EL DARRER ADÉU

Un relat de: Joan Faura
EL DARRER ADÉU


... Estic molt trist i maleint els homes que ens han ficat en aquesta guerra. Sí tant els hi agrada, que vagin ells a defensar les restes de l’Imperi, però a nosaltres, que ens deixin en pau. A Cuba no se’ns hi ha perdut res.

La mort d’en Pere Nonell ha estat un cop molt dur, he perdut un dels meus millors amics. En Pere no es mereixia acabar així, tan lluny de casa seva i dels seus. Va morir ahir, passada la mitjanit, i avui, 11 de novembre de 1895, l’hem enterrat al cementiri de l’Havana. Que n’és d’injusta la vida! Mentre l’enterraven, no he deixat de pensar en els seus pares i els seus germans, que ell tant estimava, i en la dona dels seus somnis, una noia de Girona, que es diu Maria Aurèlia Juncà. En Lluís està tan afectat, que tinc por que faci una bestiesa. Aquest matí, en sortir del cementiri, m’ha dit que a la mínima oportunitat tocaria el dos i que ja l’havien vist prou el pèl a Cuba.

L’últim cop que vaig veure en Pere en vida, va ser dijous passat, que el vaig anar a veure a l’hospital. El vaig trobar molt desmillorat, no tenia més que la pell i l’os. El metge que l’atenia, el capità Estelrich, em va comentar que en Pere tenia els dies comptats.

