El Creuer Passeig Pel Buit

Un relat de: Raül Gay Pau
El Creuer Passeig Pel Buit
Ens trobem a l’espai sideral. Rodejats per estrelles que brillen a milers d’anys llum. Immenses masses de reaccions nuclears que omplin l’infinit. Cossos que emeten llum pròpia i guien al viatger perdut fins a la seva casa. Planetes per descobrir, inhòspits misteriosos. Que ens depararà aquest meravellós univers ple d’interrogants? Que podrem descobrir? Ningú ho sap i això ho fa més emocionant. La nostra història començà amb un creuer interestel·lar anomenat “Passeig pel buit” que creua l’univers fent un viatge de plaer. Ens trobem en un moment en que els viatges interplanetaris són possibles i la gent viatja de planeta en planeta per a celebrar les seus vacances. De cop i volta una silenciosa explosió parteix per la meitat el creuer espacial. Si ens acostem més arribem a la part davantera de la nau, on s’han refugiat els supervivents de l’explosió. Per sort a aquell viatge no hi havia pujat molta gent, i tots les passatgers junt a la tripulació hi continuaven vius, de moment. Allí dins el ambient estava molt caldejat. La explosió havia sigut provocada per una sèrie de criatures alienígenes que ningú s’havia d’on havien eixit. Tota la gent tremolava de por. El tripulants estaven reunits en una petita sala.
“Companyers” Va dir el capità de la nau. “ Ens trobem en un greu perill. No hi hauria cap problema d’arribar a un port segur amb la balisa d’emergència. Ja sabeu que aquesta part davantera es pot desenganxar de la resta de la nau i seguir funcionant. El problema dames i cavallers es que el sistema operatiu no funciona. Les criatures han trencat els cables i els receptors d’ones. Si no alliberem aquesta balisa em tem que tots morirem. Sols hi ha una solució. Que algú vaja i desenganxe la resta de la nau manualment i que torne el més ràpidament possible a la balisa. Com aj sabeu el desenganxament manual tarda uns 10 minuts ne respondre. Si se es ràpid es pot anar i tornar ràpidament. Algun voluntari?”
Tot el personal de la nau quedà en silenci. Tots excepte un. EL tripulant més jove dels que allí hi havia. Era un enginyer espacial en practiques que havia fet aquell viatge d’estudis ambla seua novia, la qual no es trobava a la sala, ja que ella era una passatgera.
“Em conec els plànols de la nau i soc jove i àgil. Podria anar ràpidament fins el punt de desenganxament, alliberar la balisa i tornar ràpidament. Se com funciona tot el sistema.”
“D’acord, tu aniràs. Esperat ací uns minuts, la restà dels tripulants torneu als vostres llocs i tranquil·litzeu a la gent. No volem que entren en pànic i tinguem més problemes dels que ja tenim.”
Els tripulants abandonaren al sala. Allí sols quedaren el tripulant, el matemàtic i ell, el jove tripulant. El matemàtic i el càpita feien una cara molt seriós, en canvi el jove estava realment tranquil. Quin problema hi havia? Aniria desenganxaria ràpidament la nau i tornaria. Seria pa sucat amb oli.
“Fill meu. Eres molt valent. Però... Crec que seria millor que anés jo. No hauria de haver proposat voluntaris, però em pareixia correcte, clar que abans no sabia les probabilitats.”
“Les probabilitats?”
“Si, mentres durava la reunió” Digué el matemàtic.” He calculat que els probabilitats que pergués al vida son del 99 per cent. No te dic 99,99 per a ser optimistes.”
“Es a dir que tinc un 1 per cent de probabilitats de sobreviure? Bé doncs, hi haurà que aprofitar-lo.”
“No ho entens, en el cas que obviem les criatures soltes per la nau, l’explosió ha obert un forat. Si encara estem vius ací es per que estem aïllat. Però per a que tu ixques em de obrir dos comportes. En el moment que desenganxes la nau el sistema de seguretat segellarà la balisa en 3 o 4 minuts per evitar una fuga d’aire. El informes dels desperfectes ens acaben d’arribar. No creiem que foren tant greus.”
“No te preocupes amb un 1 per cent em sobra per tornar. Continue seguent el més ràpid de nosaltres. No podem perdre temps. La nau està en les ultimes.”
“Estàs decidit? D’acord. Posat aquest tratge i apressurent-mos.”
Ell es va endinsar en el tratge espacial. Aquest mes bé pareixia un tratge de neofreno. El casc se'l col·locaria més tard. Eixiren a la sala on es trobaven tots els passatgers. La novia del jove se li acostà corrents.
