El cor blar

Un relat de: Dílian
El cor blau:

Una gran explosió els va despertar de cop.
Un noi i una noia joves dormien fins aquell moment en un llit de matrimoni d’una casa pairal al mig del bosc. L’esclat eixordador els va deixar varis segons desorientats, però de seguida el noi va ser conscient de la destinació de la detonació.
El Klarius es va aixecar d’una revolada, alarmat, i va estirar del braç a la noia:
-Córrer, Ària; aixeca’t i córrer!
L’Ària estava desorientada, però va entendre clarament què significava la segona explosió que va sonar encara més mentre el seu promès cridava.
D’ençà que havia començat la guerra, sabien que aquell moment arribaria. Estava passant el mateix amb tots els opositors al nou règim corrupte i invasor, i la parella sabia que un dia no gaire llunyà l’exèrcit trobaria casa seva per molt aïllada que es trobés al bosc. I el dia assenyalat acabava d’arribar.
L’Ària es va llevar ràpidament i va notar que el Klarius l’agafava de la mà. D’una estrebada, el noi la va conduir escales avall.
-Aquests malparits ens han trobat! –cridava el Klarius-. No ens imposaran les seves lleis per la força. Maleïts siguin! El seu règim caurà aviat!
Les explosions s’anaven succeïnt mentre els dos nois joves corrien escales avall, travessaven el passadís i arribaven al menjador. L’Ària tremolava tota ella i només l’escalfor que li arribava de la mà del Klarius li donava forces per seguir respirant: a cada explosió notava que se li partia una part del cos.
Quan les cames li van tornar a reaccionar, el Klarius va fer que l’Ària s’amagués sota la taula, li va posar una mà a cada galta i la va mirar directament als ulls:
-Tot anirà bé. Escolta’m bé, Ària; tot anirà bé. Queda’t aquí.
I es va dirigir a una finestra on va mirar cap a l’exterior.
L’Ària es va agafar fort a una pota de la taula sense adonar-se’n mentre observava com el seu promès mirava a través de les finestres. Ell anava d’un costat a un altre mirant per tot arreu, i se’l veia molt nerviós.
-Han deixat de llençar bombes –va observar el Klarius.
Era cert. L’Ària ni se n’havia adonat, segurament perquè encara li ressonaven a dintre el cap-. Per què deu ser? Oh, no! Ària, Ària... venen cap aquí!
I es va dirigir cap a la taula, s’hi va ficar a sota i va agafar fort la seva promesa, sense deixar de mirar en cap moment cap a la finestra.
L’Ària va notar que el cor del Klarius anava a dos-cents per hora, i, quan la va mirar, li va llegir el terror a la cara.
-Ària, venen... el jardí! La porta del jardí. És l’única sortida... –va agafar les dues mans de l’Ària, i la va mirar als ulls-. Ària, confia en mi –va dir desesperat, i la va abraçar.
-Hi confio. Si sóc amb tu, sé que no em passarà res –va dir l’Ària, i va semblar que aquestes paraules actuaven de revulsiu en el Klarius perquè immediatament després es va aixecar i va començar a córrer, però sense deixar anar la mà de l’Ària.
-Córrer, Ària, córrer...
I van sortir a fora i van travessar el jardí corrents.
-Al bosc! Ària, córrer cap al bosc!
L’Ària notava com el Klarius l’estirava cada vegada més. De sobte va sentir, amb un calfred que se li va clavar al cor, trets darrere seu. Els dos nois no es van aturar a comprovar si els trets anaven dirigits a ells o no, i l’Ària va notar que el Klarius li premia fort la mà i l’estirava encara més.
-Córrer!!
Quan van arribar al bosc no es van aturar i van seguir corrent. L’Ària notava com el cor li estava a punt de sortir per la boca, però no va parar de córrer. Van seguir corrents fins que només sentien el silenci del bosc.
-Aquí!
El Klarius assenyalava un grup d’arbres molt junts amb moltes plantes al voltant, i s’hi van amagar a dins.
Es van deixar anar de la mà i l’Ària es va agafar a un arbre per recobrar l’alè. Es notava el cos regirat i tots els pèls eriçats. El cor semblava a punt d’explotar-li.
Va sentir que el Klarius tossia i queia de genolls. Seguia tossint i, de cop, es va desplomar a terra.
-Klarius!!
L’Ària s’hi va acostar de seguida i es va adonar que el Klarius s’agafava fort a un costat.
-Klarius, què et passa?
Però el Klarius va tornar a tenir un altre atac de tos i es va tapar la boca amb les dues mans, deixant a l’aire el costat que feia un moment s’agafava. L’Ària va proferir un crit quan va veure la greu ferida que tenia al ventre el seu promès, que no li parava de sagnar: l’havien tocat.
