El contacontes... Capítol 23... El desenllaç

El desenllaç
L’endemà tot és va precipitar: l’inquisidor, espantat per les possibles conseqüències de la discussió del dia anterior, no va dormir en tota la nit i no va deixar dormir als seus guàrdies als qui va mantenir al aguait esperant un atac que mai va arribar.
Tant bon punt es començà a il•luminar el cel amb la primera llum de l’albada, va fer recollir tot els estris i volgué fugir del castell sense ni tan sols avisar, però el van parar a la porta que encara estava tancada: El cos de guàrdia no va voler obrir les portes abans d’hora sense una autorització del cavaller Bernat i començà una agre discussió que just va anar que no s’arribés a les mans. Els crits despertaren molts dels habitants del castell que dormien més a prop del cos de guàrdia i aquets acudiren armats per ajudar als seus companys.
El castlà, avisat per un dels soldats va aparèixer just quant els ànims estaven més esvalotats. Va aturar com va poder la batussa que semblava imminent i un cop asserenada la situació, s’informà del que passava.
L’inquisidor, fora de si, és va enfrontar al cavaller dient-li que l’havien hostatjat molt malament i que temia per la seva vida. Ara anava a la cova on s’estaria fins que s’acabés el judici contra el cavaller Raimon, d’aquesta manera se sentiria més segur i vigilaria la tomba del cavaller fins el judici. També va exigir que cridessin a Mossèn Miquel perquè els acompanyés: Ell i sols ell seria el contacte amb la vila.
El castlà els va deixar sortir amb la companyia de un dels seus soldats per que ordenés obrir la porta de la vila i un altre per que anés a buscar al capellà.
Era evident que l’inquisidor seguia un pla orquestrat per aconseguir d’intervenció de les tropes del Rei contra la vila: Havia provocat expressament les dues baralles per justificar la seva fugida i demanar ajuda a la Seo. El cavaller va actuar amb rapidesa per guanyar temps: Va enviar un escamot a mig camí de la Seo per que s’embosqués i no deixés passar a cap emissari, volia deixar-los incomunicats. També va enviar un emissari que per les muntanyes anés a avisar al comte de Foix i finalment un escamot a vigilar els moviments a la cova.
. . . . . . . . . . .

El que havia passat al castell es va escampar ràpidament per tot el poble i aviat va arribar a la casa d’en Mateu. Es va reunir amb el seu hoste i després d’informar-lo, aquell va marxar cap a les muntanyes no sense abans demanar a en Mateu que procuressin mantenir la calma fins el darrer moment.
El mig dia encara es va complicar més: Va tornar el Mossèn Miquel per dir missa i en acabar, va informar als vilatans de les intencions del inquisidor de jutjar al cavaller Raimon per heretge. Sort hi va haver de que el castlà havia previst aquella maniobra i havia portat soldats a missa que varen protegir al mossèn de les ires del poble.
Acompanyaren al capellà a la porta de la vila per que tornès a la cova. Per el camí el castlà se’l va voler fer seu.
-- Quin malparit el vostre superior, volia tenir un màrtir i sembla ser que os havia triat a Vos.
El Mossèn estava blanc com la llet. El pobre no era gaire llest i no va mesurar la gravetat de la seva missió fins que va veure l’enuig de la seva gent. Seva? Fins aquell fatídic moment si, però ara, cada cop que creuava una mirada amb algú, sols veia odi als seus ulls. Estava segur que mai més podria tornar a la vila.
Va abaixar la vista i amb un fil de veu li va contestar:
-- Jo no ho sé el que em depara el Senyor… sols complia ordres – Va deixar anar excusant-se – I encara no he acabat: M’ha ordenat que os digui que demà al matí necessita dos homes per que desenterrin el cos del cavaller Raimon i el portin davant de la vila on serà jutjat.
-- Contesteu-li que ja els hi faré arribar.
Un cop a la porta, el Mossèn va sortir per anar a la cova i el castlà va ordenar a la seva guàrdia que no deixessin sortir a ningú, no fos que algun esverat compliqués més les coses. Va fer avisar als prohoms per reunir-se i ell va tornar cap al castell.
