El deig

Un relat de: Ogigia
La calma de l'aigua estancada
només guarda una imatge, algues,
restes, ossos llimats.

... puc contar-te que mai
no s'atura: va i ve
com un ritme de sal,
lleus crancs tous,
i sembla que no hi hagi perill;
el matí és càlid, mullo
el peus, arriba als turmells,
em deixo acaronar, em tempta,
em mormola: vine,
t'abraçaré sense ferir-te,

i llavors avanço,
i va pujant
lentament,
sento el cos mancat
de pes,
avanço,
però és ell qui entra,
qui em penetra com
si jugués...
i quan me n'adono
suro tan lluny de la platja...

Però, altres cops,
ve creixent des de lluny;
estic tranquil•la en el secret,
d'esquena o adormida.
Porta en la cresta enorme
criatures ansioses
de la meva placidesa
i la meva cautela...

Quan el sento i em tombo
cobreix, de cop i volta,
el llit i els sentits,
devasta la memòria,
to allò que estimo.

I un instant més tard,
tot és aigua

Submergida fins al fons,
naufragada,
no em trobo el cos, s'ha dissolt
en el plaer.

Em balancejo
arrasada i feliç,
transparent,
medusa.

Comentaris

  • allò que estimem[Ofensiu]
    Lèvingir | 25-04-2011

    és un sentiment

    Lèvingir

  • ostres, du el teu segell infusible, aquest teu relat....Ogigia...[Ofensiu]
    teresa serramia | 25-04-2011

    Són pigments, les teves paraules. Duen cadències, remors, carícies, esgarrifors.

    felicitats...,felicitats....,felicitats.......................

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: