El contacontes... Capitol 8... La reunió

La reunió

Com cada diumenge, en Mateu es va asseure sota el porxo, que tenia a la entrada de la casa, tot esperant a la Blanca que acabava de arreglar els nens per anar a missa. Des de feia un temps que tenia per costum posar-se allí i contemplar el que havia aconseguit, que no era poc: En arribar d’Ùbeda ja va fer-se aquella casa que, un cop acabada, va resultar ser de les millors del poble i quant uns mesos més tard va arribar el cavaller Raimon, va fer que li donessin un ramat de cent ovelles i un corral proper a la casa cosa que el va convertir amb un burgés poderós. Ja no en tenia prou amb els tres esclaus àrabs que es va portar del Andalus i va començar a llogar gent del poble.
El cavaller Raimon i ell eren bons amics i més d’una vegada havia tingut que refusar l’oferiment de ser el veguer del poble, encara que va acceptar cofoi que li permetessin tenir un magnífic banc a la església, darrera mateix del de el cavaller. Havia intervingut en algunes ocasions i amb bon senderi per arreglar diferencies entre veïns del poble, cosa que li el donà el respecte dels seus conciutadans.
La Blanca va resultar ser un puntal importantíssim per la família; proveïa de formatges i carn de moltó al poble i moltes vegades baixaven a la Seo a vendre els excedents i la llana. Tot rotllava i ell es podia permetre anar a caçar sovint, sol o amb el cavaller i el seu fill.
Ja feia uns dies del seu viatge a la Seo i no havia tornat a veure a ningú encara que alguns pastors i llenyataires havien explicat que en alguna ocasió tingueren la sensació que eren espiats però mai havien vist per qui.
Un soroll de riures i crits el va tornar a la realitat. Eren els nens que baixaven corrent les escales. Es va aixecar i els va veure venir saltant contents. Darrera seu venia la Blanca, formosa com sempre: Ni el tenir els dos fills ni els seus 33 anys havien aconseguit que la seva bellesa minvés i ell estava tan enamorat com el primer dia.
Amb tota solemnitat van sortir de la casa amb els nens al davant i, en passar en front de la casa dels servents els van saludar, i aquestos després de deixar-los avançar uns metres, els seguiren cap a la església. Va ser llavors, com cada diumenge, que mirant la comitiva i la casa, va pensar per si mateix que tenia que anar a donar gràcies a Deu per a moltes coses.
La església ja estava plena quant ells van arribar, sols restaven buits els bancs del cavaller, del veguer i el seu. Van travessar la porta i amb els nens, anaren de dret al seu banc tot saludant als veïns amb un lleuger somriure mentre la resta de la comitiva es quedava al darrera per escoltar missa drets. A continuació va venir el veguer i finalment el cavaller Raimon amb tota la seva família.
Un escolà que vigilava discretament des de un racó com s’omplia l’església va anar a avisar al rector que ja havia arribat tota la gent important i va començar la missa.
En veure entrar a Mossèn Guerau, en Mateu es va preguntar per la seva edat; ja de petit el recordava vell i gras, però des de feia uns anys s’havia anat aprimant i ara sols restava d’ell la pell i el os, be i el seu mal geni que sortia en forma de un ronc cada vegada que algun escolà s’equivocava o algun nen feia més soroll del habitual encara que la majoria de vegades sols aconseguia un lleuger somriure dels parroquians. Però era un bon home i tot el poble l’apreciava, mai deixava a l’estacada a qui ho necessités, no li costava gens ajudar, fins i tot es deia que algun cop havia amagat càtars que fugien d’Occitània per anar cap a la Catalunya nova. I no seria gens estrany, en Mateu recordava com en una ocasió i amb l’astorament de tots els que érem pressents, Mossèn Guerau va sortir en defensa dels perfectes tot dient que seria bo escoltar-los i deplorant la persecució a que els tenia sotmesos l’església.
La missa va transcorre amb un cert avorriment, poca gent que no fos el capellà entenia el llatí i, com a conseqüència tothom la seguia tot contestant de manera mecànica les oracions sense saber el que deien i moltes vegades ni que contestar, llavors feien veure que contestaven amb recolliment i emetien amb veu baixa un lleuger murmuri tot assegurar-se que el veí no el pogués entendre amb la claredat suficient per adonar-se que el subjecte en qüestió no deia res. Per entretenir-se es passava l’estona intentant enxampar algú que ho fes i un dia va descobrir amb sorpresa que el veguer quasi no contestava correctament a cap oració. Si Mossèn Guerau se’n assabentés! Seria capaç de fer-lo cremar va pensar en Mateu, com podia ser que amb la seva cultura no sabés la missa!... Segurament seria un jueu convers que quant va venir al poble se’n va amagar de la seva condició anterior... Però a ell que l’importava: era dels que li agradava fer i deixar fer...