Per el camí va copsar l’estat d’ànim dels vilatans, que reunits en petits grups xiuxiuejaven entre ells i callaven en veure acostar-se la comitiva. Era evident que el descobrir les intencions del inquisidor els havia xocat; Ara no es fiaven ni del seu senyor i podia passar qualsevol cosa, fins i tot una revolta. Ho havia d’aturar, però. Com?... Esperava que en la reunió ho poguessin trobar la manera.
. . . . . . . . . .
-- Bernat. Aniré passant cap el castell i ja m’atraparàs –Va dir en Mateu al seu fill.
-- D’acord pare, acabo de tancar els animals i pujo.
Va començar a pujar cap al castell a poc a poc. Encara no s’havia refet de la caminada fins a dalt la muntanya i coixejava una mica. “Em sembla que tenia raó la meva filla: ja no tinc edat per saltar muntanyes. Em va renyar... i això que no sabia on havíem anat” Va pensar amb un lleuger somriure de satisfacció.
En passar prop de l’església es va recordar de Mossèn Guerau i va decidir anar a buscar-lo. La porta era oberta i va entrar. Va cridar al Mossèn i ningú el contestà.
Es va pensar que ja hauria marxat cap el castell i es va girar per sortir. Va ser llavors que va sentir un soroll que venia del altar, semblava el plany d’un animal ferit. Si va acostar en compte i va descobrir del lloc on venien els gemecs alguna cosa estirada a terra que quasi no es movia. En apropar-se una mica més, va descobrir estirat a terra a Mossèn Guerau.
El va agafar per l’espatlla i el va incorporar una mica. Mossèn Guerau tenia la cara descolorida i completament desfigurada: Els ulls li sortien de les òrbites i bavejava sense parar.
-- Deu meu, Mossèn. Què us passa? Digueu-me alguna cosa.
Però el Mossèn no el contestà, sols anava repetint les mateixes paraules.
-- No bull ser un judes... Deu meu. Què he de fer... Demà serè un judes... Demà tothom sabrà que soc un judes...
En Mateu va anar a buscar a la majordoma que es va emportar al Mossèn a la rectoria mentre no parava de repetir les mateixes paraules. Ell, entristit va continuar camí cap al castell.
El castell tampoc varen aconseguir trobar cap resposta útil per solucionar la situació a que els havia portat l’inquisidor amb les seves intrigues. Si actuaven com deia la majoria: Atacar la cova i matar-los a tots, el bisbe tindria el pretext per enviar-les les tropes reals i ningú hi podria fer res sota pena d’excomunió, estaria tot el poble condemnat. I si no feien res, el bisbe es sortiria amb la seva i cremarien el cos del cavaller Raimon.
Es va decidir aixecar la reunió i que tots continuessin buscant una sortida. Entristits van tornar tots a casa seva.
. . . . . . . . . . .
Feia una bona estona que havien acabat de sopar, però ni en Bernat ni en Mateu es decidien a anar a dormir. No es deien res, restaven en silenci, però tots dos estaven pensant en el mateix. No paraven de donar voltes al que es digué a la reunió del castell i no trobaven cap solució.
Es va sentir a fora un soroll i va entrar el cavaller Bernat.
-- Bona nit. Veig que encara no sou a dormir.
-- Bona nit. No, avui no tenim son. Voleu prendre alguna cosa?
-- Gracies però no. He vingut a parlar amb vosaltres. Què esteu sols?
-- Si, la resta ja son a dormir.
-- Dons us he vingut a dir que ja he trobat una solució al afer que ens afecta: Si les coses no s’arreglen, en el instant que creiem oportú, atacarem amb alguns dels meus homes, matarem l’inquisidor i en emportarem les restes del comte Raimon. Les enterrarem en un lloc secret i nosaltres fugirem.
-- No he volgut fer-ho sense acomiadar-me de vosaltres. Si us plau, manteniu el secret ja que es molt important agafar-los desprevinguts... I Vos Mateu, encara esteu esperant el miracle?
-- Malgrat tot, si, però cada vegada em costa més no perdre la fe, senyor.
-- Em feu l’honor d’acompanyar-me a fer la meva darrera ronda?