-Oh, no! Klarius...
El Klarius li va aixecar la barbeta i la va mirar als ulls:
-Ària, són a prop... has de ser forta... has de marxar...
I li va venir un altre atac de tos, però aquest cop va escopir algunes gotes de sang.
-No! No et penso deixar!
L’Ària el va abraçar. No podria resistir la seva mort. El Klarius no...
-Ària! Ària!! Escolta’m. Has de ser forta.
L’Ària el va desagafar, i ell ho va aprofitar per girar-se i quedar-se amb la panxa al terra, i va començar a arrossegar-se.
-Klarius, on vas?
-Ària, confia e... –i un altre atac de tos el va fer quedar-se amb la paraula a la boca, però en cap moment el va fer aturar-se ni deixar d’avançar lliscant pel terra fangós.
Finalment va agafar una pedra blava del terra i es va girar per quedar panxa enlaire. La va netejar mentre mirava fixament els ulls de la seva estimada.
-Ària... has de marxar. M’has de prometre que fugiràs... i t’amagaràs... T’amagaràs fins que aquesta absurda guerra passi, i tot això s’hagi acabat. Sé que ets forta i podràs sobreviure a aquest malson. I després... després seràs feliç... Però ara has de marxar.
-No, no penso marxar i no et penso...
-Ària! –la va tallar el Klarius, i li va venir un altre atac de tos, però aquesta vegada esquitxant gran quantitat de sang. Va agafar la pedra blava, i se la va prémer contra el pit-. M’has de prometre que fugiràs, i guardaràs aquesta pedra sempre... Serà el nostre record... Ària, m’has de prometre que seràs feliç...
I li va allargar la pedra blava.
L’Ària la va agafar i se la va quedar mirant. Va veure com queien les seves llàgrimes a la superfície de la pedra, i també una mica de sang del Klarius. Li va semblar que la sang i les llàgrimes es barrejaven i eren absorbits per la pedra blava.
Va notar que el Klarius li agafava amb força la mà. Ella el va mirar. Somreia. El seu promès somreia de felicitat.
-Ària...
I va deixar anar la mà d’ella, a la vegada que els seus ulls deixaven de mirar...
Es va sentir un soroll. Eren a prop.
L’Ària va agafar fort la pedra i la va prémer contra el seu pit.
Va mirar-se per últim cop el somriure del seu estimat. Un somriure congelat, etern. Va tancar fort els ulls i va respirar a fons. Es va posar dreta i va començar a córrer.
Va fugir a tota velocitat a través dels arbustos mentre estrenyia la pedra amb una força sorgida de la ràbia i la impotència. El seu estimat acabava de deixar-la, li havien pres...
L’Ària no va parar de córrer durant hores i hores, sense mirar ni un sol moment enrere mentre plorava a raig, i sense deixar de prémer contra el seu pit la pedra blava. Era un objecte que no tenia veritablement forma de cor, i menys encara algun tipus de valor econòmic, però ara tenia guardat el record de la unió entre el Klarius i ella, aquella que hagués desitjat que durés tota la vida: deixava enrere el cos del seu estimat però, en cap cas, la seva ànima i, encara menys, el seu amor. Els duria per sempre al cor.
Al cor blau.

Comentaris

  • MariaG | 12-04-2020

    Hola Dílian, un relat molt tendre. La guerra, que ho destrueix tot, és incapaç de destruir l'amor que es tenen els joves. M'ha agradat molt la teva manera de narrar la història. És molt visual i saps tenir en tensió al lector.

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    NO ADMÈS A CONCURS

    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del X Concurs ARC de microrelats a la Ràdio ANIVERSARI, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error.

    Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs, en un o diversos d’aquests casos; en categoria literària, en temàtica, en llargada o fora de temps.

    Si la teva intenció és participar, et demanem que el pròxim cop ens enviïs un microrelat que s'avingui a les bases del concurs.

    Clicar a la pestanya sense voler concursar complica la feina dels qui fan l’esforç de dur un cert ordre en els relats presentats, és per això que us agraïm ho tingueu en compte per a propers relats que desitgis publicar, la pestanya del concurs sols per a relats a concurs.

    Moltes gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Dílian

1 Relats

2 Comentaris

140 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor