El cor del poeta

L’arqueòleg esqueixa amb un tascó de fusta el segell de la cambra mortuòria del faraó maleït, maleït i oblidat, aquell que mai aparegué als textos policromats de les columnes dels temples de Luxor. Per primera vegada en més de tres mil anys, un dèbil raig de llum penetra dins la cambra, bellugadís a la polseguera, tremolós com el gatet que espia darrera la porta. Aire podrit de tristesa s’escola per la boca de l’arqueòleg i l’obliga a tossir, a posar-se el mocador davant la cara. Per un instant, es trenca el silenci.


El faraó maleït obre els ulls dins l’eternitat i comprèn que res no és etern, ni l’oblit, ni la crueltat d’aquell desert inesgotable, ni la frisança dels escorpins. La negra nit del seu repòs ha esclatat en una claror esmorteïda que li encega l’ànima i els ulls, pintats al lateral del sarcòfag. Es pregunta si no hauria estat millor romandre enfonsat per sempre més al pou viscós de la inconsciència que no pas aquella fogonada de desig sobtada, aquelles noves ganes d’arrelar-se a la vida, de sentir pronunciat el seu nom, reverenciat el seu record.


L’arqueòleg i el faraó saben que tot plegat no és més que una metàfora, però. La cambra mortuòria o el cor del poeta.