El contacontes .... Capitol 2 part 2 .... El viatge

Un relat de: Rocafort
EL VIATGE (Part 2)

Aquella nit varem dormir tots d’allò més bé a la casa d’en Jordi... Tots? No ho sé... Quant ens vam aixecar trobarem la taula assortida de croissants i pa que en Lluís havia anat a buscar de bon matí. Feia cara de cansat.
Em vaig mirar als altres dos i senyalant les ulleres d’en Lluís, vaig somriure. Ells em varen contestar amb cara de complicitat.
Vam passar el dia visitant la vila i les seves rodalies: En Jordi ens va ensenyar una granja de vaques que hi ha als afores i que el coneixien molt bé, sobretot l’avi que, ja molt gran per les feines de la casa, anava amunt i avall buscant en que entretenir-se i fent més nosa que servei.
Tant bon punt veié a en Jordi, va venir cap a nosaltres i el va abraçar amb molt d’afecte, començant a parlar amb ell com si nosaltres no hi fóssim. No va ser fins passada una bona estona que es va adonar de que hi havia més gent i va preguntar per nosaltres.
Un cop fetes les presentacions ja semblava que ens coneixíem de tota la vida i ens va ensenyar tota la granja, això si, agafat de la mà d’en Jordi al que no deixava ni un moment.
Sortirem a fora per veure les vedelles que pasturaven lliurament en un prat proper i, com que començava l’avi a estar cansat, ens aproparem a un enorme roure i ens asseguérem a la seva ombra.
-- Quina granja més gran! – Va exclamar la Montserrat tot mirant la casa i els prats que l’envoltaven – La vostra família deu ser molt rica.
-- Home... anem tirant. Encara que no ha estat sempre així. Quant jo era jove les passaven molt magres i durant la guerra entre els uns i els altres ens ho van prendre tot... Sort hi va haver -- Va continuar tot abaixant la veu i amb un somriure de complicitat – de les nostres muntanyes: Elles ens amagaren quant els uns i els altres ens perseguien i ens donaren menjar quant el necessitaven... Sempre han estat com les nostres mares.
La conversa va derivar amb un monòleg de l’avi explicant les seves aventures de joventut: durant la Guerra civil i la Mundial, de com s’amagava primer dels rojos que el volien portar a la guerra i desprès dels nacionals que el volien “purgar” pel sol fet d’haver nascut en territori republicà, del estraperlo de postguerra amb Andorra i de la organització d’escamots per ajudar a escapar jueus i aviadors aliats caiguts en territori francès...i que no va parar fins que el varen cridar de la casa per dinar.
-- Deu ni do l’avi – va comentar en Lluís mentre observàvem com s’allunyava coixejant lleugerament cap a la casa – quina vida! I des d’aquí sembla impossible que res pugui trencar mai aquesta tranquil•litat que es respira.
-- Dons això és sols un aperitiu, Lluís. M’he passat estius sencers escoltant les seves aventures que fins hi tot les he escrit amb la intenció de fer-ne un llibre més endavant.
-- Ja et veig com un gran escriptor amb el seu primer llibre “Les aventures de l’avi Enric”
. . . . . . . . . .
Varem dinar i, sense ni tant sols recollir la taula vam tornar a sortir a passejar per les rodalies. En Jordi ens va ensenyar uns senders que s’endinsaven per els boscos, muntanya amunt i ens va explicar que portaven directes fins a Andorra i a França i que els utilitzaven molt sovint els contrabandistes. En varem seguir una estona un fins pujar un petit turonet des de on es podia admirar tota la vall que teníem als nostres peus. Al front nostra es podia veure el Cadí , a mà esquerra els Pirineus d’Andorra i darrera nostra les muntanyes que ens separaven de les altres valls.
Ens varem quedar una bona estona admirant el paisatge i esperant “oficialment” que la Montserrat descansés. En realitat era Jo que no podia donar un pas més, i sembla ser que era tan evident, que quant vaig suggerir parar per descansar amb aquesta excusa, ni tant sols la Montserrat va protestar; tots es van mirar i varen assentir amb un lleuger somriure de complicitat.
Al cap d’una estona ens vam aixecar i començarem a tornar cap a casa: Estàvem eufòrics. Caminaven els quatre un al costat del altre a pas ràpid. No paraven de parlar ni de riure un instant. Tots teníem necessitat d’explicar als altres allò que coneixíem o que se’ns acudia i fins hi tot ens trepitjaven un al altre les explicacions; no havia acabat un que l’altre ja començava un tema nou.
Anàvem a bon pas envoltats per els aromes de una munió de plantes que ens oferien els seus perfums i acompanyats, sobre tot al sortir dels bosc, per el vol d’estols d’orenetes i altres ocells que volaven al nostre entorn mentre caçaven insectes tot cridant alegrement.
Semblava que una atmosfera màgica ens embolcallava a tots i ens omplia d’alegria. Ni tan sols notaven l’escalfor del sol, que era de justícia. Serà l’esperit dels Pirineus? Vaig pensar mentre gaudia d’aquell moment que amb tota seguretat era un del millors de la meva vida.
La resta de la tarda va passar com una exhalació i sense adonar-nos va arribar l’hora de sopar.
. . . . . . . . . .
Estàvem ben adormits quant els crits d’en Lluís ens van despertar de cop.
-- Apa, colla de ganduls. Què no em vingut a dormir tot el diumenge! Tenim feina a fer, que l’esmorzar ja és a taula i al últim que arribi li tocarà rentar els plats... i queden els del dissabte...
Vaig intentar desvetllar-me ràpidament, encara no havia aconseguit ser conscient don estava que vaig notar que en Jordi passava corren per sobre meu tot rient mentre deia.
-- Em sembla que ja sé qui netejarà els plats avui
-- I jo -- Contestava la Montserrat, trepitjant-me també de pas cap a la cuina.
Quant vaig arribar jo ja estaven entaulats donant bon compte dels embotits que havien sobrat del sopar i d’unes pastes que en Lluís havia anat a buscar.

