El crit de Beth Gibbons

Vaig llegir al diari que havien robat El crit, que va pintar Edvard Munch el 1893, del Museu Munch d'Oslo sense cap tipus de problemes, esquivant tots els sistemes de seguretat a plena llum del dia.
Segons paraules textuals del mateix pintor noruec: "Caminava amb dos amics per la carretera, llavors el sol es va pondre; de sobte, el sol es va tornar roig com la sang. Em vaig aturar, em vaig recolzar sobre la tanca, indiciblement cansat. Llengües de foc i sang s'estenien sobre el fiord negre blavós. Els meus amics van seguir caminant, mentre jo em quedava enrere tremolant de por i vaig escoltar un crit enorme, infinit, de la naturalesa".
Aquesta revelació és molt important per a molts artistes actuals que segueixen conreant el fatalisme de qui no pot creure en la millora de la condició humana. I per aquest motiu, quan escolto les cançons del grup britànic Portishead, de tendència trip-hop, no puc parar d'imaginar-me la boca ben oberta de la cantant Beth Gibbons cridant de por i angoixa, i en el seu rostre puc identificar El crit de Munch. I només cal llegir la lletra d'un tema per adonar-te fins a quin punt pots relacionar el dos crits:
"Després del temps del gust amarg, d'una innocència desintegrada, de llavors escampades, d'éssers humans enterrats en vida, històries del nostre renéixer simulat, les circumstàncies decidiran".
Amb la mateixa facilitat que un encaputxats entren en un museu i roben una obra d'art tan important com aquesta, les parules se le emporta el vent. Un vent del nord, dels fiords; aquella terra que va inspirar Edvard Munch per pintar El crit, un crit de deseperació que el vent ha portat a tot arreu i a totes les èpoques, i ens ha deixat glaçats per sempre més.