El de sempre, siusplau

Només feia quatre dies que venia quan em va dir per primera vegada: "el de sempre, siusplau". És cert que jo tinc mala memòria per les cares, però em va sorprendre no recordar una cara tan bonica i aquell cos exuberant. Des d'aquell u d'abril la vaig veure cada dia. M'aixecava de matinada i anava a fer calés amb l'esperança de poder veure-la i fantasiejar tot el dia amb el vestit que portés.

Venia de dilluns a divendres, quan hi havia poca gent, i jo aprofitava per menjar l'entrepà i esmicolar les caixes de cartró. Al cap de poques setmanes ja havia adaptat el meu negoci al moment en què ella passava pel davant. Vaig decidir prendre l'esmorzar una mica abans, per poder gaudir del moment. I ella mai va fallar. Exactament un quart d'hora després d'haver menjat l'entrepà ella venia, em deia la frase de costum, i les nostres mans es creuaven breument, amb un contacte subtil que quedava espatllat per la fredor de les monedes que queien a les meves mans.

Si quan es dirigia a mi em fixava en el seu rostre, els pits i aquelles cames tan desitjoses, quan se'n allunyava contemplava bavejant aquell cul tan ben posat i la seva esquena, sovint descoberta, digna d'una nedadora professional.

I finalment va arribar l'estiu i la vaig perdre de vista. Els primers dies em trobava abatut i decebut per no veure-la. Estava tan capficat que vaig arribar al punt de pensar en ella quan feia l'amor amb la meva dona. Em trobava en un viarany sense sortida, el de l'obsessió.

I avui, dia d'inici de classes a la seva universitat, l'he tornada a veure. Just quan m'havia pres l'entrepà i havia esmicolat les caixes dels diaris, ha aparegut amb la minifaldilla i la carpeta, i m'ha dit la frase màgica, com si ens haguéssim vist ahir mateix.

I ja em veieu a mi, un dependent de quiosc de cinquanta anys, donant-li el seu diari amb un somriure d'orella a orella. Em trobo encantat amb l'expectativa de començar un nou curs, d'obsessions i fantasies, entre diaris i revistes.