El conte de Jürgen Gynt

Jürgen Gynt era l'home mes respectat del poble de Cristiania. Era tingut en consideració per tothom, rebia saluts afables (que mai contestava), els mercaders l'hi feien regals en ocasions puntuals i fins i tot l'alcalde l'hi retia homenatge en els seus discursos en vers als ciutadans com a exemple a seguir. No obstant i el seu caràcter taciturn i obstinat, el seu caminar silenciós i posat fosc, el seu rostre obscur i melancòlic amagat entre els seus cabells negres, podrien dur a un estranger a veure'l com un ésser tancat i fins i tot agressiu, la gent del poble, i sobre tot els mes ancians, coneixien la seva historia. Aquesta es de fet la seva historia que m'ha arribat per camins tortuosos.

La família Gynt era humil entre els humils. La seva casa mig derruïda es trobava a les afores de la ciutat, al final d'un petit promontori que deixava veure a tothom la seva trista forma. El pare, Ejlif, treballava com a pescador al port en un petit vaixell que difícilment semblava poder tornar de cada sortida al fosc mar blau del nord. La seva mare, Eylin, tot i la seva joventut, havia crescut angoixada en l'expectativa de la tornada del seu home de cada una de les sortides i havia adquirit un aspecte precoçment cansat i afligit. A l'edat de deu anys en Jürgen arribava d'una de les seves innocents i salvatges sortides per els exuberants camps noruecs caçant insectes o restant entre l'herba contemplant el blau sostre del món. La porta de casa restava oberta cosa que l'hi estranyà en extrem ja que la seva mare només sortia quan ell era per a guardar la caseta, essent el seu pare al mar en aquells dies. Trobar una vela encesa i la cadira on la seva mare filava, amb les eines al terra. Va aprofitar per cercar en el rebost les desitjables cireres en almívar que sabia que guardaven els seus pares. Deixar el pot sobre la taula de fusta i se les mira durant una estona, tot dirigint els seus temorosos ulls a la porta, encara entreoberta. Va tancar-la per assegurar l'intimitat del seu petit delicte. Obrir el pot, rebre l'olor dolç i ficar la seva petita mà. En menjar un munt, fins a quedar saciada la seva ànsia d'endrapar. La ma l'hi quedar tacada del liquid de conserva així com la boca, va veure amb horror com l'interior del pot havia disminuït de forma tant evident que qualsevol intent per amagar-ho seria fútil. Llavors decidí dormir-se al seu petit llit, creient que els seus pares apreciarien la valentia d'afrontar les conseqüències del seu acte sense tractar d'amagar-ho, com tot un home. Així quedar adormit ràpidament: la son dels justos.

Quan ja despertava era nit fosca i la seva mare encara no havia tornat. El saló restava igual, amb el pot de cireres obert, la vela ja apagada i els estris de la mare encara pel terra. Desconcertat decidir anar al poble per preguntar per la seva mare. Tancar la porta i enfilar per el caminet de terra que baixava a la ciutat. Deuria ser una hora intempestiva ja que tot restava tancat i només il·luminaven els carrers les llums d'oli recentment posades per l'Ajuntament. En Jürgen quedar parat indecís, sense saber on dirigir-se, però de sobte quatre o cinc homes passaren per el carrer transversal al seu en direcció al port, semblaven nerviosos. Ell els seguir a certa distancia. Quan ja veia les rovellades portes dobles que donaven al port, per on van passar els homes, es va fixar en que el port era ple de persones, un tumult agitat que parlava amb tensió i mig cridant. Va anar infiltrant el seu cos entre les cames dels homes i dones fins arribar a la vora del mar. El fosc element il·luminat per la platejada llum de la lluna sostenia diverses barques de pescadors amb fanalets, aquests semblaven cercar quelcom a l'aigua i rebien crits i ordres des del port. En un moment donat va ser agafat amb força però sense violència per l'esquena m'entre algú cridava "El seu fill! Traieu-lo d'aquí per Deu!". En Jürgen va passar de braç en braç fins a caure en les mans d'un home alt tocat amb un barret negre. Aquest se'l va endur lluny de la munió i finalment s'agenolla per dir-li "Jürgen...Pobre noi... Escolta, et posarem en custodia de la família Stockmann, ell es funcionari i la seva dona es caritativa en extrem, rebràs millor vida que la que podries haver rebut mai... Potser, Deu hem perdoni, això ha sigut millor per tu". Ell va començar a plorar i en el moment en que va rebre la mà de l'home a la seva espatlla sortir corrents, cap els camps, m'entre l'home el cridava.

