El contacontes... Capítol 17... El Cavaller Oliver

El Cavaller Oliver
Desprès d’allò varen passar una llarga temporada en pau i prosperitat: la victòria havia portat un abundant botí i a més les collites foren bones. Un cop pagats els delmes al casteller i a l’església en quedà de sobres per els camperols que pogueren vendre els seus excedents i afrontar projectes de millora de les seves vides fent que el diner circulés portant feina als mestres i burgesos.
El mossèn estava satisfet amb la capella acabada. Desprès del atac alguns varen aportar part del botí com acció de gracies el que va fer que es podes acabar ràpidament. Ara en Guillem, quant tenia temps, s’entretenia al seu taller amb una imatge de la Verge que feia en secret.
El cavaller Raimon com a castlà del poble, es cuidava de la defensa i havia deixat l’administració al Pau qui recollia els delmes i presentava els plets al seu senyor per que dictés sentencia. Poca feina tenia a la vila: quant hi era és dedicava a caçar amb el seu fill que estava en la flor de la vida i amb el seu amic Mateu amb qui passava moltes estones parlant de projectes i de la actualitat. Sovint però tenia que acudir a les crides del seu senyor que contínuament anava a la grenya amb els seus veïns.
En Mateu és va agafar com obligació cuidar de la capella, anava sovint a vigilar-la. Això era un bon pretexta per poder-se trobar discretament amb l’Oliver amb qui van arribar a ser molt bons amics.
. . . . . . . . . . .
A finals de Gener de 1229, va tornar el cavaller Raimon de Barcelona. El Rei Jaume havia convocat corts a Barcelona i havia honrat al cavaller tot demanant expressament la seva presencia.
-- Bon dia Senyor Raimon.
-- Bon dia Mateu. Cóm ha anat per aquí durant la meva absència?
-- Tot bé, sense novetats. I Vos: Que tal per Barcelona?
-- Molt bé. Ara os lo explicaré.
Es va girar cap als homes de la seva escorta i els va indicar que podien passar cap al castell.
-- Podeu avançar-vos i anar a descansar, però abans presenteu-vos al Sergent Hug per dir-li que ja em arribat i que m’he quedat amb en Mateu. També aviseu al meu fill Guillem i li dieu que vingui a dinar a la seva casa.
Els soldats no s’ho varen fer dir dos cops i es van posar en marxa sota la atenta mirada d’en Raimon qui no els va perdre de vista fins que la caravana és va allunyar un bon tros.
El castlà va baixar del cavall i es va posar al costat del Mateu
-- Em sembla que m’aniria bé una bona banyada. I... si anéssim al gorg negre? O estàveu fent alguna cosa?
-- Em sembla perfecte, jo feia camí a la cova de la verge per visitar les feixes.
Es varen encaminar cap el gorg negre en silenci. El cavaller anava capficat... alguna cosa molt profunda el passava pel cap. En Mateu ho havia notat de seguida que el cavaller havia baixat del cavall i ara el seguia sense dir res.
Seguiren el camí principal un bon tros i tombaren per un camí de desembosc endinsant-se entre els arbres en direcció a un torrent que s’endevinava una mica més endavant per el soroll del aigua al baixar cap a la plana.
-- Barcelona... -- Va començar en Raimon de sobte – Quina ciutat! Plena d’activitat per arreu: La platja està plena de vaixells que carreguen i descarreguen mercaderies a tota hora, la plana tota farcida de camps fins on arriba la vista i la ciutat encerclada per una muralla que segons diuen van fer els romans... I, en un costat de la muralla el magnífic palau reial.
-- I el que és més important el rei Jaume. Si l’haguessis vist, Mateu!. És un cavaller alt i fort, formós com ningú. Té una mirada valenta, noble, intel•ligent... Si l’haguessis vist, Mateu, és digne fill del seu pare!
-- I heu pogut entrar a les corts?
-- Si Mateu. He tingut l’honor de poder estar-hi i m’ha impressionat molt.
-- Quant em entrat amb el meu Senyor, la sala ja estava plena de nobles, arquebisbes, bisbes, abats, cavallers, comerciants, burgesos... Ens em acomodat en un costat i em esperat a que entrés el Rei.
