El costat amable de la vida també pot ser 'objecte literari'

...fet amb les arreplegues dels "consells"? -millor 'suggeriments'- rebuts, aprofitant al mateix temps quasi literalment - o de manera exacta, en el meu cas- les frases 'suggeridores'.
Fresc, ben travat, i amb el punt de sana i tendra ironia que cal, ajuntant-la al suspens de com es desenvoluparia la novel·la de la qual només coneixem el títol.
Enhorabona, xicona!
I salut i rebolica!
PS. Amb la cama en alt -contusió ENNNOOOORRRRME!de turmell- record d'una estada a la Pitiüsa gran.

M'ha agradat la destresa amb que descrius la realitat.
Es curiós com tenim tendència a dramatitzar els que vivim com en Joan,
en contrapartida amb la necessitat de ser feliços dels que no tenen res. Ells ens ensenyen a nosaltres. Valorant el poc que tenen, sent feliços amb tan poc.
Si sabéssim el benestar que s'obté d'ajudar als més necessitats, segur que el món seria deferent i podríem ser més feliços.
Enhorabona per compartir un relat tan bo.

Una abraçada

De llegir aquest llibre sobre la felicitat. Encara que tal com el planteges, obert pel lector, ho trobo força encertat. Potser el concepte de felicitat no és el mateix per tothom i cadascú té la seva forma de trobar-la. Molt bé el relat, felicitats. M'ha recordat el conte de l'home feliç sense camisa.

Ei, escolta, això de l'especial! Amb aquesta marxa que portes potser m'ho hauràs d'explicar tu a mi...aaahahahaah.

Ànims i endavant.

Em sembla que ofereixes un text que, essent en si mateix una història, suposa també una reflexió sobre els mecanismes de la creació literària, del treball a partir de la inspiració i l'escriptura de ficció que parteix de la realitat.

Realment, té interès per a la lectora; parlo per mi, però crec que puc generalitzar tranquil·lament... I he d'afegir que m'agradaria llegir La felicitat sorgida del no res, si algun dia la escrivissis.

Entre tant, rep una abraçada plena de somnis,
Unaquimera

M'agrada com has inserit els nostres comentaris, com a frases del relat, cosa curiosa... El tema principal també el trobo sucós, encara que m'hi falta un nexe entre les primeres incerteses i el viatge a Níger, ve una mica de sobte, sense explicar-nos per què aquest racó de món, com i quan ho decideix.
De tota manera, és un relat ben estructurat i et deixa amb aquell cuquet de voler saber-ne més d'aquest escriptor.
Nena, estàs feta una màquina d'escriure i comentar!. Jo estic patint una crisi d'aquelles sense explicació : tinc ganes de llegir i escriure però em fa mandra posar-m'hi, suposo que no tinc l'entorn adequat per fer-ho com m'agrada.

PEtons i moltes gràcies!

angie

Aquest relat es el costat amable de la vida, realment quan ho tenim tot i totes ens ponen, que més podem desitjar? donç el millor es anar a trobar les persones que sense res en fan cada dia una gran festa. Amb l'escenari que va triar l'autor i els personatges li va sortir una gran "novel.la" Gràcies pel teu comentari al meu relat "Per banyarnos...gel" Jo com el teu protagonista també haig d'escriure anecdotes qüotidianes, que visc, que m'expliquen, que sento... es la millor manera d'acostar-te a la realitat. Felicitats pels teus escrits.

Em permets posar-li banda sonora a aquest bellíssim relat?, una cançó alegre i fresca de Van Morrison,
"The bright side of the road"

...Into this life we're born
Baby sometimes we don't know why
And time seems to go by so fast
In the twinkling of an eye

Let's enjoy it while we can
Won't you help me sing my song
From the dark end of the street
To the bright side of the road

(hem vingut a aquesta vida
encara que de vegades so sabem per què
i el temps sembla córrer tan ràpid
en el temps d'un pestanyeig

Gaudim-la mentre puguem,
m'ajudareu a cantar la cançó
des del fons fosc del carrer
al costat brillant del camí?)