“Que ocorre?”
“Res greu vaig a desenganxar la nau de al balisa i torne.”
“Què que?” Pregunta la xica espantada.
“No et preocupes tot es durà a terme am rapidesa.”
“Però podries morir. Deixa’m acompanyar-te almenys.”
“Anirem més ràpid si sols va una persona. A més no te preocupes sobreviuré.”
La xica va fer un tímid somriure, confiava amb ell. Però alguna cosa li deia que ell li havia ocultat alguna cosa.
“Bé xic, posat el casc”. Va dir el càpita.” Ens mantindrem en contacte per radiotransmissió. El casc gravarà el que vegues i transmetrà les imatges al monitor que tenim darrere. Molta sort.”
El xic besà la xica i desprès de dir-li “te vuic”, de forma molt tendra i suau, es col·loca el casc al cap. Es dirigí cap l’ascensor que el duria a l’altra part de la nau situada a nivells inferiors. Es girà, mira a la xica i començà a adintrar-se a un món de tenebres i obscuritat. Un lloc en el qual criatures horrendes pul·lulaven per tot arreu. Les portes de l’ascensor s’obriren. El xic es trobà davant un passadís obscur (el sistema energètic de la nau també havia estat tocat, sols sobrevivia l’energia de la balisa), això si la majoria dels cables estaven solts i soltaven espurnes. El casc tenia una llanterna incorporada, així que il·lumina el passadís. Així i tot de moment utilitzaria els infrarojos, no volia atreure a cap criatura amb la llum. Es movia per les seccions de la nau. Una per una. Amb silenci i sigil·li, però sense pausa. Avançava contínuament. Pas a pas. Segon a segon. Tota la infraestructura estava danyada i completament amb marques d’urpes per tot arreu. De moment no s’havia trobat amb cap criatura, però sabia que estaven allí. Per a defensar-se tenia una xicoteta pistola de rajos, però no sabia si seria suficient. Aquells sers eren el doble de grans que ella. El seu aliat era la rapidesa i l’agilitat, mes que al força bruta o l’armament. I en mig de la foscor més absoluta distingí un cos bavós. Realment pareixia una bavosa de la qual eixien dos potes com les d’un tiranosaure rex i dos braços molt musculosos, els quals acabaven amb unes urpes d’un trenta centímetres de llargària. Allí estava en silenci observant al seu voltant i els seus ulls rojos com la sang focalitzaren la mirada en el jove. Arrancà a córrer la criatura cap a ell. El xic corregué cap a la criatura i es deslliçà per baix les seves cames mentres una urpa li roçava l’esquena. La criatura el perseguí. Ell girava, un rere l’altre, els cantons dels obscurs passadissos a gran velocitat. La criatura al seu darrere cridava amb crits estridents. Allí encara hi havia aire i gravetat per a que es propagués el aire. Al final del passadís on es trobava observa una comporta oberta uns trenta centímetres del terra. I augmentant la velocitat passa per davall la porta. La criatura, que no aminorà la marxa, s’estampà contra la porta, deixant un reguer de sang groga a la finestreta de l aporta. El xic començà a alenar i a relaxar-se. Però poc li durà,a poc a poc, per davall al porta una massa viscosa començà a passar. En veure-ho, el xic, es dirigí a l’altra comporta. Premé un boto i aquest si que reacciona. La comporta s’obrí i es tanca al seu darrere. Estava segur, almenys fins que tinguera que tornar. Avançà per la xicoteta estança. S’havia on estava i cap on es tenia que dirigir. Es coneixia les instal·lacions de memòria. Al següent comporta el conduïa a una mena de hangar. On hi havia diverses naus. Així que decidí avançar per allí.
En obrir al comporta tot el aire de l¡estança es dirigí cap un immens forat que hi havia a la paret del hangar. Es va tindre que agafar a una barra de ferro que allí hi havia. Tenia una desagradable sensació de succió En pocs minuts passà. Es trobava en una estança sense aire, i com comprovà, sense gravetat. Bé, sols tenia que arribar a la porta situada a l’altra part del hangar i passar a la següent zona. Cal aclarir que es podia posar al buit qualsevol canvi d’estança per si passes coses així poder accedir a l’altra zona sense problemes. Agafant-se del marc de la porta s’impulsà amb ajuda dels braços. Era una sensació agradable, que estava sentint. Es sentia lleuger com una ploma, com si no peses gens. Realment estava disfrutant del viatge, però aquesta alegria se li acabà de sobte, quan una immensa criatura, pareguda a un Drac Negre, aparegué pel forat del hangar per tornar-lo a la realitat. Li vingué pels pels traure l’arma i disparar per a canviar el seu rumb i esquivar per mil·límetres l’urpa que intentava agafar-lo. Quan he dit immensa era immensa. A l’urpa hi cabien dos humans perfectament. Era una criatura que podia viure a l’espai. Començà a disparar-li a la cara, intentant que els trets li entraren per la boca. No volia derrotar la criatura, era impossible, sols volia guanyar temps per a fugir. Això si, estava demostrat que la resistència de el seu creuer era increïble. Era de suposar que aquell ser havia estat colpejant tota la nau, però sols havia aconseguit fer un forat en la paret del hangar, que era la més fluixa. Aquest Drac Negre era un tipus de criatura especial que no es sabia molt be com podia creuar el espai sense cap problema i viatjar de planeta en planeta. Algunes colònies humanes havien tingut problemes amb aquest tipus de criatura. Així que s’havia decidit reforçar les naus Això els havia salvat la vida.