L'home del barret era l'alcalde de Cristiania, Peter Ejslof. Aquell mateix dia, havent sortit diversos vaixells de pesca de bon matí, van rodejar les costes noruegues amb bon temps i vent favorable. La barca de l'Ejlif va decidir arriscar-se sola per poder tocar a més càrrega de peixos i no seguir la flota dels altres, separant-se de la resta. Segons digueren els que havien tornat van veure com la vela blanca es perdia per l'horitzó, a la zona de Reine, al Lofoten. Llavors tots els homes van concloure amb terror que la barca havia sigut engolida per el Maelstrom, induïts per les histories dels mes ancians, el terrible remolí sorgit de la confluència de corrents del que deien ningú havia pogut escapar mai. D'altra banda, d'acord amb l'opinió dels pescadors mes experts, segons l'hora en que es va perdre de vista el vaixell del pare d'en Jürgen i el clima del moment, era ben probable que la pobre embarcació hagués estat just a sobre del Maelstrom en sorgir aquest. La mare, Eylin, havia estat esperant al seu fill de la seva sortida al camp m'entre filava però va rebre la noticia d'una veïna propera. Corrent desesperada, llàgrimes als ulls, uns pescadors i mercants que sortien d'una taverna van veure la seva trista figura blanca llençant-se al mar, en cerca del seu marit. Hores després sortiren els homes a buscar el seu cos i fora quan en Jürgen arribar al port.

Plorant desconsolat, sense saber que fer ni a on anar, va córrer, córrer sense parar per oblidar aquest nou dolor que l'hi aixafava el pit, fugint d'aquella gent que afirmava que els seus pares ja no hi eren, que el volien dur amb uns desconeguts per el seu benestar, entre matolls i arbrers, finalment acabar defallint prop d'una cova en la profunditat de les muntanyes. Els dies passaren, i en Jürgen va ser donat per perdut, juntament als seus pares enterrat en la memòria de Cristiania. No obstant, un nou fet va centrar l'atenció col·lectiva del poble quan ja feia gairebé set anys de la tragèdia dels Gynt: la filla mes petita del vitalici alcalde Ejslof havia desaparegut una nit de Febrer. Aquesta commoció, juntament amb el naixement feia uns dos anys de la llegenda d'un caçador, que afirmava haver vist un Troll en una de les seves incursions, van fer que els mes imaginatius juressin i perjuressin que la noia havia estat raptada per els Trolls, que havien ressorgit per amenaçar novament a la raça humana. Partides d'homes pentinaren immediatament els boscos sense trobar res, ni indicis de petjades o pertinences de la jove. L'anim del poble era corprès per la situació i tots temien que, en ple fred hivernal, la nena sofrís les vicissituds del temps. Les nevades arribaren i el fred era tal que la gent sortia només per raons d'urgència de les seves cases. La família Ejslof era sumida en la desolació, començant a acceptar la pèrdua de la filla, ja que en aquell clima impossible era inversemblant la seva supervivència, tot i que evidentment l'última esperança mantenia la seva tènue flama en els seus cors.

