El contrabandista de baules (I)

Un relat de: Benjamí Batlle Pestaña
A poc de l’hora acordada, en Jaïr ja feia estona que s’esperava, camuflat en l’ombra que es nodria, vasta, en l’angle que quedava rere la porta de la caseta vella.

Temia ser descobert, que passés un guarda, un agent dels cossos de seguretat, i per tant mirava d’asserenar-se, mirava de controlar la tremolor de mans i cames i de compassar la respiració amb els ritmes del celar. Se li escapava, és clar, que la petja més escandalosa de què s’acompanyava la seva presència era la mirada.

Dos ulls verds, lluminosos com sols d’estiu, reflectien la lluïssor de les pròpies expectatives nit enllà per la badadura desclosa entre el muntant i la porta de fusta mig oberta.

Totes aquelles agitacions desvetllades, el nerviosisme, les tremolors,... li venien per la seva condició de debutant en els tripijocs del mercat negre i, per tant, responien a les grans quantitats de temor que havia anat apilant dins seu hipòtesi a hipòtesi, a cadascun dels perills especulats durant els darrers dies, des que havia decidit arriscar-se a traginar una baula de més. De fet, en realitat, en aquella decisió s’havia originat la primera vibració, la de la innocència trencada. Des d’aleshores, tot ell havia estat en permanent emoció.

Just a temps, amb precisió de contrabandista professional, va aparèixer una figura a l’extrem contrari de la plaça que, a pas seré, s’arribà fins l’escultura d’un antic guerrer que havia estat cabdill protector de la ciutat. Era el punt de trobada acordat, a recer discret sota l’estructura cul de sac que la protegia. Saliva avall i cap endavant, en Jaïr va sortir del seu refugi.

-Sembla que aquesta ha de ser nit calorosa
-Se’ns escalfarà l’amanida amb maduixots.

La senya havia estat contestada correctament, i el contrabandista paquetaire ja es treia del sarró un petit fardell embolicat en una tela blanca i sedosa. En un tres i no res ja ho tenien fet: al temps que en Jaïr entregava els argents al senyor de professió facinerosa, el fardell passava a les seves mans. Tot havia estat fugaç; tant breu que mentre es guardava el fardell als pantalons es va sorprendre d’oir el pas apressat, dringaire, de qui acabava de marxar del seu costat sense acomiadar-se.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Benjamí Batlle Pestaña

2 Relats

2 Comentaris

332 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00