El costat obscur de la lluna

Em vaig despertar amb el cruixit dels meus propis ossos. M’estava fent
gran… ho podia sentir a cada fibra del meu cos. Vaig sacsejar el cap per no
pensar- hi més i em vaig aixecar. Començava a arribar l’hivern a la meva
petita cabana i hauria d’anar a buscar troncs al bosc per a poder escalfar- me
les nits. Amb aquesta idea fixa al cap vaig vestir- me, ja feia temps com per
portar els meus pantalons de pana preferits, i una bona jaqueta gruixuda. Em
vaig mirar al mirall i em va fer mitja pena el que vaig veure. Portava una
setmana i mitja sense afaitar- me i la barba canosa em feia semblar encara
més gran. Tam poc és que m’hagués de veure ningú… vaig apartar la mirada
del mirall; per què tenia un mirall igualment? Després de que aquesta
pregunta amarga ressonés dins del meu cap vaig girar- lo, per evitar de
veure’m cada matí. Un bon tros de pa amb formatge em va servir d’esmorzar,
quan tornés ja em faria algun àpat calent per reconfortar- me i treure’m totes
les idees depriments que em passaven pel cap sense que pogués controlar- ho.
Amb la destral a la mà i un cabàs d’espart gros com jo vaig endinsar- me al
bosc del costat de casa. Em coneixia el bosc com si fos el palmell de la meva
mà, no en va havia viscut vint anys servint- me gairebé de l’única companyia
que em brindava. Vaig estar recollint i tallant branques unes quantes hores
sense deixar que la meva ment em frenés, fins que el meu cos va començar a
queixar- se. Recordo aquell moment com si fos ara mateix… vaig recolzar la
mà rugosa a la soca d’un arbre i vaig “caure”.

No trobo cap manera suficientment acurada per descriure la sensació
que em va travessar en aquell moment, era un vertigen infinit, que només
podia notar dins de les meves entranyes. No notava vent xocant contra el meu
cos ni despentinant- me, no notava que res canviés al meu voltant, ni tansols
vaig deixar de sentir com els meus peus trepitjaven el terra del bosc
que tant bé pensava conèixer. Però sabia que estava caient, en cap moment
vaig dubtar- ho. Aquesta horrible sensació va durar pocs segons, durant els
quals vaig tancar amb força els ulls esperant que passés, i en obrir- los no vaig
veure res. Només una negror infinita.

Després de fregar- me els ulls durant una estona vaig enlairar la
mirada i vaig adonar- me de que no m’havia tornat cec, sinó que de cop era
de nit. Una nit sense lluna que si no hagués vingut després d’una “caiguda”,
hauria pogut trobar fins i tot romàntica. Però en aquell moment el meu cervell
semblava a punt d’explotar, i quan se’m va acostumar la vista i vaig analitzar
l’entorn encara es va fer més angoixant la situació. Evidentment estava a un
bosc, però no a cap que jo conegués. No hi havia cap cabàs ple de troncs ni
cap destral ni res que reconegués, de fet, a la meva vista. Vaig armar- me de
valor i vaig començar a caminar amb direcció indefinida. Buscava algun indici
que m’assenyalés cap on anar; senyals d’animals, terra humida que em
portés a prop d’un riu… Però no hi havia res clar, em trobava en mig del no-res
i no sabia com sortir- ne.

Ja estava esgotat quan vaig deixar- me caure a terra. Sempre m’havia
desagradat la sensació de asseure’m en un terra fred i humit però no podia
més. Quan gairebé ja tenia decidit dormir una estona, vaig sentir un udol
trencat travessant l’aire. No sé com, vaig sentir que aquell udol anava dirigit
a mi. Segurament és perquè la raça humana és terriblement egocèntrica, però
per poc podia reconèixer el meu nom en el so agut.

Amb una barreja de cansament, por i curiositat em vaig tornar a
aixecar. Indecís vaig adonar- me que la sensació que em pesava més en aquell
moment era la curiositat, per el que vaig intentar dirigir- me cap a l’origen de
l’udol.

La meva oïda no estava prou rovellada com per a equivocar- me, i
després de caminar cinc minuts vaig sentir uns gemecs febles i ploraners. Al
cap d’un moment vaig veure l’escena: una cria de llop que devia tenir com a
molt un parell de mesos estava ajagu1 a terra somicant amb la boca plena
de sang, i davant seu un eriçó gros com un meló respirava les seves últimes
alenades de vida. Quan el llop va veure’m va rugir, intentant ser
amenaçador però sense gaire èxit. Vaig murmurar paraules suaus (em va
sobresaltar sentir la meva veu, m’havia gairebé oblidat de que la tenia) i vaig
allargar les mans cap al llop.

A poc a poc vaig anar avançant cap a ell i mirant- lo fixament als ulls.
Em mirava desconfiat però em va deixar apropar- me sense fugir. Quan vaig
arribar a ell es va ajupir més, dubtant de les meves intencions, però encara no
sé com les meves paraules dolces el van calmar prou com perquè em permetés
acariciar- lo i acabar- lo de convèncer de que no li volia cap mal. El procés va
tardar ben bé un quart d’hora, fins que em vaig decidir examinar- li la boca.
Pensareu que sóc boig, i jo explicant- ho també ho penso, però en aquell
moment em guiava més la intuïció que el sentit comú.