-- El Rei Jaume ha començat el seu discurs demanant inspiració divina amb les paraules “Illumina cor meum, Domine, et verba mea de Spiritu Sancto” i a fe meva que li ha estat concedida. Com ha parlat el rei!
-- Ha explicat el moment de lluites internes que tenim en tot el territori i després que hi han unes illes enfront de la costa molt riques, però que ara estan ocupades per almoràvits que mantenen pirates i que aquestos es dediquen a saquejar les nostres costes i els vaixells que comercien à la mediterrània.
-- A continuació a parlat de fer bones obres ja que, com deia Sant Jaume “La fe sense obres, morta és” I a proposat la conquesta de les mallorques.
-- Tots si han afegit i llavors el rei a decretat un període de pau i treva en tot el seu reialme mentre duri la conquesta.
-- Saps, va ser meravellós. Veure tota aquella gent unida, demanant al rei que els portés a la victòria, comprometent-se mentre durés la empresa: Uns aportant homes, altres vaixells, altres diners. Segur que serà una gran empresa... I si continuem eixís esdevindrem la més potent nació del mon.
-- I Vos. Penseu anar-hi? – Va preguntar en Mateu.
-- No amic Mateu. Jo ja soc massa gran. Ara és l’hora dels joves... nosaltres seriem més un destorb que ajuda. I a més... Què se m’ha perdut al mar? No he pujat mai a un vaixell i no penso fer-ho: Lo nostre son les muntanyes.
Sense adonar-se’n van arribar al gorg: En Raimon és va despullar i es va tirar al aigua fent un gran crit.
No va tardar gaire a sortir. Estaven al Gener i la neu ho cobria tot.
Es va cobrir amb la capa tot el cos per assecar-se i després és va vestir.
-- Voleu que faci un foc per escalfar-vos?
-- No, necessitava submergir-me en les nostres aigües, omplir-me de Pirineus; Ara estic bé; el cos ja s’escalfarà en arribar a casa vostra i veure un bon got de vi calent. Per cert, encara no sé si em convideu.
-- M’ofeneu Senyor. Com podeu dubtar-ho?
I varen esclatar els dos en una rialla mentre s’encaminaven passejant cap a can Mateu.
. . . . . . . . . .
En entrar a l’era, els va sortir a buscar una Blanca estorada i nerviosa.
-- Bon dia Blanca – Va fer Raimon amb una petita reverencia. Li agradava veure com enrogia de una barreja entre orgull i timidesa cada cop que ho feia.
-- Bon dia Senyor. Sigueu ben vinguts a casa nostra. Encara que no sé que os donaré: Si aquest carallot del meu marit m’és avisat, us hauria preparat un bon banquet com os mereixeu... Sort que el vostre fill ha arribat fa una mica i m’ha posat en antecedents.
-- Senyora: Em complauria molt si tinguéssiu un bon brou i una mica de col trinxada, castanyes, bolets i confitures de les que tan bé prepareu. De banquets ja n’he tingut prou a Barcelona. Ara estic a casa i desitjo el nostre menjar.
-- Molt bé dons podeu passar. He preparat el menjador gran on podreu menjar i parlar tranquil•lament.
Van entrar a la casa i és dirigien cap al menjador. La Blanca es va acostar a en Mateu i dissimuladament li va dir:
-- D’aquesta te’n recordaràs, Mateu.
-- Però... va intentar explicar en Mateu sense aconseguir-ho ja que la Blanca s’havia apartat ràpidament.
-- Pobre Mateu – Va fer en to burleta en Raimon – De ben segur que aquesta nit preferiries estar a Ùbeda matant sarrains que no al llit amb la Blanca...
En Mateu se’l va mirar amb un mig somriure de preocupació i no va afegir res.
A la sala els estava esperant en Guillem que és va abraçar al seu pare tot preguntant-li un munt de coses.
. . . . . . . . . . .
La taula estava parada amb uns centres fets amb panses, figues i fruites seques i una gerra fumejant de vi.
En Mateu va fer seure als seus convidats i els va omplir les gerres de vi calent.
En Raimon se la veure de cop tot deixant anar un sospir de satisfacció mentre deia:
-- A fe de Deu que això és capaç de ressuscitar un mort!