Mossèn Guerau va pujar lentament a la trona i un cop a dalt va mirar amb evident satisfacció a tots els feligresos que romanien quasi un metre més avall que ell. Era evident que des d’aquell lloc es sentia superior a tots. El moment era d’una certa solemnitat i tots estaven esperant en silenci el sermó que podia anar de qualsevol tema. Encara recordava divertit que un dia havia recriminat als garrepes que no pagaven el delme tot amenaçar-los amb d’infern si no es posaven al dia i tot seguit va nomenar davant de tots als deutors, no cal dir que al diumenge següent ja havien pagat tots, però la vergonya que varen passar no es pot explicar, sols cal dir que després d’aquell dia les famílies varen quedar marcades: ara se les coneixia per cal Malpagador, Estafacapellans, Garrepa...
-- Estimats feligresos—Va començar tot fent una tossida, com si s’escurés la gola—Un dia més vull remarcar-vos els perills que ens esperen a fora les nostres cases, per els camins i sobretot al bosc. Allí hi viuen tota sort de éssers dolents amics del maligne i que provaran de les maneres mes diverses de portar-vos cap el mal camí. No os fieu de cap desconegut que os trobeu fora del poble! Passeu de llarg sense escoltar-lo, ni tan sols mirar-lo. No importa la seva aparença: pot anar disfressat de pidolaire, o de nen, o de velleta o de gentil senyora. No os fieu de ningú! Segur que és el maligne que ha pres aquestes formes i que si caieu al seu parany, us portarà dins del bosc on us prendrà l’anima en mig de terribles sofriments. Ja sabeu que el maligne pren moltes formes, bruixes, gegant, llops... i que s’alimenta de la carn dels incauts que cauen a les seves mans. Per això os aconsello que no sortiu sols, que si veieu algú estrany us aparteu i m’ho vingueu a dir eixís que torneu al poble.
En Mateu es va sobtar molt del to del sermó, hi va estar donant voltes al que havia dit mossèn Guerau. Era molt estrany que aconsellés a la gent gran, coneixedora del entorn i acostumada a fer activitats per les rodalies que anessin acompanyats. Una altra cosa eren els nens, sempre anava be un recordatori, però la gent gran... I el fet de que l’informessin de qualsevol viatger. Tindria alguna relació amb el cavaller de la moneda? Algú s’havia adonat de la seva trobada? I del viatge a la Seu?. No ho creia. Ho tindria que esbrinar però amb molt de compte, no fos que es poses ell sol de peus a la galleda.
Es va tombar lleugerament cap a la Blanca i les seves mirades es varen trobar: Ella estava pensant el mateix.
El Mossèn va canviar de tema i després d’una bona estona, va donar per acabat el sermó, continuant la missa.
Un cop acabada la gent va anar sortint d’una manera més o menys ordenada, fins quedar l’església buida. Els nens començaren a corre per la plaça en mig d’un gran guirigall, mentre les seves mares i els servents tornaven en petits grups cap a les seves cases. A la porta, sota el porxo, sols quedaven esperant al Mossèn el cavaller Raimon, el veguer Pere i la resta d’homes importants de la vila.
Tan bon punt va sortir el Mossèn van començar a parlar dels temes que interessaven a la majoria encara que no amb massa entusiasme: feia un temps rúfol, el sol s’havia amagat i havia començat a bufar des de el Cadí un vent mòlt fred. En Mateu es va dirigir al cavaller Raimon i va suggerir:
-- Senyor, el temps no acompanya gaire a continuar parlant aquí fora, proposo a Vos i tots els presents que em feu l’honor de venir a casa meva on podrem continuar les discussions calents i còmodes en el menjador tot degustant uns greixons que ha preparat la Blanca amb el porc senglar que varem caçar la setmana passada amb Vos i el vostre fill Guillem qui va demostrar ser un gran caçador.
Havia començat el seu moment de gloria amb molt bon peu: el infant Guillem estava vermell de satisfacció per que algú reconeixés davant de tots que ja era un caçador i no diem el seu pare!. En Mateu deixava clar a tots que era amic del casteller i del seu fill i finalment els ensenyaria la importància de la seva llar amb l’excusa del refrigeri.