En Pere va estar molt content de veure’m. Li vaig preguntar com es trobava i em va contestar, que no gaire bé, i li vaig donar molts ànims. I m’ho va agrair.
-Gràcies, Sidro. I tu, com estàs?
-Jo? Fastiguejat. I molt angoixat. I per a més inri, hem de soportar les escridassades del nostre capità.
-Del capità Bermudo? Té mala jeia, sí, en canvi el capità Estelrich és molt amable, si més no, amb mi. És de Mallorca. Ho sabies?
-No! Però m’ho imaginava. Parla igual que un client de la fusteria, on jo treballo, el senyor Alomar, que també és mallorquí.
-T’agrada ser fuster, Sidro?
-M’hauria agradat ser tramviaire, però no vaig poder triar. Quan tenia nou anys d’edat, el pare em va treure de l’escola i vaig entrar d’aprenent a la fusteria Can Segimon. I tu, Pere?
-Jo vaig poder triar. Quan vaig complir deu anys, el pare em va dir: “Pere, ja tens edat de treballar. Què t’estimes més, treballar amb mi a la carboneria o a la fleca Juncà?”. Vaig triar la segona opció. M’agrada la feina. Allà m’ho passo bé, i sobretot veig cada dia a la Maria Aurèlia. Saps? Ara que no hi és al meu costat, és quan més somio amb ella. Aquesta nit, sense anar més lluny. M’agradaria tant, poder-li dir que l’estimo, però sóc un covard, no tinc prou valor. Tu que faries, Sidro?
-Jo, de tu, li escriuria una carta.
-I què li dic? No tinc facilitat de paraula, jo.
-La tractes de tu o de vostè.
-De vostè, és clar, és la filla de l’amo.
-Doncs, li pots dir, per exemple: “Hola senyoreta Maria Aurèlia. No es pensi, que me n’he oblidat de tots vostès, però només arribar a Cuba, vaig agafar unes febres, que ningú donava un ral per la meva vida, gràcies a Déu ja em trobo molt millor. Records als seus pares, etc...”.
-El senyor Narcís i la senyora Roser. Gràcies, Sidro.
-Per això som els amics, Pere! Així, que avui has tornat a somiar amb la Maria Aurèlia. Aquest cop també tu i ella anàveu de bracet per la Devesa de Girona? No hi ha un altre lloc per a passejar?
-Sí, és clar, però que vols que faci, jo.
-Res, només és un somni i prou. I a més d’anar de bracet amb ella, que més heu fet?
-Doncs la Maria Aurèlia i jo ens hem besat per primer cop. Ha estat molt bonic, saps? És la noia més maca i encisadora de tota Girona. Tu, de la Laieta, deus pensar el mateix, que és la més encisadora de Barcelona. D’això, Sidro. Has estat mai a Girona?
-No! Però et prometo, que s’acabi aquest malson, la Laieta i jo hi anirem. Hi vindrà també en Lluís, si vols.
-Si ha de venir amb la Maria del Carmen, que s’estalvien el viatge. Aquesta noia és una ximpleta. Parla tan de pressa i com es menja les paraules, no l’entenc.
–És una mica obtusa, sí. Ja és aigua passada, però. A en Lluís li agrada una altra ara, la Maria Isabel Canyelles, la filla gran del senyor Agustí, el botiguer, una noia que fa molt de goig, així com la seva germana, la Maria Cristina. El nostre amic és com les abelles, que van de flor en flor.
-Quina enveja, en Lluís, com és alt i guapot, en canvi a mi, les dones ni em miren. Uns tant i uns altres tan poc. D’això. T’agrada la tardor?
-I a tu?
-És l’època de l’any que més m’agrada, quan cauen les fulles seques. El nostre metge de capçalera, el doctor Dalí diu que jo sóc una mica melancòlic. A la Maria Aurèlia li agrada més la primavera. Ho sé, perquè un dia vaig sentir com li deia a la seva amiga, la Marianna Roure.
-A mi també m’agrada més la primavera, la tardor la trobo trista i em deprimeix, potser perquè en aquesta època vaig perdre la meva germana gran, l’Araceli.
-La trobes molt a faltar, oi?
-Molt! La tenim tots molt idealitzada. Ha estat el nostre mirall. La mare, quan de petits fèiem una dolenteria, sempre ens deia: “Això, l’Araceli no ho hauria fet mai!”.
-Jo, als meus germans, me’ls estimo molt, en Joan, la Teresa, la Neus i en Romà, el menut de la casa. Els pares són bona gent, persones senzilles. Ell treballa en una carboneria, com el pare d’en Lluís.
-Els meus també són persones senzilles. El pare és descarregador del port de Barcelona i la mare, portera de la finca on vivim. M’avinc més amb el pare que amb la mare, però. Tenim els mateixos ideals, volem un món millor i una societat sense amos ni proletaris, m’entens el que vull dir?
-Més o menys. Jo no entenc, d’aquestes coses, Sidro.
-Doncs, deixem-ho córrer i canviem de tema.
-Sí, millor. Saps? Els metges em diuen, que si em recupero una mica, em repatriaran. Jo encara no m’ho crec.
-Si els metges t’ho han dit, serà perquè t’han trobat molt millor. No perdis mai l’esperança, amic meu. Quina sort, la teva, si et repatrien. En canvi a en Lluís i a mi, vés a saber quan tornarem a casa, això fa mala pinta, vull dir que aquesta guerra serà més llarga del que tothom pensa, i jo ja començo a estar una mica escagarrinat. I si ens envien a la manigua, ja ens podem anar acomiadant d’aquest món, que d’allà no en sortirem vius.
-Doncs, sí que estem ben arreglats, Sidro. En Pujolràs, en Sorribes i en Monrós, hi són ara allà, oi?
-Sí, i em temo que morts de fàstic.
-No sé què és pitjor, estar malalt o ser a la manigua. Hem tingut mala sort, Sidro. Estàvem tan tranquils a Cadis! Creus que d’aquesta me’n sortiré?
-Pobre de tu, si no te’n surts. A la Laieta i a mi no ens esgarries tu el viatge a Girona. La Laieta no t’ho perdonaria mai. Té molt de caràcter.
-Doncs no m’agradaria que per culpa meva, la Laieta i tu. No sóc un aixafaguitarres, jo. D’això. O m’ha pujat la febre o és que fa molta calor.
-Res de febre, fa molta calor. Ara mateix estic suant com un porc.
-No n’estic acostumat a aquestes calorades, és com viure en un forn. Estic molt aixafat, Sidro, només penso, en dormir. T’agraeixo molt que hagis vingut. Tornaràs un altre dia, oi?
–No cal que m’ho preguntis. Cuida’t molt i somia amb la Maria Aurèlia, que jo faré el mateix amb la Laieta...



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Faura

1 Relats

0 Comentaris

162 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor