Cercador
El darrer nen d'estiu
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era el darrer estiu que era un nen, si més no físicament. Se li eixamplava el rostre, el tòrax esdevenia de pre-adolescent, se li allargaven les extremitats. Les dues dents 'pales', tema de dentista, no semblaven tan grosses. Creixia i el nen, el nen visible, moriria.
Jo me'l mirava més sovint, per amortitzar aquell final que em feia mal.
El nen havia anat perdent l'estímul per jocs que s'esborraven en unes edats acabades. Els seus dibuixos, àdhuc, havien variat, tant de temàtica com de colors.
Sobretot volia observar com s'encarava als hiverns, aquells altres hiverns que la vida et porta, aquells que són durs i grans com icebergs i que hostien l'ànima.
Aquell capvespre de crec que era un dimarts i de juliol el nen va menjar una pizza amb uns amics i galetes i sucs. Golafre, li costava pair. La gent gran feia un xic de tabola sota les acàcies i s'emprenyava per la presència d'abelles torrracolloneres busca-teca insistents i borratxes.
El nen...on era?
Estàvem en el parc gran, ple d'atraccions, entre turons d'herba i flors silvestres i parterres més cuidats. Un tobogan feia llengota grossa. Uns gronxadors-roda-de-cotxes eren rosquilles de xocolata gegants. Jo pensava si tots aquells 'ensenyaments' no li marxarien, una important confidència més que ens unia, coses nostres. Llavors de mare imaginativa a la darrera nineta dels seus ulls.
El nen no jugava amb els amics ni a pilota ni amb l'scooter ni a qui toca para...
El vaig veure en el voral del parc, estirat en un sorral circular. Mirava el cel. M'hi vaig apropar per saber si s'havia adormit. No. Em va dir que volia estar sol, d'aquella manera.
Vaig entendre que alguna certesa pregona se li havia despertat, una barreja de melancolia i cert dolor, un obrir-se a la vida acollint tot el que implicava, però, sortosament, tindria recursos.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Afegeixo el generós comentari de la proposaire del repte, la benvolguda companya 'brins':
El pas del temps, impossible d’aturar, només fixant-lo per escrit perquè romangui. El protagonista i la seva infantesa són a punt de desaparèixer, tal com la vida marca el destí de tot ésser vivent, impossible de lluitar-hi.
Aquesta vegada, no trobem un personatge femení immers en la vellesa, sinó que és un noi a punt de traspassar la infantesa i el seu petit tros de cel blau. I és que la concepció de la vida passa per un cert determinisme, un fàtum no sempre tràgic que consisteix a fer-se gran.
La temàtica lliga molt bé amb la presència del capvespre que és essencial per a descriure’ns aquesta metamorfosi. Càndidament, ens dónes detalls quotidians que coneix de ben a prop, com els jocs preferits, els dibuixos, les atraccions dels parc, la manera de seure quan vol estar sol...
Però sobretot és la manera amb què en Blai mira al cel, la que et fa sentir que malgrat aquest “obrir-se a la vida” crea cert desconcert, cal somriure al futur; ha arribat el moment de deixar-lo fer sol.
-------------------------------------
Jo me'l mirava més sovint, per amortitzar aquell final que em feia mal.
El nen havia anat perdent l'estímul per jocs que s'esborraven en unes edats acabades. Els seus dibuixos, àdhuc, havien variat, tant de temàtica com de colors.
Sobretot volia observar com s'encarava als hiverns, aquells altres hiverns que la vida et porta, aquells que són durs i grans com icebergs i que hostien l'ànima.
Aquell capvespre de crec que era un dimarts i de juliol el nen va menjar una pizza amb uns amics i galetes i sucs. Golafre, li costava pair. La gent gran feia un xic de tabola sota les acàcies i s'emprenyava per la presència d'abelles torrracolloneres busca-teca insistents i borratxes.
El nen...on era?
Estàvem en el parc gran, ple d'atraccions, entre turons d'herba i flors silvestres i parterres més cuidats. Un tobogan feia llengota grossa. Uns gronxadors-roda-de-cotxes eren rosquilles de xocolata gegants. Jo pensava si tots aquells 'ensenyaments' no li marxarien, una important confidència més que ens unia, coses nostres. Llavors de mare imaginativa a la darrera nineta dels seus ulls.
El nen no jugava amb els amics ni a pilota ni amb l'scooter ni a qui toca para...
El vaig veure en el voral del parc, estirat en un sorral circular. Mirava el cel. M'hi vaig apropar per saber si s'havia adormit. No. Em va dir que volia estar sol, d'aquella manera.
Vaig entendre que alguna certesa pregona se li havia despertat, una barreja de melancolia i cert dolor, un obrir-se a la vida acollint tot el que implicava, però, sortosament, tindria recursos.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Afegeixo el generós comentari de la proposaire del repte, la benvolguda companya 'brins':
El pas del temps, impossible d’aturar, només fixant-lo per escrit perquè romangui. El protagonista i la seva infantesa són a punt de desaparèixer, tal com la vida marca el destí de tot ésser vivent, impossible de lluitar-hi.
Aquesta vegada, no trobem un personatge femení immers en la vellesa, sinó que és un noi a punt de traspassar la infantesa i el seu petit tros de cel blau. I és que la concepció de la vida passa per un cert determinisme, un fàtum no sempre tràgic que consisteix a fer-se gran.
La temàtica lliga molt bé amb la presència del capvespre que és essencial per a descriure’ns aquesta metamorfosi. Càndidament, ens dónes detalls quotidians que coneix de ben a prop, com els jocs preferits, els dibuixos, les atraccions dels parc, la manera de seure quan vol estar sol...
Però sobretot és la manera amb què en Blai mira al cel, la que et fa sentir que malgrat aquest “obrir-se a la vida” crea cert desconcert, cal somriure al futur; ha arribat el moment de deixar-lo fer sol.
-------------------------------------
Comentaris
-
Amor de mare, què caram![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 02-09-2015 | Valoració: 10
Jo hi veig l'amor de mare cap el seu fill, d'onze anys i d'edat difícil, però un amoràs com un cabàs! Felicitats per tenir-lo, per observar-lo i per transmetre'ns el que sents. Una abraçada, marassa!
Aleix
-
Va ser un plaer...[Ofensiu]brins | 01-09-2015 | Valoració: 10
poder comentar-te aquest relat, Mena. Una abraçada,
brins
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436021 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com