-- Amb molt de gust i l’honor serà nostre, senyor?
Ben abrigats començaren a caminar cap a la porta de la vila. Un cop allí el cavaller va parlar un moment amb els guàrdies i desprès varen pujar els tres als merlets.
Feia una nit clara de lluna plena, no hi havia ni un sol núvol, una corona de llum provocada per els cristalls de gel envoltava la lluna i tot el cel estava ple de pics de llum que deixaven anar les estrelles més properes.
-- Quina pau! – Va dir el cavaller – i quina meravella!
-- Teniu raó, senyor. Sembla impossible que sota aquest cel i pugui haver-hi tanta malvestat.
-- Si, però també aixopluga molt de be... Digueu-me Mateu, aquelles ombres de la dreta, no son les muntanyes que estan a sobre la cova.
-- Si... Heu vist aquelles llums que es mouen a la part alta?
-- No mi havia fitxat. Què deuen ser? I sembla que cada vegada en surten més. Fins i tot sembla que es dirigeixin al mateix punt.
-- No se pas que deu ser i, teniu raó, es dirigeixen cap un mateix punt.
En aquell precís moment es va començar a sentir la campana de l’església que tocava a morts. Ven enviar un soldat a veure que passava mentre ells continuaven mirant les misterioses llums que cada vegada eren més.
La campana va despertar a tota la vila. La gent esverada sortia per veure que passava i, en veure als tres homes a les muralles si atansaren molts. Tots veien les llums i feien hipòtesis sobre el que podia ser: Que si ànimes en pena, que si bruixes...
El soldat va tornar a informar: Va explicar que el Mossèn s’havia tancat a l’església per dins i que havia pujat al campanar des on tocava les campanes cridant que no volia ser un judes... S’havia tornat boig.
El cavaller va donar ordres al soldat que esperessin una mica per veure si el Mossèn es calmava i podien fer que baixés, en cas contrari, tindrien que rebentar les portes i fer-lo baixar per la força.
El Mossèn va canviar a repic de bateig.
-- Esperem que això vulgui dir està més animat – Va dir en Mateu amb un somriure trist.
-- Esperem-ho.
-- Les llums es tornen a moure! – Va cridar algú
En efecte, quasi totes les llums varen moure’s cap a la dreta, on es tornaren a reunir i es quedaren quietes. Sols es veien tres o quatre a la part més alta.
Es va sentir un soroll somort que venia de lluny i que anava creixent en intensitat. Cada vegada el soroll es feia més fort i més proper. De sobte algú va cridar:
-- Això es un allau! La muntanya s’enfonsa!
Al cap d’una estona el soroll es va acabar tal com havia vingut i llavors es varen adonar que ja no tocava la campana. Es dirigiren cap a l’església i, com que seguia tancada, entraren amb una escala per el campanar on trobaren a Mossèn Guerau mort. Lluïa un somriure d’orella a orella.
-- Estic segur que ara descanses en pau, vell amic – Va pensar en Mateu.
. . . . . . . . . . .
-- On es en Mateu! -- Va cridar una veu des de el carrer. Era el cavaller Bernat que cridava esverat.
Uns criats van obrir la porta i va entrar el cavaller a l’era.
En Mateu va saltar del llit i va sortir embolicat amb una manta. En veure al cavaller es va quedar esglaiat.
-- Que feu aquí, senyor?
-- Dons he vingut a dir-vos que teniu raó – Va baixar la veu – Teníem que esperar un miracle i el miracle s’ha produït: He portat els dos homes per desenterrar al cavaller Raimon a la cova i ens hem trobat amb que l’allau que varem sentir la nit passada ha soterrat la cova sota una muntanya de pedres. No queda ni rastre de la vall. Ens serà impossible de tornar a trobar la cova. Saps? La roca del diable a rodolat fins al camí de la Seo.
-- Potser es millor eixí. Ara el cavaller Raimon ja podrà descansar tranquil.
-- No ho sé ... amb la companyia que li em deixat – Va contestar el cavaller Borrell esclatant a riure.
Al dia següent una forta nevada va cobrir la regió, deixant-la incomunicada un mes.