El dany de l'amor

Un relat de: Infinita nit de blanca llum

Fa molt de temps una amiga em diguè:
- Nena, no et deixis enganyar, no et fiis de cap home que tingui nas a la cara i estigues sempre atenta, el contacte amb ells es una lluita i el que guanya, tindria de ser la dona.
Ho deia am tal gràcia que no li vaig fer molt de cas, diguem-ne que a mi sempre m'han obsessionat els homes, m'agrada que em duguin flors i presents, llaminadures i xocolata, que m'acariciin i m'escoltin, que estiguin sempre atents... entre infinitats de coses més.
Un dia, quan ja ni me'n recordava de les paraules d'aquella fidel amiga meva, vaig conèixer un jove molt galant, que complia a la perfecció els rangs que jo buscava, a sobre era ben vist i molt bell. Varem començar el que es diria "un romanç apassionat", ell em donava les besades més ternes que mai haguès pogut desitjar i jo a canvi li donava tot el que podia oferir-li, menys sexe, ja que en aquells temps jo era verge i no tenia la intenció de deixar-ho de ser, tan sols tenia quinze anys.
Però, per culpa de la seva destresa per fer-me perdre els sentits, vem acabar nuus en un llit d'una hostil família de l'Hospitalet. Em besava els pits, m'acariciava fins a fer-me estarrufar, em regalava belles i subtils paraules que em feien pujar la vermellor a les galtes... Llavors ell començà el seu joc, a poc a poc, delicadament, procurant que no em dolguès, però amiga meva, això fou tan sols en un feliç principi, desprès va ser quan ell, boig pel plaer que tenia intenció d'assolir, va començar a traspassar els límits del que era degut. I... Quin mal em féu llavors! Tant fou el dolor que sentia que amagada entre ses espatlles vaig començar a plorar silenciosament, les llàgrimes rodolaven avall del meu rostre i es perdien entre els llençols.
Jo en quell moment tan sols sentia una cosa: el dolor. Però també, com començava a escampar tot de gotetes vermelles que em fugien del cos.
Veia com ell cada cop ballava més ràpidament, sense adonar-se de res, fins que, satisfet el seu desig, es va deixar vèncer per l'esgotament i es va arraulir a les meves esquenes gemegant encara. Llavors s'adonà que tenia els ulls amarats d'amarges llàgrimes salades i em preguntà:
-Tal ha sigut el teu plaer que fins i tot has plorat?
-No deixo anar aquestes tristes llàgrimes per plaer, sino pel dolor, pel dolor que m'has fet sentir -vaig dir entre sanglots.
-Es impossible que t'hagi fet tan mal com dius, he tractat amb moltes noies verges i totes han gaudit amb mi. A més, tu també ho desitjaves no es així? sino no ho haguessis consentit.
Llavors vaig arrencar a plorar, desfeta, com el tenia de parar si semblava el diable en persona pujat dels inferns?
Me'n vaig tornar a casa sense ni despedir-me, i pensant, pensant, vaig arribar a la conclusió que els homes (i algunes dones també, no us creieu) són capaços de fer mal a qui més estimen per aconseguir el plaer desitjat.
I no tinc ganes d'ofendre els meus amics varons amb aquestos escrits, tan sols vull donar un avís a la persona enamorada, ja sigui home o dona, jo us dic: Per molt enamorat que puguis estar, per molta estimació i apreci que puguis tenir vers una persona, per plaer o per aconseguir quelcom desitjat, es pot fer molt mal. Pot ser una ferida que sangra vermell com la que aquí es narra, o una que també sangra, pero es ben diferent sa forma de sangrar, sangra psicològicament.
I un consell us vull donar: si estimeu i voleu ser amats, procureu estimar amb el cap i procurar que la parella també estimi d'aquesta manera, així, de ben segur que mai podreu ofendre-la ni danyar-la.

Comentaris

  • El dolor destructor[Ofensiu]
    Unaquimera | 29-01-2007

    Un relat complex, aquest! Comença de tal manera que es podria pensar humorístic, continua després per un camí que podria portar fins l'erotisme, tot i trobar-se dues pedres en el camí difícils de sortejar: culpabilitat i hostilitat ( "per culpa de la seva destresa per fer-me perdre els sentits, vem acabar nuus en un llit d'una hostil família de l'Hospitalet" ), fins que arriba el dolor.

    El patiment és capaç de transformar coses tan belles com l'amor en un turment, l'amistat en una aflicció, el sexe en un suplici, la vida en un infern, l'alegria en pena, el desig en odi.

    Tot el text és amarat d'un flaire de consell, d'exposició d'una vivència personal que ha deixat marcada a la narradora, d'avís als més joves, a qui encara és a temps d'estalviar-se el mal tràngol, d'un aprenentatge adquirit amb pena i dolor.
    Aquesta és la clàssica transmissió d'una generació a una altra: la experiència.
    Una cosa diferent és si serveix la dels altres o si cadascú ha de tenir la seva pròpia per experimentar, per aprendre, per actuar en conseqüència.

    Segur que moltes dones compartirien la màxima "no et deixis enganyar, no et fiïs de cap home que tingui nas a la cara i estigues sempre atenta, el contacte amb ells es una lluita" mentre que d'altres la trobarien absolutament aliena, perquè cada persona té la seva pròpia història...

    Gràcies des del cor, Oushan, per la dedicatòria i pel teu desig!

    T'envio una abraçada de les què no fan mal ni ofenen, i espero rebre més de teves,
    Unaquimera