EL CONVENT DE CLAUSURA

Quina tristor més profunda desprenia la comitiva de l'home amb la noia i el ruc. Les muntanyes feréstegues els embolcallaven amb la boira. La noia molt jove sentia fred a les entranyes i sospirava de tant en tant . El pare sorrut guiava el ruc pel ronsal, damunt unes alforges no gaire grans, l'equipatge de la fadrina.

No feia gaires dies el pare li va comentar que havia reunit uns pocs estalvis i que a causa dels esdeveniments passats ningú la voldria de dona, ja que no quedava més solució que el convent de monges de clausures de la rònega vall.

La noia sentia esgarrifances en pensar en la seva violació dels soldats, la mare esquerpa no en volia parlar gaire i els germans eren petits i tenien gana, era una forma de treure una boca menys per alimentar aquell 1.714. Cert que el convent era quasi ruïnós , no ni hi havia altre proper.

La noia era molt jove i mai hauria somiat entrar en una clausura, ara no tenia més remei.

La monge que els va obrir la porta tenia cara de pena i gana i li va preguntar a la noieta si estava decidida . La regla era molt estricta sols podien parlar dues paraules cada tres mesos . Feien dejuni abstinència i cantaven vespres i matines es a dir tot molt auster. La noia que no tenia més remei va dir que si, el pare li va deixar un farcellet de roba i els doblers acordats i les portes es varen tancar darrere d´ella fent un gran xerric i una remor feréstega.

La noia la varen acompanyar a una cel·la freda i pobre, li donaren uns hàbits molt gastats que a dures penes l'abrigaven de la fredor del convent. Entre resos i dejunis passaren tres mesos de llàgrimes i tristor. Per fí podia dir dues paraules.

Va dir- TINC FRED

Més o menys del mateix va passar tres mesos més i va dir:

TINC GANA

I altre volta tres mesos de penúries fins que la noia va murmurar

SENTO ENYORANÇA

Les altres dones com si sentissin ploure , tot continuava igual, treball oració dejuni fins que varen passar tres messos més i va dir

MARXO

Només li va caldre una paraula i com que ja tenia el farcellet fet amb les seves poques pertinences i ja considerava que no tenia d´obeir el silenci va preguntar a la Priora

NO LI ESTRANYA?. NO LI FA RES QUE MARXI?

-No , va respondre la Superiora en nou mesos sols s'ha queixat per tot. Té molt poca paciència, persones així xerraires i queixoses no en volem pas.

La noia va passar la porta i es va dir que buscaria treball de serventa i si no en trovaba del que fos , al menys potser no li dirien xerraire.