Veig que el relat obeeix a una mena d'encàrrec d'altres relataires. Doncs el meu agraïment a ells també.

una abraçada,

franz

aquí el tens, un relat amb cara i ulls, amb una estructura clara i decidida, un tema, cap falta greu, crec, un personatge que creix amb la història...És clar que li falta intensitat i força perquè no és més que un exercici narratiu, un joc de sentits i significats sobre i de les recomanacions que et vam fer, però ja hi trobo aquella "distància" primera i imprescindible de la qual parlàvem perquè un text deixi de ser el teu text i passi a ser "un" text (fins i tot per a tu mateixa).
Descarat que el que passa coma conclusió de tot plegat és que ens deixes amb les ganes de llegir el "producte" de la reflexió-decisió del prota, la novel.la aquesta que li obre el camí de la felicitat literària.

salut, bonica!
foster

Com en els tres últims relats, els punts i a part no s'han reflexa't!!!!!!!!!!!

El text és així:

Començava a tenir renom. Diversos llibres escrits en primera persona sobre drames humans l'havien consagrat com a escriptor en la última dècada. Els seus eren llibres de fàcil lectura, on més d'un s'hi podia reconèixer, llibres comercials, vaja!

En Joan ho sabia, es venien molt més les tragèdies, el costat malagradós de la vida, històries amb dolor i victimismes.

No obstant, li havien encomanat un llibre amb uns objectius molt clars:

Un llibre sobre el costat amable de la vida, quelcom diferent al què havia escrit fins ara, una novel·la menys truculenta que les habituals. A més, aquesta havia de ser escrita en tercera persona, doncs un personatge distanciat apropa més al text i a la idea que es vol transmetre amb fets. La idea era que el lector deduís més que no pas assimilés. Per últim, el final de la novel·la no podia ser explícit, havia de fer volar la imaginació del lector. Amb tot això li recordaven que, si en algun tros de la novel·la hi apareixia prosa poètica, aquesta havia de ser extremament precisa i suggerent, ja que sinó hi havia el perill de perdre la verbalització del procés i l'acció.

Per en Joan era tot un repte, un estil nou per a ell. Es passà dies i dies rumiant què podia escriure i què podia tenir interès per al lector.

La seva ment fumejava de tant pensar, buscava seqüències còmiques, fets reals, situacions agradables, vides felices, .... però res inspirava la seva imaginació, sempre li venia al cap la primera persona i un final tràgic.

Li costava entendre la seva obsessió, al cap i a la fi ell era un home normal, feliç en el seu dia a dia. Sense històries amargues, sense traumes, ... Com podia ser que no se li acudís res?

Els de l'editorial el trucaren diverses vegades per saber com anava l'encàrrec i ell sempre deia que avançava correctament. Quan els penjava el telèfon s'estirava els cabells i pensava que si fora cert que per cada mentida cau una dent ja estaria en deute amb el seu dentista i ben papissot!

Al cap d'un mes prengué una decisió: si vivint com un rei i sent feliç com era, en un món on no li faltava de res, no era capaç de trobar el costat amable de la vida i fer-ne d'ell un objecte literari, potser la solució fora viatjar al país més pobre i miserable per conèixer en primera persona la tragèdia real i potser així valorar més les coses belles de la vida.

El seu destí fou Níger. Un dels països més pobres del món. Un viatge de durada determinada.

Allí descobrí en primera persona la fam, l'analfabetisme, la falta d'aigua i d'electricitat, la falta de medicaments, els matrimonis concertats, les mirades d'esperança, la mort aclaparadora, misèria i més misèria. Allí descobrí l'ajuda humanitària, que tot i ser molta, mai era suficient. L'experiència el colpí sens dubte, però li quedaren gravats els somriures, els jocs d'infants, el dia a dia, les ganes de viure, els rostres esperançadors i les mirades de la gent en un món tan diferent. En definitiva, el país el captivar, aquell món tan pobre omplí de sentit la seva vida que creia plena i feliç fins aleshores.

Enrere quedaren les novel·les comercials de drames humans coneguts pel món occidental.

Des d'aquell país escriví la seva millor novel·la: LA FELICITAT SORGIDA DEL NO RES. Un cant a la vida, una novel·la d'esperança escrita des dels ulls d'un nen de Níger, redactada en tercera persona, explicant el costat amable i els somnis que en deriven d'ell i amb un final obert per a cada lector.