El Contador de Contes de Rupit

Un relat de: Llum d'Estels

Una freda tarda del més de Novembre em trobava visitant el tranquil poble de Rupit amb la sana intenció de descansar i recuperar les forces malmeses durant la dura setmana laboral. Tot sol, assegut en una acollidora taula del Forn de l'Era, llegia el diari mentre assaboria un tallat que acompanyava amb la dolçor d'una coca de crema.
El campanar de l'església tot just havia tocat les sis en punt. Fora, les gotes de pluja copejaven el terra empedrat amb ritme sostingut. M'agradava observar ploure. Em quedava completament embaladit, com si res fos més important, com si el temps es quedés aturat. Recordo haver relaxat la vista en imatges d'esquitxos d'aigua quan, de sobte, un llampec il·luminà el carrer durant un breu instant de temps. Encara avui dubto de mi mateix, però, podria jurar que el pas d'aquella llum efímera em mostrà el rostre d'una noia jove, de cabells molt llargs, amb una mirada tan trista que els seus ulls semblaven haver plorat desconsolats. O potser no plorava? O potser era la pluja? O potser, tot plegat, només eren imaginacions meves? No ho sé. El cas és que tot just després de començar a ressonar el tro, que acompanyava al llampec, va marxar la llum del local i ens vàrem quedar completament a les fosques. Semblava com si tots els esdeveniments del dia s'haguessin condensat en aquell punt concret de la tarda. Tantes emocions, concentrades en tan breu espai de temps, em van sacsejar de la cadira com si m'haguessin copejat violentament amb un fuet. Vaig despertar del meu embadaliment. Uns moments abans, distret amb el diari i submergit en els meus pensaments, no m'havia adonat que jo era l'únic client que quedava al local. Ara, la foscor i el silenci ho feien ben evident.
Una de les dues noies que treballava al forn va mirar la resta del carrer i va dir que el problema era general, de tot el poble. Mentre, l'altra noia va encendre un petit llum de gas, prou potent per garantir una claror mínima a tota l'estança.

- Precisament avui havia de marxar la llum, quin mal rotllo! -li va dir la noia que havia anat a comprovar l'abast de l'apagada a l'altra.
- No siguis poruga, dona -li contestà l'altra amb un somriure mal dissimulat als llavis.
- Doncs, a mi, no em fa cap gràcia.

Aquella noia semblava nerviosa, fins i tot diria que un xic amoïnada. Jo, que no sabia de què parlaven, em trobava ben al mig escoltant-les. No podia ni volia quedar-me al marge com si no hi fos. Sentia la cremor de la curiositat com em furgava per dins. I, a més, si havia algun problema que ens podia afectar jo també tenia dret a saber-ho.

- Perquè avui és un mal dia per una apagada? -vaig preguntar.

Les noies es van mirar per un moment, escrutant en les mirades si era pertinent contestar, com si una demanés permís per parlar a l'altra. Finalment, la noia més calmada es va decidir a respondre.

- No res. Es per una coincidència amb una vella història que explica la gent d'aquestes contrades, però no és més que xerrameca per contar vora del foc.
- Ves a saber Maria -va contestar la noia atemorida-. Amb aquestes coses val més no jugar-hi.
- No li facis gaire cas, la Isabel és de pasta tova.

Fent una repassada de la situació vaig veure clar que no tenia res millor a fer que seguir conversant. Era mitja tarda, amb aquella tempesta no tenia on anar i, sense electricitat, poc o res havia de fer a l'hostal on m'allotjava. Així què, sense cap complex ni temor, vaig continuar preguntant:

- I que hi diu aquesta història, si es pot saber?



* * * * * * * * *



Explica la llegenda, que una parella d'enamorats acudia a la vila de Rupit, puntualment, cada any per les mateixes dates, per tal de celebrar l'aniversari del dia que es varen conèixer. Pel que sembla, es desplaçaven des de la ciutat de Barcelona, sempre mirant d'arribar el cap de setmana més proper a la data assenyalada.
El noi, que es deia Manel, es guanyava la vida publicant contes de tota mena en una petita editorial de la ciutat. Des de ben petit havia demostrat una capacitat innata per inventar històries, amb una especial imaginació per escriure contes de misteri. Ella, anomenada Judit, era una excel·lent cuinera que treballava en un restaurant tradicionalment regentat per la seva família.
Segons es diu, els dos sentien una atracció molt especial pel poble de Rupit, però, sobretot, per l'espai natural que s'estenia pels seus voltants. Els agradava gaudir de les diverses caminades que es poden fer entre els corriols de les muntanyes, però especialment, els atreia la clàssica excursió que baixa, resseguint les vores del torrent, fins el mirador del Salt de Sallent. Allà gaudien de l'espectacular salt de riu cap el buit fins a estavellar-se contra les roques. Any rera any, aquesta era la seva sortida obligada. No podien perdre-se-la per res del món. Tot passejant, admiraven el paisatge, sempre esquitxat per la humitat, escarpat i feréstec, amb intensos colors càlids com només sap mostrar la tardor. Per moltes vegades que passessin pel mateix camí, sempre hi descobrien algun detall que els cridava l'atenció o alguna particularitat que satisfeia les seves curiositats.
Però, A més de la caminada cap el Salt de Sallent, havia un altre costum que sempre repetien: el Manel inventava sobre la marxa un conte de misteri que explicava a la seva estimada Judit, amb la particularitat que, sempre, tenia com escenari, aquell mateix camí per on passaven. Amb una desbordant imaginació creava intricats arguments, afegint un esplèndid repertori de criatures sinistres, les quals, solien presentar-se, d'improvís, davant dels excursionistes que rondaven per la regió. Els desenllaços, massa sovint, acabaven en tragèdia, o de la pitjor manera pels interessos dels pobres caminants, a qui els tocava patir els mals de les forces més ocultes en el món de les tenebres. La Judit escoltava les històries amb el cor compungit i quan es queixava i li retreia els seus temors, el Manel accentuava, encara més, els aspectes obscurs i tenebrosos del seu relat.
Amb el pas del temps el Manel havia acumulat un bon grapat de contes i, sobretot, un bon lot de criatures funestes. Totes elles, en conjunt, formaven un extens grup d'ànimes turmentades pertanyents a persones que havien perdut la vida a la regió, les quals, havien estat condemnades a arrossegar eternament les seves penes per les valls sense aconseguir el descans etern.

D'aquesta manera es repetia tots els anys; la Judit i el Manel feien la caminada mentre ell explicava un conte que anava improvisant mentre feien camí. Tots els anys el mateix… fins que en una d'aquestes caminades uns fets terribles els succeïren.
Era una tarda gris, molt ennuvolada, que amenaçava pluja, però, a pesar del perill de mullar-se, era tan gran la il·lusió dipositada durant tot l'any per retrobar-se amb aquell paratge natural, que no es van veure amb cor de suspendre la seva tradicional sortida. Així, sense dubtar-ho gaire, es van posar en marxa, tal com ho havien fet tantes altres vegades, relaxats, gaudint del paisatge i bromejant continuadament.
A mig camí, passat el Salt del Molí Rodó, van quedar astorats en escoltar un soroll que provenia d'una zona rocosa. Era com un lament que no havien escoltat mai i que no semblava produït per cap bestiola. Tots dos es van estranyar, perquè sorgia d'una zona rocosa, desproveïda de vegetació. Van observar des del camí, però, a cop d'ull, no van distingir cap animal amagat ni cap ocell entre els arbres dels voltants. Finalment, com que el so no es va repetir, no li van donar més importància i van continuar la caminada.
En arribar al mirador del Salt de Sallent, ben passades les tres de la tarda, van dinar els entrepans que duien preparats. Mentre menjaven, asseguts al mirador, contemplaven, captivats, les magnífiques vistes que oferia aquell punt privilegiat, en especial, l'imponent salt d'aigua que retronava ferotge en caure al buit i copejava, violentament, contra el rocam del penya-segat. Assaborint les excel·lències del paratge, el temps els semblava exclòs d'aquell paradís natural, però en realitat transcorria molt més veloç del que percebien. I com a greuge de la situació, observant l'encant del salt d'aigua, no s'havien adonat que rera les seves esquenes es formava una tempesta molt amenaçadora.
Quan, per fi, van ser plenament conscients del panorama que s'acostava, van iniciar, immediatament, el camí de tornada. Havien descobert, sorpresos, que els núvols més baixos havien format, molt ràpidament, una espessa capa de boira, que gairebé els trepitjava els talons i que es desplaçava a una velocitat inusitada. L'ambient era humit, la frescor augmentava d'intensitat i començaven a caure tímides gotes de pluja. Amb aquells mals presagis els valia més accelerar el pas.
Un cop arribaren al punt on havien de travessar el riu van comprovar, esgarrifats, que la crescuda de les aigües havia desplaçat els troncs que facilitaven el pas. Després de vacil·lar uns instants, van decidir creuar ràpid, de qualsevol manera, mullant-se els peus i les cames fins els genolls. No tenien temps a perdre, ja que, quedava poca estona de llum, la negra tempesta els assetjava i no duien ni paraigua per aixoplugar-se ni llanterna per veure-hi en la foscor. Remullats pel riu i per la pluja, forçaven el pas tan com podien. Eren conscients que si volien arribar al poble, abans que ho fes el gruix de la tempesta, no es podien entretenir ni un sol instant.
Passats pocs minuts la boira els enxampà de ple, fonent-se amb el paisatge com un mantell de cotó blanc. Amb l'arribada de la boira, la humitat i la sensació de fred augmentaren encara més. De retruc, la visibilitat dins el bosc quedava reduïda al mínim. La tempesta retronava a les valls, rera els seus caps, com si els volgués advertir, per últim cop, que arribava sense contemplacions. De mica en mica, la pluja fou més i més intensa, començant a calar les robes. Però ja no els quedava temps ni per a lamentar-se. Havien de seguir a qualsevol preu.
Un llampec ferotge, seg
uit d'immediat per un tro ensordidor, els anuncià, definitivament, que el front de la tempesta els abraçava de ple. La pluja descarregava denses cortines d'aigua, desfent parcialment l'espessor de la boira. Durant tot el camí de tornada no havien parat de caminar ni un moment, no havien fet cap aturada. Malgrat tots els seus esforços, no disposaven d'un marge suficient de temps per eludir la tempesta i, encara menys, per esquivar la maldat que, traïdorament, els havia reservat el destí.
Quan es trobaven, aproximadament, a la meitat del camí de tornada la situació era força preocupant. Estaven sota la pluja, enmig del bosc enterbolit per la boira i sense prou claror per poder-se orientar. Però, a pesar de totes aquelles adversitats, no podien defallir. L'única sortida que els quedava era arribar al poble el més ràpidament possible. Ja res els podia anar pitjor. O potser sí?
Poc abans del Salt del Molí Rodó van tornar a sentir l'estrany soroll que havien escoltat al matí, però aquest cop, més dispers i amb major intensitat. No sorgia d'un punt en concret, sinó que semblava provenir de totes direccions. Eren sons vibrants que canviaven de to, com crits o lamentacions. Sons que mai havien escoltat, aparentment del tot impossibles dins d'un bosc.
Una rauxa sobtada de por els va recórrer el cos. En el seus estats d'ànim, on ja bullien els nervis i la preocupació, ara, s'afegia el pes de la por. El Manel i la Judit estaven completament atemorits, però poc sospitaven que aquest temor només era el principi dels seus malsons. L'instint els cridava a fugir desesperadament, però la por, el cansament, les males condicions del terreny i la deficient visibilitat, convertien la seva fugida en lenta i feixuga.

El Manel va ensopegar. Quan la Judit es girà per oferir-li ajut van quedar terroritzats del que observaven els seus ulls. Pel lloc on acabaven de passar, sorgien, arreu, figures fantasmagòriques amb rastres de llum pròpia. Dels troncs dels arbres, de l'interior de les roques o del propi camí apareixien espectres, ànimes o esperits que proferien, sense descans, aquells horribles sons que els glaçava la sang.
Completament aterrats, amb la desagradable companyia d'aquelles presències, varen comprovar el més sorprenent dels descobriments: Aquelles eren les mateixes criatures turmentades que habitaven els contes del Manel, amb idèntiques característiques, tal com ell les havia imaginat dins del seu cap. Havien escapat del món imaginari i, ara, s'apareixien clamant contra el seu creador, en venjança per totes les penalitats a les que havien estat condemnades eternament.
Horroritzats, sense esperar ni un instant més, van fugir, amb totes les forces que els quedaven. La Judit, al capdavant, guiava el desesperat camí de retorn. No va parar de córrer, malgrat la por i el cansament. No va tombar el cap ni una sola vegada. L'única idea que cabia dins el seu pensament era fugir i alliberar-se, d'un cop per totes, d'aquell terrible malson fet realitat.
Exhausta de forces, xopa i sense alè, va arribar fins el poble. Va seguir corrent fins l'hostal i es va deixar caure sobre el llit, totalment esgotada. El Manel no havia arribat. El terrible cansament, però, va submergir-la en somnis, fent-la dormir profundament tota la nit.
L'endemà quan es va llevar va comprovar, aterrada, que el seu estimat Manel no hi era. Va sortir al carrer preguntant per tot el poble, però sense obtenir cap resultat. Es va armar de valor i va baixar fins el Salt de Sallent, recorrent el mateix camí que el dia anterior, però, per més que va cridar i va rebuscar, enlloc va trobar cap rastre del seu xicot.

El Manel mai va tornar. Alguns diuen que els espectres del bosc el van reclamar per sempre més al seu costat. Altres diuen que el noi, perdut i desorientat, va caure pels penya-segats. El fet és que, mai més, ningú el va tornar a veure.

La Judit va viure turmentada entre records, fins que va desesperar, va caure en una profunda depressió i va embogir. Es diu que el seu rostre no reflecteix el pas del temps, com si el seu físic hagués quedat aturat el dia que va perdre el seu amor. També es diu que, quan s'acosta la data senyalada, s'escapa del sanatori on es troba reclosa per retornar al bosc amb l'esperança de reunir-se, per sempre, amb el seu estimat.



* * * * * * * * *



Jo havia estat escoltant aquella història amb atenció i el cor compungit. M'havia capficat tant en la història que, per moments, m'havia diluït entre la frontera del món de la fantasia i del món real. Quan assaboria el regust final que deixava el relat, no podia evitar sentir una profunda pena cap els dos protagonistes.
La noia del forn em mirava fixament, sempre amb un somriure juganer als llavis. Estava expectant, com si esperés algun comentari al respecte. L'altra seguia tensa i ens mirava amb desaprovació.

- Sense dubte, és una història molt adient per un dia amb tempesta. -vaig dir per trencar l'incòmode silenci-. L'ambientació no podia ser millor.
- Es un dia més que adient. Es, senzillament, el dia indicat!
- Prou Maria! Ja has parlat massa. Deixa-ho estar. -la seva companya la renyava.
- Isabel! Es un conte i res més! Quin mal poden fer les paraules?
- Millor, no ho vulguis saber. -em va mirar com si tingués vergonya de parlar en presència meva-. Mira sinó el pobre Manel…
- Au, va! -La Maria va esclatar a riure-. No em diguis que et creus el que explica la llegenda?
- No ho sé!Tot això no em fa cap gràcia. Ja veus!

La Isabel dubtava de la veracitat del conte, però davant del dubte, es mostrava molt prudent, perquè creia que el Manel havia estat víctima de les seves propies paraules. Jo no volia crear polèmica, però encara estava molt intrigat. Tenia la sensació que, tot i conèixer la història, em faltava algun detall important que estaven a punt de desvetllar-me. No em podia estar de preguntar:

- Perquè has dit que avui és el millor dia?
La Maria em mirà amb ulls intrigants i, després d'esperar uns moments de pausa, em va contestar.

- Avui és, precisament, setze de Novembre. Exactament el dia de l'aniversari del Manel i la Judit.

Llavors vaig lligar caps. La Isabel, no només sentia por per la mala astrugància del conte sinó que aquella data era la fatídica coincidència que tant l'amoïnava. Tot emmarcat en el poble de Rupit, enmig d'una intensa tempesta i amb una apagada general. Eren masses factors, que convergien en el temps i en l'espai, per una mentalitat tan càndida i sensible com la seva. Però havia de reconèixer que, fins i tot per una persona desconfiada i escèptica com jo, els fets d'aquella tarda eren si més no inquietants.

Tot plegat havia generat una situació molt especial, plena d'emocions que encara em rondaven pel cos. Mentalment feia un repàs del conte que acabava d'escoltar, tractant d'imaginar els ambients, les situacions i els personatges. Però de sobte, amb el cap perdut en aquell mar de fantasies, va retornar la llum, tan inesperadament com havia marxat.
La intensa claror artificial ens retornà a tots tres, al món de la rutina diària. Les noies feinejaven rera l'aparador i jo era un simple client. Tot tornava al seu lloc i em va semblar que el meu ja no estava en aquell forn. Em vaig dirigir a la caixa i vaig pagar les consumicions que havia pres.
Abans de sortir, vaig observar lleugerament el carrer; encara plovia una mica. Quan vaig allargar la mà per obrir la porta em va venir al cap la imatge de la noia jove que m'havia semblat veure plorar rera els vidres. A la velocitat dels pensaments sorgí un sobtat flaix de memòria que em recordà un fet que fins llavors semblava del tot intranscendent. Aquell matí, prop del pont, una noia molt estranya m'havia preguntat si havia vist algú. Manel? Havia dit Manel?

Comentaris

  • intrigant[Ofensiu]
    mangels | 27-06-2007 | Valoració: 8

    M'ha agradat i no s'hem ha fet gens pessat...es imaginatiu...romàntic i te força. l'he volgut llegir per les descripcions del lloc, a mi m'ha agradat força, felicitats!

  • Elèctric[Ofensiu]
    El follet de la son | 27-10-2006 | Valoració: 10

    Heus ací el primer relat que vaig llegir quan per primera vegada vaig entrar a aquesta pàgina just després d'inscriure'm. En aquest sentit, doncs, és un relat definitivament especial i a partir d'avui passarà a formar part de favorits. Jo, com a osonenc que sóc i com a amant dels carrers de Rupit i, en especial, del carrer del Fossar i de la plaça Cavallers, et puc dir que m'ha estat senzill ambientar-me i et reconec la fidelitat. La tensió que has creat és boníssima, perquè es tracta d'una línia ascendent constant. Un relat elèctric, com els llamps d'aquella tempesta. Molt bé!

  • Unaquimera | 01-10-2006 | Valoració: 10

    Un relat amb bones descripcions i també amb bons dibuixos dels personatges.
    No decau tampoc el ritme narratiu: una història dins d'un relat.
    Bona prosa tota l'estona; frases ben explícites, algunes d'elles molt plàstiques i fàcilment representables per la força de les seves paraules: "Exhausta de forces, xopa i sense alè,"
    I el final li aporta un encís definitiu.

    He gaudit amb el teu escrit: gràcies!

    Tornaré a llegir altres coses teves, m'ha semblat que han de ser interessants.
    De moment t'envio una abraçada per celebrar la descoberta,
    Unaquimera

  • Genial[Ofensiu]
    pokutu | 01-10-2006 | Valoració: 10

    Sigue así, genial, esperamos impacientes el siguiente relato...
    ; )

  • Quin relat més fantàstic![Ofensiu]
    gypsy | 29-08-2006 | Valoració: 10


    I vull dir, fantàstic en ambdós sentits del terme, en el de fantasia i en el de excel.lir, de excels.

    Una ambientació genial.
    Els contes de por sempre tenen quelcom que atrapa, potser per la mateixa por que ens habita interiorment.
    Em sorpren que no hi hagin comentaris.
    De vegades passa, que grans relats passen desapercebuts.

    Llegiré els altres relats que tens a la web.

    Una abraçada!

    gypsy

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Llum d'Estels

Llum d'Estels

9 Relats

37 Comentaris

15877 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
per qualsevol cosa: atvalls@gmail.com