El crit esfereïdor del meu silenci

Pensar que varen estar tan a prop i no haver pogut aturar-los, és el que em fa més mal. Haver sentit com em mirava, trista, haver sentit com els seus plors ploraven en els meus ulls, va ser doncs quan vaig saber que era la por. Pensar que, en certa manera, també estava tan lluny... em va fer adonar-me'n de que no res pot ser per sempre. Pensar que potser no res pot tornar a ser, i que ser només és una etapa, em fa pensar que no vull ser res més que pols. Una pols que embruti a les altres i que sigui escombrada per la nit més fosca. Pensar que va estar tot aquell temps mirant-me, em fa venir a la ment un record, tot i que borrós, del silenci de les seves paraules. Aquestes, ahir, em cridaven. I aquells rars mots, que jo desobeía, anaven relatant, sense entusiasme, una vida, que de seguida vaig poder desxifrar. Era la seva. Si haguéssim de fer-ne un quadre, seria tot pintat de negre i gris, i en el centre d'aquest hi hauria un punt blanc, aquesta seria l'esperança de tornar al lloc d'on provenia. El no res. I per a ella, el no res, ho era tot. Si més no, tot el que se li havia ofert. Recordo concretament un dia, que amb ulls quasi bé clucs d'haver plorat tan, em va dir que mai no voldria tornar a veure com se n'anava el sol. No li vaig respondre pas. Doncs, per desgracia, no tenia una resposta, i per virtut, ella no ho esperava pas. Al cap d'un temps...va ser aleshores quan vaig entendre que no sempre busquem una resposta, simplement intentem cercar unes oïdes i unes mans, disposades a escoltar unes paraules. Així vaig fer, doncs. I no només li vaig donar les mans, si no que li vaig regalar també el meu somriure. Ningú mai no m'havia dit, que això, eren les millors ales per fer volar. Darrerament, el plorar es va convertir en un hàbit. I no vaig trigar gaire en entendre, que això es devia, a que darrera el seu pupitre mai no s'hi assegué ningú. De vegades, quan la penso, tremolo. Potser és pel fred que em provocava tenir una llar de foc davant i no tenir-hi llenya. Quan la recordo...em glaço. Potser és perquè la seva imatge, mai no va fer-me d'abric. Quan plou, en cada gota veig el seu rostre. Cau i mulla cada racó del meu asfalt. Sí, ja m'atreveixo a dir que és meu, doncs no només hi ha passejat els meus peus, si no que els meus dits també el resseguiren. També recordo un instant de la seva etapa sent, quan em digué que la seva por no era no despertar-se, si no saber que el dia següent se'n tornaria a dormir. La seva vida no era res més que un camí per ser portat a la gran terra. La mort. Plorà dies i nits. Però tot i així, les seves ungles seguien llargues i ben pintades. Al contrari que jo, que me les mossegava, doncs pensava que s'havia acabat tot. La veritat és que res no es pot acabar si no ha sigut mai un començament, un principi, un primer moment. Em sap greu, doncs, reconèixer que mai no vaig poder fer res per aquella noia. Des de sempre tots els companys li havien assegurat que no era ningú. És per això que ara, de morta, el seu silenci és més fort que qualsevol crit.

"El mal s'alimenta del silenci dels bons".