El curs frustrant

I comences el curs. Has deixat la feina per poguer-lo fer. És un d’aquells cursos de l’atur, que no apareixen gaire sovint i has d’aprofitar a fer-lo si tens la oportunitat. Evidentement també has deixat la feina perquè estàs cansada de treballar de dilluns a diumenge, de no tenir temps per tu. D'haver-te aprimat quatre quilos, quan tú ja ets prima de constitució. De què tothom et digui el que has de fer, clients, ” jefes”, fins i tot companyes. Perquè necessites un canvi. I arriba un punt en què el simple fet de sentir com la porta de la cafetería s’obre, et crispa els nervis i t’angoixa. En aquest punt saps que ja no pots donar més. Que odiaràs a mort a tot aquell que et demani un café, un café amb llet, un altre sobret de sucre, un, ai perdona, sé que ja has vingut dos cops (no, n’he vingut quatre puta… (sense faltar al respecte) i d’aquí a la barra hi ha com a mínim dos kilòmetres de distància (això és el que et sembla a tú)). Ets bona treballadora, tractes bé els clients i les companyes, però com en molts casos, no es valora, i et desgastes molt. I ho deixes.

Canvies de casa. Comences el curs. Et penses que serà una passada. Només dures dues setmanes. Per què? Perquè la cosa comença així:
-Ara parlareu amb el company del costat i cadascún explicarà a l’altre una mica de la seva vida i per què ha decidit començar aquest curs.
Molt bé. I ho fas. Quan heu acabat:
-Ara en veu alta i davant de tots presentareu al company amb qui heu estat parlant fins ara.
Ostia, de puta mare. A tu que ja et costa parlar en públic, a sobre has de parlar, no de tú, sinó del del costat, amb qui al final us heu posat a parlar de gossos i no us heu explicat gaire de la vostra vida. I et comences a ficar nerviosa. Aquells dolors d’estòmag, que et recorden quan anaves a l’escola o a l’institut. I cada cop més nerviosa quan s’acosta l’hora de parlar a tu. Et suen les mans, no escoltes el que diuen els teus companys, només pateixes i pateixes i penses que vols que passi ràpid. Però si jo havia vingut aquí per passar-ho bé i aprendre coses que m’agraden…Presentes el teu company com pots i tartamudeges una mica. I passa. Però t’ha estat a punt d’explotar el cap. De fet, després et fa mal. Al dia següent comença un company nou. I heu de fer el mateix exercici del primer dia….i penses que com l’hagis de fer un cop més no sortiràs amb vida de clase. El tercer dia. Dos dels alumnes han abandonat el curs. No m’extranya. La pressió de les presentacions és molt dura. Ells no ho han aconseguit. I com que han abandonat, n’entren dos més de nou…joder….ja no pots més. Però ho fas. Els dies següents toca fer dinàmiques en grup…

Passen uns dies més fins arribar a les dues setmanes. Truques a la professora i li expliques que no vols seguir, que no et sents bé anant a clase i que segurament el que necessites és un temps per tu. Et demana que parleu en persona. Hi vas. Et pregunta i repregunta, t’agafa i et porta a un racó com si tinguessis problemes molt greus, que si et pot ajudar en alguna cosa, que si el curs no t’ajudarà a estar millor, que si estàs segura de deixar-lo, que en el curs s’accepten com a màxim tres persones amb problemes…. En aquell moment penses que tens un problema de l’òstia, un problema molt greu de sociabilitat. Que deixant el curs l’estàs cagant molt. Que sempre et passarà el mateix allà on vagis i que si segueixes així no ho superaràs mai. I et frustres moltíssim.

Passen uns dies i ho penses amb calma. Per què havies de ser tú la que ho estaves fent malament? Potser la tècnica de la professora no era l’adequada per tú. No vol dir que no estigués bé, simplement no estava bé per tú. A tú t’agrada conèixer gent. Però no t’agrada que et forcin a fer-ho. Tens el teu ritme. Cadascú té el seu ritme. Tú volies començar un curs on volies aprendre coses noves, així de simple, i el fet de conèixer els teus companys hagués vingut de la mà. Segurament al final podries haver parlat davant d’ells sense problemes i sense pressions.

Fa un temps vas fer un viatge d’uns mesos sola. En una de les etapes del viatge, vas estar cuidant ases en una reserva per a ells. Allí vas agafar molta confiança en tú mateixa. Vas conèixer molta gent diferent. Vas tenir cura d’animals molt grans. Fins i tot vas ser capaç de parlar davant d’una taula plena de gent que no coneixies i que només entenien l’anglès, el teu anglès és bastant bàsic, i el fet de parlar una llengua que no és la teva encara ho dificulta més. Però tot i així, no et va costar. Ningú et va forçar a parlar. Ningú et va forçar a conèixer a ningú. Simplement la gent va respectar si volies parlar o no. La gent acceptava que cadascú era com era. Si parlaves poc, parlaves poc, si parlaves molt doncs molt. Si no tenies ganes d’estar allí en aquell moment, marxaves. I si en tenies ganes, et quedaves. Així, la por a segons quines coses, anava desapareixent poc a poc. I coses que potser pensaves que no eres capaç de fer perquè “tenies problemes” les feies amb tota la facilitat del món.

Només es tracta de respecte i acceptació. Començant per un mateix. I si veus que estàs fent alguna cosa que no t’ajuda, amb la que no t’estàs sentint bé, que al final està anant contra la teva voluntat, simplement la deixes, sempre dins de les teves possibilitats està clar, i ho intentes d’una altra manera. Al cap i a la fi, com diu ma germana, tots acabarem morts, i patir per patir, és tonteria.