Un dels trets encertà a l’ull de la criatura. Si hagués hagut aire haguera sentit el crit de dolor de al criatura. Ràpidament es direccionà cap a la porta a la qual ell volia arribar i disparà un parell de trets per impulsar-se. Arribà a la comporta i despressuriçà l’estança següent. Això tardaria una parell de minuts. El Drac Negre tornà, molt més cabrejat. Ell s’aparta uns metres de la porta i començà a disparar, per tot arreu. Al final una urpa gegant l’apressà contra la paret. Ell es creia mort. Però de sobte el drac el soltà i desaparegué per l’espai. Ell no entenia que havia passat, donava igual, el seu objectiu era alliberar la balisa, res més. La porta s’obrí i ell entra. Tancà la comporta al seu darrere i va fer tornar el aire a l’estança, A poc a poc començà a notar com la gravetat tornava i el seu cos tornava a pesar. Eixí d’allí i començà a córrer i girar passadissos i més passadissos. Tot estava destrossat i desordenat. Era estrany però tenia la sensació que estava tot ple de criatures, però que el deixaven anar fent. Finalment arribà al panell de control on podia desactivar la balisa. Començà a toquejar el panell i finalment activà el conte en rere. Era curiós perquè tenia més temps del que pensava per a tornar. Segons li havien dit tenia menys de 10 minuts i marcava 20. A més a més ara que recordava els informe dels danys que li havien dit deia que hi havia un gran forat, es cert al hangar, però la resta de les sales estaven correctament pressuritzades. Per tant el sistema de seguretat del ascensor hauria de funcionar perfectament. Que estava passant?
“Te preguntes que està passant?” Una veu grotesca parlà al seu darrere. En girar-se veié una criatura hominoide de color gris de dos metres d’alçada. A l’esquena tenia dues ales de rat penat. “ Passà que has caigut al parany. Me mires en cara estranyà? Bé te vaig a contar que passa. Abans que pujareu aquest creuer us van clavar una injecció, recordes? Doncs en una de les xeringues hi havia un nano xip amb informació secreta que ens pot perjudicar molt a nosaltres. A la nostra organització malvada. Menys mal que teníem infiltrat entre els passatgers un espia humà. Descobrirem que el nano xip el tenies tu al teu cos. Així que decidirem que la teua mort pareguera accidental. Soltarem un grup de criatures que no tenien res a veure amb nosaltres i alliberarem el Drac. Si, es l’únic Drac que s’ha pogut domesticar i obeeix ordres. Però com això no ho sabeu creuran que tot ha sigut un “accident”. Així que deixarem que els passatgers i la tripulació sobrevisqueren i ferem destrosses per la nau. Una reunió preparada i fer-te vindre ací. Sabíem que t’oferiries de voluntari, t’aviem vigilat estes ultimes setmanes i sabíem eu no permetries que ella moris. En qualsevol cas t’hagueren elegit per a que anares i com a oficial que eres havies d’obeir l’ordre. Una vegada ací activaries el panell i no arribaries a temps per salvar-te. Un accident i la informació secreta desapareguda. Ja se que no entendràs moltes coses. Qui et va clavar la injecció per que... EL que te puc dir es que qui ho va fer a hores d’ara està mort.”
Així que el matemàtic era el espia? Era el més lògic. Va ser el matemàtic qui calculà les probabilitats i qui li va enviar al capità l’informe dels desperfectes. Ja sabia d’avant mà que moriria i per això li va donar a ell eixa probabilitat de supervivència. Bé ara soles tindria que afanyar-se en tornar i que no el mataren pel camí. A més si li contava tot això aquella criatura era per a fer-li perdre temps i que no arribes als ascensors.