El cavaller Raimon va acceptar encantat i tots van dirigir-se cap a la casa mentre en Mateu feia amb discreció una senyal a un dels seus servents que s’havia quedat discretament a l’altra punta de la plaça i que va marxar corrent per avisar a la Blanca que venien convidats.
El menjador era molt gran, havia estat una quadra i quant el vell se’ls va fer petit, van decidir utilitzar tota l’estança: sols van obrir una porta de comunicació amb la cuina i convertiren tota la quadra en una gran sala. En Mateu va fer-se un joc de taules que es podien posar una al costat del altre fins aconseguir allargar la taula principal tan com es volgués, les peces que sobraven es posaven al voltant del menjador com a taules auxiliars, d’aquesta manera s’aconseguia sempre la taula justa per la gent que venia. Una gran llar de foc assegurava que la sala estigués calenta.
Normalment no la utilitzaven. Havia estat pensada per les grans ocasions: Festes, casaments, batejos... quant es reunia tota la família, però amb el temps, com que era un dels locals mes grans del poble i com que en Mateu sempre l’oferia generosament, va esdevenir la sala de reunions oficiosa. Al cavaller Raimon ja li anava bé, entre passar fred e incomoditats en la església o estar ben assegut en una sala calenta enfront de una taula ben assortida de menjar i beure... cap comentari.
Quant entraren al menjador es van trobar una taula parada amb un gran assortit de menjar i beure. Més que uns entreteniments per esperar el dinar semblava un gran banquet: Per tota la taula hi havia repartit un assortit de botifarres, greixons, formatges, fruites confitades, figues seques... i gerres de vi. Dins la llard de foc cremava una gran foguera que escalfava tota l’estança.
En Mateu va demanar al cavaller Raimon que ocupés el seu lloc al cap de taula, cosa que el cavaller va acceptar amb satisfacció tot pregant que en Mateu s’assentés a la seva banda dreta amb en Guillem, mentre Mossèn Guerau i en Pere ho feren a la banda esquerra, La resta s’acomodà en les altres cadires.
Blanca va entrar a la sala i s’interessà per si estaven tots còmodes i en assentir, és va retirar per que “Els senyors parlessin de les seves coses” havent demanat abans permís al cavaller per emportar-se la seva escorta a la cuina on podrien menjar alguna cosa amb ella i els servents, mentre restaven a la seva disposició ja que estarien al costat, encara que no creia que els necessités ja que el cavaller “Estava entre amics”, va afegir mirant a tots els assistents que li respongueren amb un somriure de complicitat. Dit això va marxar amb la guàrdia tancant la porta de comunicació.
El Mateu va omplir els gots del cavaller, del mossèn, del veguer, d’en Guillem i el seu i va convidar a tothom a servir-se.
Tots varen començar a menjar i beure com si els hi anés la vida, semblava que feia anys que no menjaven. En Mateu se’ls va mirar i esbossant un lleuger somriure va pensar “Caram, tindré que tornar a caçar aquesta setmana. Com tinguem masses reunions acabaré amb els senglars de la regió”.
De mica en mica, la gana i la set es varen anar calmant i el silenci inicial es va trencar, començant a parlar entre els més propers fins omplir l’estança amb un lleuger ronroneig. Va ser llavors que el cavaller Raimon es va dirigir cap el Mossèn i amb un somriure de cortesia li va dir:
-- M’ha sorprès el seu sermó, sempre és d’agrair qualsevol intent per aconseguir que els nens siguin prudents. Mai ni ha prou amb els consells dels que els envolten,i sovint tenim que lamentar algun accident fruit de la seva inconsciència. Però als grans; Cada dia una munió de gent del poble va al bosc a bascar llenya, aigua, bolets,fruites... i moltes vegades sols. Tots coneixen els camins i els perills de les rodalies. No puc entendre que ha canviat. És que teniu noves que jo no sé?
