El Coratge dels Altres

La vaig conèixer mentre visitava a la meva mare a l'hospital. O per ser més exactes, em vaig retrobar amb ella. No importa el que tenia la mare, no és rellevant. El primer dia en que la vaig visitar només em vaig fixar fugaçment en aquella cara de la seva companya d'habitació. Era una cara afable, simpàtica, tranquil·la, arrugada com el paper. Com un petit llac dintre de perdudes muntanyes que mai he vist. Visitava a la meva mare cada setmana, gairebé tots els dies. Quan jo no hi anava hi anava algun familiar, la tieta o l'avia normalment. Va ser la segona o tercera setmana quan la mare, aprofitant que la companya d'habitació dormia, em va preguntar si recordava a aquella afable i callada velleta. Jo vaig mirar-me a la mare amb certa sorpresa i li vaig comentar que d'ençà el primer dia, quan vaig creuar la porta, vaig mirar al costat i la vaig veure em va semblar que la coneixia. Però, com tantes cares de gent gran, em semblava que potser em recordava a algú altre. La vellesa ens fa a tots més semblants. La meva mare em va explicar qui era: de petit, sempre anava a fer encàrrecs a una petita bodega del costat de casa on hi tenien de tot. Havia començat com una bodega de vi per acabar convertint-se en un petit magatzem on tenien de tot una mica, obligats a diversificar el negoci a causa de l'ascens de les grans superfícies. Aquella dona de cara plaent i somriure permanent era la dona que m'atenia quan jo tindria set o vuit anys. No recordava el nom però sí perfectament la persona, sempre simpàtica i sol·lícita. De fet, un dels pocs records feliços de la meva estranya infància, com una petita illa envoltada d'un mar sempre rúfol. Els següents dies la vaig saludar i dir-li qui era, ella es va sorprendrem de veure'm "tant crescut" com sempre fa la gent gran. Quatre paraules més de caire formal i vaig marxar amb un regust agredolç. Perquè agredolç? Suposo que la meva infància, els meus records, les meves illes de calma, també restaven ara a una llitera d'hospital. Òbviament em vaig interessar vivament per el seu estat de salut però tampoc volia ficar-me o preguntar per no semblar xafarder. Finalment, la meva mare, que per necessitat escoltava les converses que es produïen entre la seva companya d'habitació, la seva família i els metges, m'ho va confessar quan la velleta no hi era ja que l'havien baixat a fer unes probes. Càncer. Molt desenvolupat. Cap esperança excepte, mitjançant operació, allargar la vida uns mesos. L'altre opció era que la traslladessin a Pal·liatius. Qualsevol amb un familiar malalt coneix aquesta zona de l'hospital, encara més si s'ha treballat a un. Pal·liatius és, sense embuts, l'avantsala de la mort. Una residencia tranquil·la, fora del temps, inundada de sedants, on els cossos esperen lentament la seva fi. Naturalment hi havia quelcom en aquell lloc que em terroritzava. Quants d'aquells residents morien sols? La por a l'oblit i finalment a l'oblit absolut. Hi havia quelcom profundament terrorífic, i no cal ser un Camus o un Sartre o qualsevol filòsof prepotent que fuma en pipa per veureu. Suposo que es tracta d'alguna cosa atàvica. Com aquella novel·la de Fukazawa, on els vellets eren abandonats a la muntanya Narayama per esperar la mort, aquella edificació separada de la resta era ominosa i terrible per el que significava. Però el que realment em va frapar va ser l'actitud d'aquella dona, d'aquella velleta coratjosa, d'un coratge del que jo no em crec capaç. Anaven passant els dies i jo anava visitant a la mare, que dintre de poc seria donada d'alta gracies al progrés de la seva recuperació, fins que un dia de Juliol, al entrar a l'habitació, em vaig adonar de que la companya ja no hi era, on abans hi era la velleta de la bodega, el record plaent, només hi quedaven unes blanques i netes sabanes sobre un llit polit. Immediatament li vaig preguntar a la meva mare què volia dir allò i ella em va explicar com aquella dona havia afrontat a l'idea de la mort i l'havia vençut: en aquets casos els metges consulten a la família i plantegen les dues opcions, operació o Pal·liatius. La família va decidir deixar l'elecció a la velleta i aquesta, després d'escoltar atenta al metge, va preguntar-li directament: "I de què em servirà l'operació doctor?" Aquest, no acostumat a aquesta valentia d'un pacient, va dubtar i va explicar eufemísticament que, si tot anava bé es podia allargar la vida mesos o fins i tot un any. La dona va contestar que no volia sentir a parlar d'això, que la seva elecció era, en definitiva, morir. El doctor, jove, va quedar impressionat per la fortalesa i determinació d'aquella dona i va deixar pas als seus companys de Pal·liatius. Aquets l'explicarien, sempre amb tacte o circumloquis, com es prefereixi, que la mantindrien sedada fins que el seu cos no resistís. El matí següent, quan vaig trobar el llit buit, ja l'havien traslladat.