El desembre congelat

Un relat de: Ivan Bonache
La mesada no arribava per a tot i van tenir que triar, a desgrat, entre la tele i la calefacció. Aquell final d’any va ser especialment cru i les baixes temperatures van assolir mínimes de rècord, però l’escalforeta que irradiava la pantalla i l’amor que es professaven els eren suficients. Les imatges mostraven taules ostentoses, torrons, llagostins, pernil ibèric i tot de delicatessen que ells no podrien tastar. Tampoc no va arribar per a comprar raïm, però no era imprescindible per a començar l’any nou amb bon peu. Noies escotades amb cames quilomètriques reien acudits dolents de senyors ben abrigats davant de rellotges emblemàtics. Van començar els quarts i després les dotze campanades de rigor. A la pantalla va esclatar una alegria desbordant, cava a dojo per tot arreu, abraçades i petons, però a casa no hi va haver res de tot això. Al sofà hi havia quatre estàtues de gel, inerts, amb gebrats semblants de felicitat. Al carrer un borratxo va passar cantat el desembre congelat.

Comentaris

  • Realitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-12-2015 | Valoració: 10

    Una realitat dura, però una realitat al cap i a la fi. Ara, malgrat la duresa del què expliques, et felicito perquè tot el relat té un to de bonhomia. Aquí al Poblenou, tothom coneix un borratxo que passa sempre pel carrer, cantant i dient coses increïbles. M'hi has fet pensar. Una molt forta abraçada, Ivan i molt bon Nadal!

    Aleix