-- Com Vos sabeu – Va contestar el Mossèn – des de que el Mal va envair Occitània que no hi ha hagut pau. Els cristians portem disset anys en lluita amb el Maligne per extirpar la heretgia de les terres del nord i no ho aconseguim. Per més desgracia, el rei de França Lluis VIII ha mort en plena croada deixant orfes els creuats que ara lluiten de manera desordenada contra els nobles occitans que, sembla ser, han recuperat d’iniciativa i organitzen exèrcits per recuperar el seu poder. Em tingut noticies de que el Comte de Foix ha fet una crida per reclutar homes per engrandir el seu exèrcit i com vos sabeu, els exèrcits sempre s’han nodrit de routiers; sanguinaris bandolers que roben tot el que troben per on passen i que s’enrolen en algun exèrcit amb la promesa del saqueig. Segur que passarà molta d’aquesta gentussa per aquí i tenim el dret de protegir-nos i la obligació de occir-los. I com vos sabeu, el Mal és mòlt llest i podria ser que si es parlés amb ell, aconseguís convèncer a més d’un per anar a guerrejar.
En Mateu va observar com el cavaller Raimon tancava els punys amb força mentre aparentava escoltar al Mossèn amb respecte. Tenia por que el cavaller li saltés a sobre i el ferís, però en Raimon sabia escoltar i no va interrompre al Mossèn en cap moment.
-- Em sembla molt bé el que diu, Mossèn. M‘imagino que aquestes noves li han arribat de la Seo, però ha de tenir en compte que aquesta vila pertany als Senyors de Castellbó, del que soc un humil servidor i, com vos deveu saber: Per tot els Pirineus i rodalies, i fins hi tot m’atreviria a dir per tota la cristiandat, es coneguda l’hospitalitat d’aquestes contrades: Mai s’ha tancat la porta a cap viatger que hagi vingut en so de pau, se’l ha rebut amb cortesia sense discriminar per condició o creences... i no he rebut cap ordre del meu Senyor per caviar!.
-- Jo sols soc un servidor del Senyor i tinc que vetllar per les ànimes dels meus fidels...
Entre els que havíem escoltat la discussió es va fer un silenci enutjós. Observaven com els dos oponents restaven rígids, un al aguait del altre, esperant qualsevol moviment per contraatacar. Els dos oponents es respectaven, fins i tot eren amics, però servien a dos poders diferents, enfrontats per diversos interessos i, a més a més eren del morro fort. La discussió que havien encetat accidentalment havia esdevingut pública i ara cap d’ells la podia tancar sense que s’interpretés com una debilitat i els dos ho sabien.
En Mateu s’havia tret un pes de sobre, el seu secret no s’havia descobert. Ara tenia de trencar el gel.
Va entrar la Blanca, amb un somriure als llavis, aparentment ignorant la discussió, es va dirigir al cavaller.
-- Senyor voleu alguna altra cosa? Està tot bé?
-- No, gracies. Estem servits. Tot ha estat molt bé. Ara potser que parlem del que ens ha portat aquí – Va fer en Raimon aixecant una mica la veu.
Tothom va callar tot esperant les paraules del cavaller.
-- Beneïda Blanca! – va pensar en Mateu mentre mirava al Mossèn que romania quiet en la seva cadira.
-- En veguer Pere m’ha dit que les muralles de la vila tenen destroces en algunes parts i que hi ha cases que han fet annexes aprofitant la ronda. Això no pot ser!. Es obligació dels vilatans mantenir les muralles i el camí de ronda en bon estat Tenim que arreglar les muralles, netejar de bardisses i herbes altes fins, com a mínim, unes 100 passes de la paret, per tal d’evitar que es pugui acostar algú sense ser vist o que hi calin foc i treure els annexes que entorpeixen la lliure circulació per les rondes. Algú pot afegir quelcom?
Ningú va gosar dir res.
-- Dons bé, demà faré pregonar per tota la vila el següent decret. Pere llegeix!
-- Per ordre del cavaller Raimon es decreta:
1. Tots els que hagin fet alguna construcció en el camí de ronda, la tenen que treure abans del dijous d’aquesta setmana.
2. Es retiraran les ovelles del corral d’en Mateu i es portaran al corral de can Salvi, ara fora d’ús.
3. Cada foc de la vila tindrà que portar com a mínim un home per fer dos jornals per setmana. Els que no pugin o vulguin fer-ho, tindran que pagar a un jornaler. En Pere ordenarà qui s’ha de presentar cada dia a trenc d’alba al castell i organitzarà els escamots per fer les tasques.
4. A partir del dimarts, un escamot d’homes desbrossarà l’exterior de les muralles fins una distancia de unes 100 passes.
5. Un segon escamot anirà a buscar fusta al bosc per fer bastides. La fusta es recollirà al corral d’en Mateu que en tindrà cura.
6. Un tercer escamot recollirà les pedres caigudes i les amuntegarà per el camí de ronda, al lloc mes a prop don han caigut.