Vaig veure tres espines de l’eriçó clavades a les genives de l’animal, però quan
vaig tocar l’extrem d’una d’elles (del diàmetre d’un nabiu) em va tornar a
rugir i va intentar- me mossegar. Per sort vaig ser prou ràpid de treure la mà a
temps, però obstinadament vaig donar- li unes quantes oportunitats més. Al cap
de vint minuts el petit llop tenia una espina menys, les genives encara més
inflamades i ensangonades. Vam seguir amb el procés una bona estona fins
que vaig aconseguir treure- li totes les espines. Després vaig deixar- me caure
al terra esperant que marxés, però en canvi es va quedar, i va començar a
grunyir al cadàver del pobre eriçó, apropant- se i amenaçant- lo.

Vaig sospirar i vaig buscar una pedra que pogués servir- me de ganivet.
Amb una altra, vaig fer-li una mena de “fil” per a poder treure- li la pell a
l’eriçó. Quan va veure que volia remenar la seva presa, el llop em va
mossegar el braç fluix, enfadat però sense intentar fer-me mal. Així que,
esgotat com estava, vaig anar arrencant pell i espines de l’eriçó, fins que em
va semblar que el llop podria menjar- se’l sense perill de fer-se mal una altra
vegada. Li vaig oferir i va agafar- lo com si me’l robés, amb un obrir i tancar
d’ulls va marxar corrent.

Tota la situació era massa surrealista com per analitzar- la com toca, i
tant el meu cos com el meu cap em demanaven a crits que dormís, que no
importava el fred ni la incomoditat del terra. Així que vaig acabar rendint- me,
perquè tampoc trobava una alternativa més atractiva.

Aquesta vegada no em vaig a despertar amb el cruixit dels meus
propis óssos. Aquesta vegada, em vaig despertar amb un ensurt.
Irònicament l’ensurt de notar els llençols suaus a la meva pell, dins del meu
llit càlid a casa meva. Allò era més desconcertant que anar a parar a un bosc
desconegut. Vaig aixecar- me ràpid i vaig trobar- me al costat de la porta
d’entrada el cabàs que “ahir” havia omplert de troncs pel foc. I la destral.
Havia sigut un somni? M’estava tornant boig? Podia ésser, diuen que passa
quan et fas gran. Però tant? Estava impressionat però un cop assumida la
situació em vaig alegrar d’estar a casa un altre cop.

Com si no hagués passat res d’estrany, vaig disposar- me a esmorzar.
Abans, vaig encendre la llar de foc i vaig aprofitar per a torrar- me una mica
el pa i fer-hi fondre el formatge una mica a sobre. Menjar aquella delícia va
ser el més destacable del meu dia, però precisament per això no podia
treure’m del cap el petit llop que havia “somiat”. En tots els anys que portava
vivint aquí no havia vist mai un llop a aquest bosc. A més estava gairebé segur
de que ahir, em trobés dins d’on em trobés, no era un lloc conegut per a mi. Per
molt que hi pensés no arribava a cap conclusió, i poc a poc el record, real o
no, s’estava convertint en una obsessió per a mi.

Al vespre, vaig apropar- me al foc, aprofitant l’escalfor, quan vaig sentir
que quelcom gratava la porta de fusta de casa. Em vaig aixecar d’una revolada
i la vaig obrir. A fora hi havia un llop enorme. El seu pelatge platejat brillava
màgicament sota la lluna plena. Lluna plena? És impossible si ahir no hi havia
lluna… Ah sí, que era un somni. El llop em mirava fixament, jo a ell també. De
cop es va posar a córrer cap a dins del bosc, i vaig seguir- lo sense que se
m’acudís en cap moment preguntar- me què estava fent.

Vam córrer més estona i a més velocitat de les que em creia capaç de
córrer, però tampoc me n’adonava. Em sentia flotant en l’aire, seguint
concentradament la ruta que el llop prenia entre els arbres. La nit era tan
clara que cada fulla i branca brillava com si fossin una petita porció de la
lluna. No recordava haver- me sentit mai tan viu, i els dubtes o la tristesa no
tenien cabuda dins de la meva ment; em notava mimetitzar- me amb el bosc,
formar- ne part fins a un nivell que no havia sentit mai abans, en tots els anys
que havia passat al bosc.

Encara en èxtasis vaig veure com el llop s’aturava. Hi havia un llac que no
recordava ni coneixia davant nostre. Semblava immens com l’univers mateix,
però no vaig tenir molt de temps d’analitzar- lo perquè el llop feia grunyits
suaus i enterrava el morro dins del que semblava ser… Oh. Hi havia un alci
mort a terra. La tristesa em va fer sortir una mica del meu estat
d’embriaguesa però la dolçor del llop oferint- me la presa no em deixava
sentir- me afligit. Vaig seure amb un sospir a la vora del llac. Havia deixat
de plantejar- me totes les incongruències que trobava en les últimes hores,
però el que vaig veure quan vaig mirar a l’aigua cristal·lina del llac va ser
segurament la que més em va sorprendre. No era jo que em tornava la
mirada reflectida a la superfície del llac. O sí… però trenta anys més jove.