EL DARRER SOMRIURE

Un relat de: Sebastià Climent

El dia era climatològicament tan plàcid i serè com el seu estat d’ànim. Una conjunció perfecta que no es donava gaire sovint. Eren pocs els dies al cap de l’any en que no hi hagués alguna cosa o altre que pertorbés aquesta sensació de benestar físic, pau espiritual i equilibri emocional que avui gaudia. No sabia perquè es trobava tan be, però tenia plena consciència de que es trobava bé.

Feia dies que no llegia res, ni tan sols el diari. Però avui sí. Tenia ganes de llegir-lo o, si més no, fullejar-lo acuradament. No ni havia cap capçalera de la seva preferència, o almenys no n’era conscient, per això va agafar-ne un, el primer que va trobar dels que hi havia sobre la taula del vestíbul de la que ara era la seva casa i va sortir a l’ampli jardí a la part posterior de l’edifici. Hi havia una cadira lliure sota una gran alzina i s’hi assegué. Encara que no feia massa calor, era millor cercar l’ombra que no pas estar-se quiet llegint a ple sol.

S’hi va estar una bona estona fins que una veu coneguda li va dir que el dinar era a taula. S’alçà lleuger, cosa que altres dies li costava un esforç, i se n’anà cap el menjador. L’ambient era el de sempre, però avui el trobava diferent. Li va semblar que era més trist i menys sorollós. Suposava que cada dia devia de ser semblant, però fins ara no n’havia tingut tenia clara consciència d’aquesta situació. No li va agradar.

El menjar era lleuger i gens abundós, com sempre, però avui tenia gana i es va sorprendre perquè fins i tot el trobava bo. Era un home de vida al que li agradava la bona cuina i ara, per imperatiu dels metges, havia de fer la bondat que no havia fet abans. Seguia delint-se per aquells plats que tan be sabia fer la seva muller, quan vivien junts, i enyorava aquells àpats que, eufemísticament, qualificava de dinars de treball o de negocis, segons s’escaigués.

Desprès de dinar, s’assegué en una de les còmodes butaques i encara que la seva intenció era la de veure la tele, el seu convenciment era que ben aviat es quedaria clapant, com sempre. Potser perquè això no era una imposició del seu metge. I, al moment, va començar a pesar figues. De sobte, un toc suau a l’espatlla i una veu càlida que li deia ... “Te unes visites,” el van desvetllar. No sabia l’estona que havia passat d’ençà que s’havia endormiscat, però li va semblar que feia poc. Va respondre... “Fes-los passar.”

Les salutacions dels nouvinguts van ser cordials i fins i tot afectuoses, però ell no se’n va alegrar de veure’ls. La seva lucidesa mental, avui clara i esplèndida, feia joc amb el dia. Intuïa que la visita familiar era, com altres vegades, interessada. I, tal com pensava, avui també li portaven uns papers per signar, que era gairebé l’únic motiu –i ell ho sabia – d’aquelles trobades protocol•làries.

Normalment es limitava a agafar la ploma que posaven al seu abast i, sense mirar els documents, hi estampava el seu gargot. Però avui, no. D’entrada es va adonar que hi havia entre els presents, algú que no era de la família. Se’l va mirar amb atenció i no va tardar gaire a reconèixer-lo: era el notari. Per això va demanar els papers i se’ls va llegir. Com havia sospitat, no eren documents de tràmit de la empresa: era el seu testament, testament però que ell no havia redactat.

Els va fotre fora sense contemplacions, però li va demanar al notari que es quedés i aquest hi va accedir. Van anar al despatx del director del centre i amb la presència d’aquest i del seu metge habitual, com a testimonis, ell va començar a redactar el testament, el seu testament, i el notari a escriure’l. En acabar, tots els presents el van signar i es van acomiadar. Se n’anaven tot comentant com els havia sorprès la plena lucidesa mental demostrada pel pacient aquell dia.

Ell no va sopar. Era i se sentia feliç i la placidesa, la pau i l’equilibri emocional que gaudia en aquells moments no requerien res més. Tranquil•lament es dirigí cap a la seva habitació tot pensant que havia deixat les coses en ordre. Amb una serena parsimònia es despullà, es posà el pijama, s’estirà sobre el llit i s’adormí de seguida.

A l’endemà de bon matí, l’infermera va entrar tot dient un efusiu... Bon dia, com anem ? No va rebre resposta a la seva cordial salutació, cosa que la va estranyar força. S’hi apropà i se’l va quedar mirant, com encisada. La cara de l’home que jeia immòbil resplendia una serena pau i un angelical somriure li havia quedat gravat als seus llavis. No era una imatge de la felicitat la que reflectia aquell somriure, el seu darrer somriure era, senzillament, la felicitat.


Comentaris

  • somriure[Ofensiu]
    leonor puig masbernat | 08-10-2012 | Valoració: 9

    Magra dat es un un relat que et fa reflexiona molt,tan de bo tots tinguessin aquesta lucidesa en moments com aquest, en que veus que els interessos passen per sobre els sentiments i pode fer el traspas amb aquest somriure

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140503 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com