El cubell malparit i els budells del lampista

Un cop uns budells plens de gasos van deixar anar una llufa que va matar una mosca vironera que gaudia d'una pel·lícula d'amor romàntic -en les divuit vides anteriors també la fruïa, tot i estar formatejada diferent: formiga perifèrica, gat mig tronera, gos amb expressió Sigurney Weaver, sogra apocalíptica, monja que no resa, esquirol dissecat menys l'ànima, tieta soltera amb consolador sota el matalàs, comptable tímid que només menja cigrons,...

L'esperit de la mosca difunta estava cabrejada: la descomunal alemanya, aquella Sigrimunda, mena de deessa rossa de contorns marejaires, i l'excelsior Friedmanner, aquell ari que induïa a desvari retrosexual, se li enduien l'atenció, i si era a l'Índia més embriagadora, millor que millor.

Però aquell home que bullia patates i deixava evaporar-se tota l'aigua i cremar el cul de l'olla cada vegada impedia que ella -fos formiga, gat, gos, sogra,....mosca...pogués arribar al clímax que aquell film gloriós li inspirava. Sentia tanta, tanta ràbia!


El lampista no en tenia ni idea de les males vibracions que havia causat dinou cops seguits. Perquè, amb desencís, o mala llet, o avorriment, o... havia aixafat l'insecte explorador i embadalit amb la història; tombat de mort el gat xafarder amb un cop de sabata amb sola de ferro; eliminat per error el gos refredat amb dosi per a dinosaures; dut amb terrible retard la sogra a urgències; fet morir d'un atac de cor la monja que mirava des d'una finestra, amb prismàtics, en ser descoberta; llençat i trencat la bestiola de bosc; engegat la tieta suspiraire a l'habitació, que feia nosa; acomiadat el company comptable amb qui mirava el film, que va traspassar en un accident; ...i la darrera, la inhalació de ferum insoportable i la mosca a millor vida. Millor? I què passava més, en aquella pantalla? Tots els sers que l'havien conformat clamaven saber-ho... i alhora venjar-se.


Van tocar el timbre. El lampista va deixar anar un rot d'insatisfacció i va estirar els braços entumits. Va rascar-se la barbeta i es va punxar amb uns quants pèls que el van deixondir del tedi d'estar-se al sofà color Burdeus amb coixins to Deepest Caribbean que llardosejant amb la roba de feina. Va remenar el cul per posar-lo a lloc i es va dirigir al pis de baix.

Era un dia de febrer que no era trenta. Feia fred de novembre. La foscor de fora, no obstant, s'igualava a la d'un maig imbecilitzat per aires suggerents.

Va obrir. Poc il·luminat -ben bé com ell- es va trobar amb un gibrell que feia de cubell.

Va pensar que era un lot extraviat amb material necessari que algun cor generós li regalava. Desitjava tant una canonada d'acer no acre! O paper de vidre desenvitricollat. O una clau anglesa que parlés esperanto.

Les il·lusions són males companyes.

El cubell, de sobte, va fer lluir unes tisores tacades de sang.

L'home va pensar que eren les de la dona de la germana de la cosina del col·lega de feina, que tallava remolatxes amb aquella eina en un circ gastronòmic. Una bona cosa: estarien ben esmolades i saludables. Les netejaria amb un drap de roba de drap. Servirien per a tallar xerrera de vídues insatisfetes que atabalaven i volien rebaixa en la factura.

Llavors va observar un altre objecte més fosc. El va palpar. Eren unes ulleres de sol amb la montura de pell de vedell antropomòrfic, molt buscades per els antropomorficovedellistes, entre els quals coneixia el germà del cosí del pare del col·lega de feina. Les hi vendria a preu de vedell antropomòrfic, que és superior al de l'or.

Estava gaudint. I més quan, en agafar les ulleres, va trobar que ocultaven un paperet. Es tractava d'una entrada per al cinema que en un lustre de temps seria construït al bàter de l'alcalde del poble, que li sobrava espai. Era tan generós! I més encara allò: el repartir a canvi de res invitacions per a l'estrena del film 'Jo ho he fet tot per a vosaltres i sé que ho fareu tot per mi'. Va deixar caure unes llagrimetes.

Unes llagrimetes...

Era l'esperat. Llavors es va activar.

El cubell-gibrell o gibrell-cubell es va transformar.

L'essència emprenyada i justiciera de les dinou víctimes el va engolir.

A terra van quedar els elements enganyifa que havien fet la seva feina: inspirar una imaginació psé-psé (la del lampista)... i això que la mosca no era tsé-tsé.

Total: que aquell ser inesperat i inimaginable, tot saltironant, va assolir la sala d'estar. Just quan els anuncis acabaven de no acabar.

I sí, síiiiiii: va poder mirar el que quedava, el que faltava de la pel·lícula. Només el molestava una cosa: la digestió del paio aquell que, encara espantat allà on havia anat a parar -univers entre paral·lel i via disgusta- no descansava de relaxar budells... aquell cop en va.