El cony de dona que es fotia enciclopèdies al cony

Era un cony de dona que es fotia enciclopèdies al cony.

Ja va néixer que hi tenia un llibret de pregàries de butxaca, coses d'úters místics.
Va créixer i s'hi posava contes, i quaderns de mots encreuats i novel·les i diccionaris. El d'antònims i sinònims tenia un gustet especial que li feia fer saltets espàsmics i cloure els ulls pseudoviciosament.

-Ai, cony de dona que es fot de tot al cony!

Això es deia i admiravexclamava d'ella, esdevinguda expressió costum, com el respirar. A l'escola no li ho havien pas pogut censurar, amagadet tot sota una bata de botons quadrats i trau estret, per anar combinadíssima amb el que més avall tapava. A la biblioteca no li quedava res que fos bo per emprovar. S'havia merescut una placa commemorativa perfumada amb fragància de cony belga-conguès i amb incrustacions d'esquitxos de mol·lècules de mil tipus de publicacions selectes de cultura objectiva i subjetiva. Tots els honors.

-Ai, cony de dona que s'hi fot de tot al cony!

Això ho deien també, amb entonació malèficament adequada, les males llengües que no s'hi havien pogut fotre. Aquella dona només s'hi introduïa qualitat. En cas contrari, la penetració era escopida i engegada a dida amb àcids descomposaires (posem d'exemple culebronets corintellàdics o poemes pell de no-res).

Perquè els orgasmes intel·lectuals i físics i emocionals no enganyaven tastats des de la baixa esfera, la més sincera.

El dia que va aconseguir plantacarnivorar tota una enciclopèdia no virtual amb virtuosisme (aquí ja ho feia cobrant, d'ofici, que s'ha de viure) malgrat que va ser ovacionada i comentadíssima a qualsevol premsa, va tenir-ne prou. Aquell planeta ja no la satisfeia, començava a fer-li mal. Què cony hi fotia?

I se'n va anar. Únicament la galàxia sap on (o sap cony).