“A on vas tan de pressa? No has entès res? Creus que el que vull fer contant-te tot açò es que no arribes a temps? El que volem es que entengues que ja no pots fer res. Em bloquejat les ones del comunicador en aquesta zona, així que no s’ha retransmès res a la balisa des que has arribat al panell. El que pots fer es intentar arribar sí, però hi haurà un problemeta si ho fas... La teua amiga morirà. Tenim al nostre espai allí. Si t’acostes als ascensors i contes el que saps o puges ella morirà. No faces eixa cara. Des que has eixit de l’ascensor has perdut. Nosaltres em ordenat al drac que no te matarà. Saps que ens interessa? Que aplegues als ascensors, però tard. Que consideren que si t’hagueres afanyat més hagueres sobreviscut, però que de totes formes ja sabies les probabilitats de sobreviure i tot això.”
El jove sabia que aniria, havia de acomiadar-se, parlar amb ella encara que fos una última vegada. Així que el que volien era que apareguera en el moment en que els ascensors es segellaren i no poguera entrar, així es crearia una il·lusió del que havia apassat. I a sobre no podria dir res.
“Bé veig que ho has entès. Aleshores ens retirem. Ves fent camí però no tingues presa, no siga cosa que arribes massa prompte. Hahahahahahaha.”
La criatura desaparegué per un passadís, seguida de desenes d’altres. Jo vaig tornar cap els ascensors. LA conversació havia durat massa. Ja no li donava temps per accedir als ascensors. Va fer el camí de tornada per altres seccions, sense passar per l’hangar. Havia retornat la transmissió. Ell havia contestat que ja estava activat el sistema de desenganxament i que corria per arribar als ascensors. Sí era veritat, corria, però evidentment no arribà a temps. Es trobà que els ascensors estaven ja bloquejats. Quedava un minut per que la balisa es soltes de la resta de la nau.
Ell activa la càmera i pogué veure la sala on estaven tots els passatgers i tripulants. Ella estava plorant. Parlaren pel comunicador. S’acomiadaren amb paraules dolces. Ell intentava tranquil·litzar-la. Però ella plorava desconsoladament. Finalment la nau es desenganxa i desaparegué la comunicació.
Allí, a la balisa tots respiraven tranquil·lament. Una mica tristos per la mort del jove enginyer. L’única que no compartia eixa alegria era la xica. Va veure com el capità i el matemàtic s’allunyaven soles. Al cap d’uns minuts el matemàtic tornà corrents, pistola en ma i la segrestà a ella.
“Quiets o la mate!” Li digué al capità que aparegué corrents darrere d’ell.
“No tens escapatòria. No em fiava de tu i vaig canviar l’ona del transmissor del jove. Ho sabem tot.”
“Bé doncs destruirem tota aquesta balisa si no em deixeu anar.”
“Es massa tard, aquesta balisa sense el pes addicional es massa ràpida, a més amb el temps que hem aconseguit gràcies al jove i a la velocitat que ens movem en un quart d’hora tots els reforços estan ací.”
“Doncs almenys mataré a la xica i a tots les que puga un per un, però a tu no. Així recauran totes aquestes morts sobre tu.”
El matemàtic estava a punt de prémer el gallet quan de darrere seu en mig de un fum blanc que eixia de la paret sortiren dos trets. Un el desarma, l’altre li perforà el muscle. I entre mig d’aquell fum aparegué el jove enginyer. Ell que es coneixia la nau perfectament en separar-se la balisa de la resta de la nau saltà al buit. Després es colà per uns conductes i fent el necessari va poder despressurisar l’ascensor, després tornar-li l’oxigen i escalar pels conductes fins a la sala de dalt.
Temps desprès arribà el equip de rescat i s’endugueren detingut al matemàtic i recuperaren la informació secreta. Allí estava la ubicació dels enemics, noms d’espies, armes... Tot allò que els podia ajudar a desfer-se de aquella amenaça espacial. No tots saberen al veritat però resultava que el jove enginyer treballava per al servei secret. Tot havia sigut un pla organitzat pel capità i per ell per a que pensaren que eren els enemics qui tenien la situació controlada. Havien esbrinat que pretenien. No havien actuat abans per que això seria posar en perill la vida dels passatgers i tripulants. Per que si s’hagueren assabentat que ho sabien la nau hagués sigut destruïda i tots morts. Així eu deixaren passar el curs dels esdeveniments. El jove s’estudià el s plànols i tots les vies d’escapament. Ho tenia tot planificat. Més endavant s’organitzà un atac al asteroide on estava amagada l’organització malvada. I així acaba la història d’aquesta nau de passatgers.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: