EL DECRET DE NOVA PLANTA ENCAREIX ELS PISOS

EL DECRET DE NOVA PLANTA ENCAREIX ELS PISOS I SOBRETOT LA VIDA
No és moment de barallar-se pels problemes del passat i menys per una guerra de successió entre reis. El que és objecte de estudi i simbòlic per la cultura de qualsevol poble del món, serien les restriccions i mesures contra la cultura i els costums de un poble, en aquets cas el nostre. Aquest tipus de mesures no tan sols van contra un poble, sinó contra tot el que representa i tot el que és seu. La cultura és l’herència que ens deixen els nostres avantpassats i ens fa ser el que son. Destruir una cultura és igual a fer una massacra. Si es destrueix la cultura, destrueixes la possibilitat de que les persones tinguin un lloc a la societat, es converteixen en autòmats i vasals de sistemes i cultures invasores, i també imposades.
El nostre onze de setembre te com a origen la guerra de successió, que es produirà entre els aspirants al tron., Felipe de Anjou, fill de Lluís XIV i el Archiduque Carlos de Austria, fill del emperador Leopol I. Seria una guerra llarga i d’abast internacional, amb molt interessos i tot molt complicat. El que es jugava realment era la nostra cultura, i la nostra submissió total.
El onze de setembre de 1714 va haver un enfrontament entre Filipistes i partidaris del Rei d’ Anglaterra. Barcelona era aliada dels anglesos i defensaven la ciutat del atac del castellano-francés. Desprès d’un atac d’artilleria es produirà el assalt a la ciutat, lluitant carrer per carrer. Quan es va ocupar Barcelona a 1714, es va donar ordre de tancar totes les institucions catalanes pròpies del país. En el seu lloc es crearan institucions regides pels vencedors. La repressió i el càstig als defensors de la ciutat, és indigne i tornaven a temps de les pitjors tortures medievals. El cap de una de les víctimes el van deixar penjat en una gavià a dalt del Portal de Mar de Barcelona, durant dotze anys.
El canvi de regim monàrquic, suposaria per a Catalunya un intent de assimilació cultural per part de un regim absolutista. També producte de un nou model d’estat de origen monàrquic francès. Aquets canvis dràstics es traduirien legalment en el Decret de nova Planta, basat en documents que el dotarien de recursos legals al 1716, malgrat que ja estava en practica des de molt abans.
El decret apart de dissoldre totes les institucions normals, imposava els càrrecs sense cap tipus de votació. Des de alcaldes a Representants del Rei a Barcelona. Això també afectava a l’educació. Es castigava tenir armes, fins i tot obligaven a trencar les puntes als ganivets. També es prohibia el dret de reunió. No deixaven fer festes ni al camp. Es prohibia parlar el català i es promocionava el castellà en tots els estaments, públics i privats. Resumin comptes una desfeta, digna dels nobles més elogiats en el “Elogi de la Bogeria” de Erasm de Rotterdam, que s’havia escrit ja feia més de dos-cents anys. Luis XIV (1638), el rei Sol Solet, era conegut per dir: “El estat soc jo” .I per tant es quedava tots els calés, es feia grans palaus, unes festes cortesanes, amb les corte sanes i amb les corte dolentes, que ni el Bush en Aràbia, i bacanals olímpiques, a costa dels demés. De fet ja havia estat lluitant contra Espanya en els països baixos, guanyaria el Franco Contat, i també Flandès. Es moriria al 1715, havent sobreviscut als seus fills, i desprès de gastar-se tot el que tenia, deixant França endeutada en vi, dones, i pollastres. Aquets senyor me ha fet agafar una calculadora per calcular tot el temps que havia viscut, total : 77 anyets. Vivint amb els cales del tot l’estat, més els annexionats com nosaltres. I desprès diuen que la bona vida, és dolenta, i això que no tenia ni aspirines. Tindrien que cercar als seus metges, aquells si que sabien, no com els d’ara, que no et deixen ni beure una ampolla de vi sencera al dia. Aquell es bevia 400 i no vegis el que va durar. Pot ser perquè malaherba no es mort mai. Lluis XV era el seu visnet .Aquetes politiques els portaria efectes com: la Revolució Burgesa de 1792, la presa de “La Bastilla”, el invent de la guillotina, El Cardenal Richelieu, al Napoleó i al general que jugava al Golf. La nostra historia malauradament es contaminarà dels napoleònics francesos. Per sort ara tenim els Sant Jordis i al Serrat junts, aviat faran una gira, ja veureu. I també la nostra historia confirma que els que no volien al Felip aquell, és perquè ja sabia el que els esperava. I no els hi van posar gents fàcil. Si els volien treure els drets, no seria sense defendre-les. Segur que la culpa és dels anglesos, que s’aprofitarien, com sempre, de una guerra civil a Espanya, per uns reis que no eren ni nostres. Els tenien que haver dit “que una porra”, haver-nos unit tots contra els francesos i els anglesos i haver passat directament a la Federació de Reis Espanyols. Figureu-vos les de guerres absurdes que ens haurien estalviat.
Moltes vegades he sentit dit, que la nostra diada celebrava una derrota. Això és motiu de més orgull, ja que no celebrem “cap victòria” sobre ningú. No ens hem imposat, ni lluitaven per envair a ningú. Lluitaven per defensar unes llibertats normals en qualsevol poble. Van guanyar els que no tenien raó. Aquestes victòries mai son duradores. Al 1808 hi va haver altre guerra, La de la Independència. També ens volíem annexionar, aquesta vegada la reacció seria de tot el país, a totes les comunitats.
Els Segadors, és el himne de Catalunya.. El seu autor és Emilio Guanyavents. Fa servir frases del nostre escriptor i filòleg Manel Milá i Fontanals del seu "Romancerillo Catalán" de 1882. La música es va fer al 1882 i és de Francesc Alió, Els arregles finals son de Lluís Millet y Enric Morera.
ELS SEGADORS (Himne de Catalunya)
Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena
Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba
Bon cop de falç!Bon cop de falç,
defensors de la terra! Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors! Ara és hora, d’estar alerta!
Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines!
Bon cop de falç! Bon cop de falç,
defensors de la terra!Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic, en veient la nostra ensenya
Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes!
Bon cop de falç! Bon cop de falç,
defensors de la terra! Bon cop de falç!

Marcel•lí Miret – marcelinosi@yahoo.es