EL CONTE DE L'EMPORDA IMPOSSIBLE

EL CONTE DE L’EMPORDA IMPOSSIBLE

El coster esta format per un feréstec i allargassat penya-segat que l’incansable treball de les onades i el vent, al llarg de mil•lennis, han anat ratant en els punts febles, configurant nombroses cales de còdols arrodonits que les pinedes contemplen des de la vora de l’estimball. En els relleixos de l’espadat, agosarades atzavares malden per sostenir-se aferrant les arrels a les fissures de l’abrupta verticalitat de la roca, mentre al peu, en incansables llepades, la batuda de les onades i la seva salabror, han marcat un sòcol i l’han despullat de tota vegetació, deixant una ornamentació d’esmolades arestes, entallats esvorancs i arrodonides balmes. Glopades de mar espeteguen reiteradament contra les roques amb un bramul esborronador, aixecant crestes coronades per miríades de gotes perlejants. Al minúscul amfiteatre de les caletes, l’embat de les onades arriba esmorteït, tan sols és una efímera cresta escumosa que empeny la graveta terra endins i se la torna a endur amb el retrocés.

A la Cala Menuda un petit bot a vela reposa sobre la graveta, lleugerament inclinat cap a un costat, lluny de possibles escomeses de la mar. Es blanc, repintat de no fa gaire, amb la regala de color blau, vela llatina i un parell de rems. A la proa, pintat amb lletres pretesament artístiques, el nom: Venturosa.

En Baldiri és el propietari del bot. Jove, no arriba als trenta anys, la pell torrada pel sol i endurida per la salabror de l’aire, els cabells esbullats, sempre. Es de complexió forta i se li dibuixa tota la musculatura però sense insolència. Va descalç, amb els pantalons arremangats fins a mitja cama, la camisa descordada i nuada ala cintura deixa veure un floc de pels que fa rinxols al pit. Cada dia, cap el tard, arrossega el bot fins l’aigua i amb quatre cops de rem deixa enrere les parets de la caleta i a mar obert contempla com el sol es pon.

Camí de la posta, el sol acoloreix el ventre dels núvols que l’acompanyen i llambreja sobre les encalmades aigües que amb feina gronxen la barca. Mentre gaudeix de la irrepetible bellesa del ponent, en mig del traç ataronjat amb que el sol s’emmiralla al mar, veu aparèixer un tors femení que una llarga cabellera cobreix en part. Per un instant creu que és impossible el que està veient, però és allà, davant seu. No sembla que estigui en perill però no és una situació corrent donada l’hora i el lloc, pensa. Empunya els rems i amb suavitat fa lliscar la barca fins el seu costat. Ella es gira cap a ell sense mostrar-se sorpresa. En Baldiri no se n’adona de que s’ha quedat amb la boca oberta en contemplar la bellesa d’aquell rostre bru d’ulls ametllats, nas fi i llavis petoners, i entrellucar el seu cos nu que malgrat l’escassa claror evidencia la rodonesa d’uns pits ferms. Ella li somriu.

- Necessites ajuda? Vols que et torni a la platja? Són les úniques paraules que finalment aconsegueix articular:
- No, no cal. Estic bé - Li respon ella mirant-lo somrient, amb uns ulls que enamoren de tan lluminosos i mostrant unes dents blanques com perles.
En Baldiri, encara embadalit, li pregunta:
- Però, què hi fas aquí? Com se t’acut .....
- Vinc a veure la posta de sol, com tu, cada dia. Jo et veig cada dia sense que tu em vegis a mi, avui m’he deixat veure, volia compartir amb tu aquesta bellesa.
- Jo no t’he vist mai però tan és, això que fas és una imprudència. Bah! No t’estiguis a l’aigua, puja - Li diu en Baldiri allargant-li les mans, i ella les pren. Amb una estrebada i ella que s’ajuda, en un moment està asseguda al bord. Sota un bust de incomparable bellesa el cos s’allarga en forma d’una cua de peix d’escates irisades que espurnegen puntets de llum multicolor. La perplexitat que provoca l’aparició no fa minvar la fascinació d’en Baldiri, ans el contrari.

- D’on surts? Com et dius? - Li pregunta en Baldiri.
- Em dic Ondina i visc aquí, al mar. - Li respon ella.
- Vine amb mi, et duré a terra - Li diu en Baldiri, ja amb el cor desbocat.
- No puc- li diu ella – a terra no podria seguir-te. No sóc del teu món.
- Doncs vindré jo – diu ell, irreflexivament. - Ara que t’he trobat, no et vull perdre.
- No pots, t’ofegaràs. Tu no ets d’aquest món – li respon l’Ondina. – Les nostres vides mai no podran seguir juntes.

Mentre tot això passa, la rodella ataronjada s’ha amagat darrere l’horitzó i les tonalitats de foc que acolorien el cel ara es van enfosquin donant pas a la penombra i després a la foscor. L’Ondina el pren de la mà i acostant-se-li li fa un petó que té el gust de la mel del bosc i la sal del mar:

- Me’n vaig. Adéu. - i vinclant el cos en un moviment ràpid salta i desapareix dins la fosca de les aigües i en Baldiri només té temps de veure com es fon una ombra en mig dels cercles concèntrics que el salt ha provocat .

Després d’estar una estona contemplant el punt per on ella ha desaparegut en Baldiri torna d’esma a la platja. Després d’avarar el bot s’ajeu a terra i contemplant les estrelles de cel somnia les meravelles del mar. Els pensaments giren com si estiguessin lligats a una sínia i tornen una i altra vegada al mateix lloc: .

L’endemà, en caure la tarda, i amb poques esperances de tornar-la a veure, endinsa la barca a la mar. Porta una ampolla amb pedres dins per tal de que es submergeixi i hi ha posat un missatge. Neguitós, ressegueix amb la mirada el seu entorn, una i altra vegada, amb l’esperança de veure-la aparèixer. L’astre desapareix lentament darrere l’horitzó. Ella no ha tornat. Abans de tornar a la cala llença l’ampolla. El missatge diu: ”Torna, t’estimo”. En el clarobscur del capvespre veu una lluïssor que emergeix de l’aigua, el que sura és l’ampolla que ell ha llençat. pensa. Espera ansiós la seva aparició però no torna. Abatut, rema amb desgana cap a la platja.

Cada dia en Baldiri llença l’ ampolla amb missatges plens de d’amor i tendresa i cada dia, del mar retorna l’ampolla buida. Un dia, però, en recollir l’ampolla veu que conté un missatge. Amb desassossec s’afanya en treure el paper enrotllat, i llegeix: “No pot ser, mira d’entendre-ho. Jo tam... Adéu”.

Amb llàgrimes als ulls i estrenyent el paper contra el pit s’asseu recolzant l’esquena al pal de la vela. Ploren els ulls i plora el cor i, somiejant, s’esforça per que els pensaments no li acabin d’ofegar les il•lusions.

Fa una hora serena. L’aire és quiet i la mar està en calma. En la foscor, ara és la lluna la que llambreja sobre la superfície de l’aigua. La placidesa del balanceig de la barca l’endormisca i no se n’adona que una mà empeny suament el bot cap a la platja mentre unes llàgrimes, també amoroses, fan menys salat el mar.