El cotxe

Avui fa un matí plujós de principis de novembre. La filla acaba d’arribar a casa i m’ha trobat estirat a terra amb la finestra oberta. La pluja que entra m’amara els cabells i la cara. Un fil de sang es dilueix entre l’aigua, un líquid groguenc em mulla el pijama i les llàgrimes de la filla ho confonen tot; sal, sang, orina i aigua.
En un moment, mans grans i petites em porten a corre-cuita pel passadís de casa, fins a la porta del carrer, on el meu cotxe m’espera sorneguer, amb les dues portes del darrera obertes, com si estigués esperant a un personatge important.
Entre crits de va!, va!, de la filla, el rum-rum del accelerador i el crepitar de les fulles suïcides, em fiquen dintre del cotxe, per portar-me a urgències, com si allà no es pogués acabar la vida.

Per sort, m’he pogut imposar, traient ferro a aquell guirigall. He tret a la nena, que s’aferrava al volant del cotxe i m’he assegut al seient que condueix la pròpia vida.
He obert la finestreta per deixar anar la melangia. Després, mentre adapto el mirall retrovisor a la meva mida, he vist el món sencer en els ulls de la filla quan era petita, quan la portava a passejar entre boscos, estels i vinyes.
Quin plaer veure-la mirar les llunyanes muntanyes, on de gran anirà a viure. Era com si es capbussés entre les fondalades i es banyés, com ho faria una sirena en la badia.

Altre cop un mar de mans m’envolten, aquesta vegada per baixar-me del cotxe. Aquí, a les portes d’urgències, ha deixat de ploure i les fulles mullades s’han estès, sobre l’asfalt, formant una catifa lluminosa.
Del passadís estant, entre beus autoritàries que demanen coses rares, lliteres que grinyolen i enlluernadors fluorescents, veig el cotxe com s’allunya de mi, allà, parat, sobre la catifa groga. Les cinc portes han quedat esbatanades, com si volguessin atrapar la mesura àuria. I, de sobte,un núvol s’obra i un raig de sol el toca, de manera que es confon entre les altres fulles mortes.