya, la imatge culinària que se'm presentava davant, era encomiable. Vaig doncs apressar-me,
- Perfecte, em sembla perfecte.
- Molt bé, se m'ha acabat, però com he d'anar a buscar el croissant, portaré també lo seu. -la veritat és que ho vaig considerar com moltes ganes de complicar-se la vida, però agraí sincerament la iniciativa.
Tot veient com abandonava l'establiment a la recerca dels anunciats queviures, ara va ser la meva dona, qui aprofità per anar a on jo ja hi havia estat. Trobant-me doncs tot sol assegut a taula, i amb la ment una mica dispersa, se m'aparegué de sobte, altre cop la mestressa.
- On és la seva dona? -amb un to més aviat inquisitiu.
- Ha anat al lavabo..., al servei.
Tot i els meus dubtes, de com en devien dir del lloc en sí, al veure que s'hi encaminava decididament, vaig donar per descomptat de que m'havia entès. Encara no tres o quatre segons desprès, vaig poder copsar, al fons, les veus de les dues en un to amable. Asseguda ja, un altre cop davant meu, i amb una certa sorpresa reflectida a la cara, la meva dona férem cinc cèntims.
- Me l'he trobada palplantada davant la porta, amb un paquet a la mà, i mentre l'obria per ensenyar-me'n el contingut, m'ha preguntat si no em vindria més de gust una canya de crema recent feta. Evidentment, li he dit que sí.
Ara, que per fi, ja semblava tot decidit, en un temps realment curt, ens vam trobar més que ben servits. Això sí, algú dels que corria per darrera la barra, va tenir a bé, decidir que una canya de crema -recent feta- amb un tallat no devia ser del tot adient, amb el que la mateixa va ser acompanyada d'un bon, i com cal, tassó de cafè amb llet.
A l'hora de pagar, res més a afegir del ja dit en el començament.
No volguéssiu pas veure en el fins aquí escrit, cap to despectiu ni sorneguer, doncs tan sols el que intentava és explicar com vàrem acabar prenent quelcom no demanat. Així, vull fer constar expressament, tant l'exquisit tracte rebut, com la molt acceptable qualitat del menjar -la crema de dins la canya, encara era ben calenta. De la botifarra o "tastet" me n'hagués endut uns quants metres, si no fos perquè amb molt bon criteri, la dona em recordà les entremaliadures del colesterol.
(Continuarà)