El contrari a la monotonia.

Avui tot és diferent, sec al bar de sempre, a la taula de sempre, a la cadira de sempre, llegeixo el diari de sempre, però no penso en tu. No em bec el cafè a l’instant en que el Quim, el cambrer de sempre, me’l serveix. Aquest cop m’aturo, l’observo. El que faig amb el cafè, cada matí, és el mateix que vaig fer amb tu, cada dia. Et gaudia ràpid, quasi sense respiració, però amb ganes. Eres vital en el meu dia a dia, el cafè també ho és, fins i tot més que aquell cigarret a la finestra just abans d’anar a dormir. I ara potser tot el món s’ha trasbalsat, o sóc jo que m’he llevat creuada. No, no és cap de les dues opcions. El motiu únic i clau del meu reflexiu matí és aquell missatge que em vas enviar ahir, aquell que he rellegit centenars de vegades i no em surten les paraules. Pot ser que no fos el tipus de missatge que havia esperat durant tant temps, em vas deixar en xoc. Amb un simple: “Com estàs?” hagués estat suficient. Sí, tu mai has deixat de sorprendre’m, però creia que aquest cop seria diferent, tot seria com jo esperava.
Sé que estàs pensant la mateixa frase que jo, aquella frase que em comentaves quasi a diari: res és com un espera i menys si ho esperes de mi. I somric, per què sempre tens raó i és irònic que ho reconegui ara, desprès de tant temps. Gràcies a tu, el dia d’avui serà diferent. Ja saps que no m’agraden els dies diferents, m’agrada l’ordre i la monotonia, i tu… tu ets el meu únic desordre.