El cos de la medusa

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell

Sóc un covard: em perden les dones. Així em van les coses. Se m'acaba de desfer una bena, i tinc una nafra destapada que escou i crema com un bitxo. No puc ni moure un braç, li asseguro, figuri's com tinc la carn d'infectada i garratibada. Li enraono per no fer-li un lleig, però pensi que la boca i tot la tinc inflada. I el voltant de l'ull, i les costelles. Ara que, on tinc més coïssor de tot el cos, que quedi entre vostè i jo, és a l'entrecuix. Sí senyor.

Com li deia, sóc un covard, i em pensava que aquest cop me'n sortiria, però ja em veu, aquí tombat. Miri per la finestra: en aquest poble mariner viu la noia que jo estimava. És l'única persona jove. Tota la resta són avis sense néts, xarucs i gent amb la vista entelada, i ella, vinga amunt i avall a portar gases i bolquers, cistells amb manduca i bosses plenes de medicines, de xarops i de pastilles. Li ha tocat ser la infermera d'aquest poble vell i decrèpit.

Un dia que estàvem sols ella i jo em va dir tota seriosa: necessitem un home. Jo em vaig atabalar i per guanyar temps mentre m'empassava la por li vaig dir: ja en trobarem algun. Es va posar més grisa encara i em va dir que no fes broma, i em va jurar que em necessitaven i que si no els ajudava passaria una desgràcia per escriure un llibre. Em va acariciar la nuca i em va dir moltes coses de les que diuen les dones i després no sabries repetir però que et claven l'agulló i et convencen de cap a peus.

Li vaig preguntar què havia de fer, però ella s'estremia quan li preguntava això, i a la tercera vegada em va dir: pregunta-ho als pescadors. Per la tarda, amb les gavines esvalotades, els pescadors de barbes blanques em deien: al mar hi ha una dona… al mar hi ha una dona… Una dona que fa un xiulet. I ningú em sabia explicar res. I jo m'ho havia d'imaginar tot si no volia decebre la meva nena.

Així que, de nit, em vaig calçar un ganivet que m'havien deixat els pescadors, dels que fan servir per esquinçar les xarxes i les cordes. I vaig baixar a la platja descalç, amb un fred que pelava i que fiblava els ossos. Va passar una bona estona, ho sé perquè la lluna va canviar de núvol, i quan ja estava a punt de marxar i convençut que els pescadors xarucs repapiejaven, vaig sentir el xiulet infernal.

Bé, no es pot dir que fos un xiulet: era un soroll viu, molt agut, que venia de dins de l'aigua arrissada del mar. No em demani detalls, però jo sabia que era una veu de dona que em reclamava. M'ho vaig pensar dues i tres vegades, i el pit adolescent em feia unes estrebades de terror i de desig que si no fos cardíac segur que l'infart m'hagués tombat. La ràfega m'empenyia aigües endins, i vaig recular dues i tres passes per veure-hi clar.

Sobre l'aigua negra de la nit, hi havia un medalló de llum verda, com una maragda. Al principi em va semblar que veia visions, i després em va semblar que era el reflex de la lluna plena. I el xiulet no parava, i el llumener àcid palpitava com una mala cosa, i semblava que digués paraules amb la llengua del mar. Aquell medalló: l'hauria d'haver vist. Feia més acidesa que mirar la lluna de cara, i la ràfega vinga a empènyer, i els rínxols de les onades vinga a llepar-me els turmells.

I amb la gelor que feia, senyor, em vaig capbussar a l'aigua raptat per la marinada o per vés a saber què. A l'instant la pell se'm va cristal·litzar, i aquell fred mineral, no em faci dir com, em va obrir els ulls fins que vaig tenir una imatge nítida del fons del mar com si fos un peix o un calamar de tota la vida. Després del miracle, la vaig veure.

Era una dona verda i turgent, que es movia amb el ritme de l'aigua com una serp. I la llum que l'envoltava era tant viva que li feia el cos transparent i ho deixava veure tot a través de les seves corbes blavisses. Tenia una cabellera grandiosa i flonja, una cabellera que es bellugava sola i que marejava els ulls amb tantes espirals.

Es veia d'una hora lluny que no era humana, però tampoc no era cap fantasma. Potser li costa d'entendre. Era una dona d'aigua. Se'm va atansar i atansar, i jo no hagués sabut on fugir perquè havia perdut el nord i la superfície no existia.

Em va abraonar amb el seu cos fred i transparent, i arran de ventre vaig notar un tacte de goma, de gelatina, de plàstic tou, un tacte que m'estrenyia tot i que em feia tremolar de plaer mentre em pinçava i em tallava el rec de la sang pertot arreu perquè em pogués fondre amb el seu verd i el seu blau transparents sense venes ni tendons.

L'endemà de bon matí, els pescadors em van trobar ajagut entre la sorra i l'aigua, perquè la lluna, com fa sempre, s'havia passat la nit jugant amb les marees. Era horrorós: així que em despertava m'anaven florint dolors i cremades per tota la pell, i el cos m'escoïa tant que m'hagués agradat arrencar-me'l d'una urpada, senyor.

Els pescadors, reumàtics com eren, entre sis o set em van arrossegar terra endins, i de seguida em van reconèixer. Però no van obrir boca. Ja marxant a les barques, l'únic que deien era: a aquest almenys no l'ha mort… al menys no l'ha mort. Amb la veu anciana i aspra, sempre ho repetien tot.
Sóc un poca-pena, ja veu. Si troba el ganivet per la platja, per favor torni-me'l que no és meu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

42 Relats

68 Comentaris

61377 Lectures

Valoració de l'autor: 8.95

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/