Les neus passaren i el clima va minorar la seva gèlida agressivitat. La gent començar a sortir dels seus caus i es reuniren els homes mes experts i coneixedors de la muntanya en un últim i desesperat esforç de cercar a la nena. Els boscos, omplerts de neu i gel no deixaven veure animals ni signes de vida. El dia va passar fins que el teló fosc de la nit cobrir el cel. Els homes retornaren i els ciutadans es reuniren a la casa de l'alcalde en espera de noticies. Els rostres destemperats per el fred dels cercadors no deixaven lloc a l'esperança, els Esjlof ploraren i s'abraçaren rebent les condolences del poble i tots tornaren a les seves cases, els pares mirant amb tendresa i aflicció com els seus fills dormien en les seves habitacions calentes i segures. Transcorregueren els dies, noves nevades i atacs del clima assolaren la regió, cobrint les esperances de tothom amb foscor. Els primers dies de la primavera arribaren i les temperatures pujaren, omplint amb verdor i majestuositat la naturalesa. Un dia concret, essent el poble beneït per un clima que feia oblidar les passades angoixes, tot era ple de vida i fins i tot els Esjlof sortiren a donar un passeig per la plaça del poble, rebent mirades tristes amagades per saluts afables. Els nens corrien i es llençaven aigua de la font central sota l'atenta mirada dels seus pares que discutien sobre el temps i la pesca, obviant el terrible fet. En un moment donat es sentiren uns crits d'estupor. La gent dirigir les mirades cap al camí que portava a l'abandonada casa dels Gynt. Un home alt venia caminant amb pas lent, duia nombroses peces de pell a sobre tot i la tibiessa de l'ambient, i a una banda un cinturo amb dos conills morts. De la ma d'aquest gegant hi anava una nena petita, rosa, encara amb el vestit amb que se la recordava el dia abans de la seva desaparició. Les cares d'estupefacció i sorpresa impediren la reacció de tothom, els nens callaren i el silenci només deixava lloc al soroll dels ocells i les passes fermes de l'home. Aquest es dirigir directament als Esjlof, la mare, en veure a la seva filla, trencar a plorar i l'alcalde no sabia com reaccionar. La nena va dirigir una mirada tendra a l'estrany ermità i deixar de donar-li la ma corrent cap a la seva mare i essent abraçada per aquesta. Finalment Peter Esjlof reaccionar, essent conscient de cop de la joiosa jugada de la Fortuna, abraçant alhora a la seva dona i filla, deixant també que les llàgrimes ragessin. L'home quedar dempeus, mirant l'escena i finalment donar l'esq
uena i enfilar el camí de tornada al bosc. Els Esjlof el van cridar, volien agrair al desconegut la seva excepcional acció, la nena va estirar de la faldilla a la seva mare i aquesta s'ajupi, diguen-li a cau d'orella quelcom. La cara de la mare va adquirir un to de sorpresa excepcional i l'hi comunicar al seu marit l'informació rebuda que, després de rebre el cop, va cridar "Jürgen! Jürgen Gynt!". Els ciutadans contemplaren l'impossible situació i comprengueren finalment l'identitat del desconegut. Tots s'aproparen a ell i el saludaren amb afables gestos, alguns reien i ploraven alhora. Finalment l'alcalde va aconseguir passar entre la munió que havia encerclat a l'home, al nen que encara recordava haver perdut de vista entre el bosc, i l'abraça entre plors d'agraïment infinit.

Finalment en Jürgen va deixar la seva vida d'ermità per establir-se en la reformada casa dels Gynt, reforma en la que participar tot el poble. Mai va emetre una paraula i tothom temia que un dia en llevar-se tothom, hagués desaparegut per tornar a la seva vida errant. L'historia es fàcilment deduïble: la filla de l'alcalde va perdre's entre el bosc en una innocent passejada, i fora sorpresa per la nevada, quan començava a perdre l'esperança fou rescatada per uns estranys braços i fou portada a una rara cova acomodada amb utensilis rústics. Allà va rebre les atencions de l'estrany fins que el temps va millorar, dia en que tornaren al poble. D'altra banda cal esmentar que la citada visió del Troll per el caçador no era mes que la robusta figura d'en Gynt entre els boscos cercant menjar, condimentada amb llegendes d'avis. Aquesta es, en definitiva, l'historia de Jürgen Gynt.