-- Què us sembla si arreglem una mica la casa i ens preparem per anar cap a Castellbó? – Va dir en Jordi en acabar-se el cafè amb llet.
-- Home – Va contestar en Jordi – Tampoc es tracta de que els meus pares no es creguin que em vingut. Ho endrecem una mica i quant arribin ja s’ho arreglaran al seu gust.
-- Ni parlar-ne! Recollim les nostres coses i les posem al cotxe, eixís no tindrem que parar al tornar de Castellbó i un cop recollit lo nostre, farem els llits i recollirem la resta mentre tu, Marc neteges els plats... i fes-ho bé ja que tots vindrem a repassar-ho – Va acabar en Lluís entre rialles.
En un plis plas vam acabar la feina i “cap a la fira s’ha dit”
Un cop deixat Aravell tombarem a la dreta i la carretera va començar a pujar. Abandonada la vall, el paisatge és va anar convertint en més feréstec: La terra era rocallosa, tota de llicorella que sols hi deixava créixer amb penes i treballs “alzines” que cobrien tot el paisatge fins on arribava la vista. Des de la carretera es podia veure, o millor dit, intuir un petit rierol que corria per el fons de la vall tot deixant un rastre format per arbres de ribera que sobresortien dels altres per les seves fulles d’un verd més clar.
A mesura que ens endinsaven en les muntanyes anava desapareixent totes les senyals de vida, si no és estat per la carretera molt ben asfaltada i per algun quatre per quatre que de tant en tant ens atrapava i ens “emputxava” nerviós fins que el podíem deixar passar tot perdent-lo ràpidament de vista darrera d’algun revolt.
-- Ja falta poc! – Va trencar el silenci en Jordi tot senyalant una petita capella romànica enganxada a l’esquerra de la carretera.
I efectivament; primer van aparèixer les parets del cementiri del poble al marge dret de la carretera i seguidament vam començar a veure algunes cases de Castellbó.
Si us tinc que ser sincer, la meva primera impressió des de la carretera no va ser gaire favorable: Distingia un petit nucli de cases mes aviat velles del mateix color que la terra que ens envoltava i mal conservades al costat de les quals sobresortia un gran casalot nou, pintat tot ell de color “terra siena” als peus del qual s’hi podia endevinar un càmping ple de gom a gom.
-- Això és Castellbó? – Vaig interrogar a en Jordi amb una mostra gens dissimulada de desencís.
-- Paciència, això sols és el començament. Lluís, segueix la carretera cap a la dreta i un cop passat aquest turonet, aparca on puguis.
Vam seguir un centenar de metres i va aparèixer, com per un encanteri, el poble de Castellbó envoltant un turo que semblava arrencat expressament de les altes muntanyes dels Pirineus que ens encerclaven per arreu. Al bell munt sobresortia un tros de turo pelat. Si t’hi fixaves bé, podies endevinar les restes d’un castell arrasat fins els fonaments. També sobresortia a la dreta una església de grans proporcions. Les cases baixaven omplin tot el terreny fins arribar al peu d’un rierol que separava el poble de la resta fent un meandre que permetia protegir de manera natural la meitat del poble al que és podia accedir entrebesant el rierol per un magnífic pont romànic.
Des de on érem podíem observar tot el poble i els horts que s’estenien al peu del mateix, al altre costat del riu. També es podia veure algunes cases que s’havien restaurat amb molta cura, respectant l’estil de construcció de la regió, amb els seus característics balcons de fusta i les parets i taulades de pissarra.
-- Què guapo! -- Va exclamar la Montserrat en baixar del cotxe – Sembla un pessebre.
-- Així que os agrada? – Preguntà en Lluís amb la expressió de un amfitrió satisfet.
-- I tant -- Vam exclamar tots.
-- Dons, cap el mercat! Que sembla que sols hi faltem nosaltres – Va contestar tot senyalant els carrers del poble que s’endevinaven plens d’activitat.

Comentaris

  • fins aquí per avui[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 28-05-2014

    Les deu primeres pàgines bé.
    Has introduït l'avi i has obert una primera escletxa de misteri amb la intenció d'escriptor del narrador.
    Vigila els pronoms, els "hem" i els "em" que els canvies o et deixes alguna "h"

    La lectura fins ara s'ha fet agradable, ens situa i ens fa conèixer una mica als protagonistes que ens prometen aventures distretes, es respira joventut i ganes de descobrir secrets o misteris i aquestes sensacions ens les fas sentir sense gaire esforç, i això en principi està bé! Però no està de més que ens facis veure les expressions dels personatges, amb puntuació d'admiració interrogació o comentaris al marge que ens facin veure quina cara posen quan diuen una cosa o altra.

    Seguirem!