7. El divendres el cavaller Raimon passarà revista per comprovar que tot està acabat. Si faltés quelcom, es continuaria treballant el divendres i dissabte.
8. El dilluns següent arribarà de Barcelona un mestre picapedrer i un mestre d’obres per reconstruir la muralla. La vila posarà la ma d’obra necessària.
9. Les obres es pagaran amb una contribució extraordinària entre els propietaris de la vila.
-- Alguna pregunta?
-- Amb tots els respectes – Va preguntar en Jaume de cal ferrer – i si algú no ho pot pagar?
-- En aquest cas, és pot presentar voluntari cada dia i, si hi ha feina, se’l llogarà com a jornaler i amb aquest diners podrà pagar la seva part. No cal repetir que el que per alguna raó no pugui anar a la crida, pot portar un jornaler en el seu lloc.
-- Res més?
Ningú va gosar preguntar res mes.
-- Dons – Va afegir en Raimon trencant el silenci – crec que ja em parlat del tema mes important i amb el permís d’en Mateu que tan bé ens ha acollit, podem aixecar la taula i anar tirant cap a casa nostra.
......................
En Mateu i en Raimon pujaven a bon pas la pendent que els portava a les portes del castell. Restaven els dos en silenci capficats cada ú en els seus pensaments. Darrera d’ells, a una distancia prudencial anava la guàrdia.
En arribar a un mirador des de on és podia veure tota la vall i un bon tros del camí de la Seo en Raimon es va parar a admirar el paisatge i en Mateu es va posar al seu costat.
-- Què t’ha semblat el Mossèn? -- Va deixar anar de cop en Raimon girant-se i mirant fixament als ull d’en Mateu.
-- La veritat és que em va semblar que Mossèn Guerau repapiejava. Crec que, encara que és un bon home, ja és massa gran per fer de capellà.
-- Massa gran, pot ser que ho sigui, però de repapiejar, res de res. I tenim que anar molt en compte amb ell: és capellà i en cas de crisis, no dubtis que es posaria del costat del bisbe d’Urgell. Ja saps que el nostre senyor Arnau de Castellbò i el bisbe d’Urgell mantenen un permanent litigi per els drets feudals de tot el comtat i moltes vegades es produeixen accions de càstig que no consisteixen en una altra cosa que saquejar alguna vila del contrari poc protegida. Es per això que reparem les muralles de manera urgent, tant ràpid com sigui possible, no fora que el bisbe se’n assabentés de com estan realment i ens vingués a fer “una visita”. En cas d’atac no ens quedaria un altre remei que tancar-nos al castell i deixar que robessin tot el que volguessin.
-- M’entens Mateu? No pateixo per el meu castell que estic segur que resistiria fins que vinguessin reforços de Castellbò, pateixo per la vila que amb tota probabilitat no aguantaria un atac.
-- Tant greu és la situació, Senyor?
-- Mira Mateu, potser no passaria res si ens quedéssim amb les mans plegades i no actuéssim, però la feina del casteller es actuar per allunyar, en la mesura del possible, tots el perills. No sols he fet venir al mestre picapedrer i al mestre d’obres per arreglar la muralla, si no també per fer-la més forta. Tens que saber, et demano discreció – va fer abaixant la veu – que des de fa dos anys un dels meus soldats dedica el seu temps en fer arcs i fletxes, a un altre li em ensenyat a fer puntes amb ferro, ara tinc una cambra plena d’aquestes armes. En cas d’atac podríem presentar una forta defensa ja que tots els vilatans sabeu utilitzar-les, i si aconseguissin entrar, podríem retirar-nos al castell on restaríem segurs i amb menjar contant amb els meus graners i amb el teu ramat que “casualment” està estabulat a prop de la porta del castell.
-- Ara ho entenc tot! – va exclamar en Mateu admirat.
-- Dons, que et pensaves? – Va dir somrient el casteller – que havia fet tallar i portar al castell tot el teix de la contrada per que m’havia tornat boig i que volia arreglar les muralles per que fóssim més maques? Dons ja ho veus...
-- Però – va afegir posant-se seriós – Tenim que anar molt en compte i rapidesa ja que si el bisbe o qualsevol altre veí enemic del compte s’assabentessin de la nostra feblesa i que pensem posar-hi remei, podrien decidir atacar-nos; De totes maneres, no crec que, amb la nevada que ha caigut, el Mossèn decideixi anar a la Seo, però sempre cap la possibilitat de que hi envií algú amb l’encàrrec...