-- Una miqueta més? – Va fer en Mateu tot allargant el braç.
-- I tant!
I va tornar a omplir la gerra.
En Raimon feia quasi un mes que havia partit cap a Barcelona i amb molt d’interès va deixar que el seu fill el possés al dia de les novetats. Cada vegada que en Raimon s’absentava feia que el seu fill el substituís, encara que secretament donava instruccions a en Hug i en Pere: Volia que el seu fill que ara ja tenia divuit anys, anés aprenent l’ofici de castlà. Per això era el primer en donar les novetats i volia que tothom ho sabes, no fora que li faltessin al respecte.

La porta s’obri i aparegué la Blanca portant un tupí ple de brou. Darrera seu venia una serventa amb tres plats de col trinxada i fregida amb cansalada i trossos de botifarra. Una altra portava un saltejat de bolets i una cuixa de senglar.
-- Caram – Va fer en Raimon – Sort que no ens esperàveu! – I va agafar un dels plats de col que li agradava amb bogeria.
-- Bon profit a tots – Va dir la Blanca i deixaren la cambra.
En Guillem i en Mateu començaren a menjar amb més moderació: En Guillem va atacar primer la cuixa i els bolets, mentre que en Mateu va menjar una mica de tot. Però en Raimon, semblava que no hagués menjat en tota la seva absència: És va menjar tot el seu trinxat acompanyat de brou i va picar els trossos de cansalada i embotits del plat del seu fill, després atacà els bolets i amb la cuixa ja no s’hi atreví i sols la va provar.
En Mateu va estirar un cordó que tenia a la seva esquena i va sonar una campaneta. Al instant va aparèixer la Blanca i amb un somriure als llavis va preguntar.
-- A anat tot bé? En tenen prou?
-- I tant que si! – Va contestar en Raimon – Ja feia dies que trobava a faltar els teus brous i sobretot aquesta col trinxada. Em sembla que n’he menjat massa i estic a punt de rebentar.
-- No s’amoïni Senyor – Va fer Blanca – Em sembla que tinc la medecina. I va sortir de la cambra.
Al instant entraren servents que retiraren les sobres del menjar i avivaren el foc amb troncs grossos perquè duressin.
Va tornar la Blanca amb un pastis de poma torrat per sobre que va fer obrir els ulls de bat a bat al cavaller. Seguidament va treure d’un armari una ampolla i tres gots de ceràmica i ho va portar a la taula.
-- Provi aquesta medecina: Es un digestiu que una vella remeiera em va ensenyar a fer. Crec que en diuen ratafia i al Mateu li agrada molt.
En va posar al tres gots i en va acostar un a cada home. En Guillem i en Raimon el varen beure i en varen quedar encantats.
-- Blanca, això és molt bo. Segur que no és un beuratge de Bruixes?
-- I tant que sí! Però de bruixes bones.
-- Tens que explicar com és fa als meus cuiners per que en preparin.
-- En molt de gust els hi explicaré a grans trets, però si vol beure ratafia de la Blanca, tindrà que venir a casa de la Blanca i esperem que sigui sovint.
-- I tant que si.
-- Dons be, els deixo sols perquè puguin parlar tranquils mentre mengen els postres. M’han dit que això és especial per els fruits secs.
-- Moltes gracies Blanca i si us plau – Va afegir abaixant la veu-- Mira que ningú ens escolti des de la cuina ja que el que direm aquí ara ho tenim que fer amb discreció.
. . . . . . . . .
Tant bon punt la Blanca va deixar la sala i va tancar la porta, en Raimon és va posar seriós. Va agafar una mica més de ratafia i un parell de figues seques i començà a parlar:
-- M’imagino que us ha estranyat que tot just arribar a la vila m’hagi convidat a casa vostra amb el meu fill en lloc d’anar a descansar al castell, però és que porto noves molt importants de Barcelona que ens poden afectar molt i que necessiten la màxima discreció. Per altra banda, em cremen a la boca i les tinc que dir a algú i qui millor que vosaltres: Tu Guillem el meu fill i tu Mateu el més gran amic amb qui he compartit tantes aventures. Si és anat al castell, encara estaria envoltat de la meva gent i no hauria pogut reunir-me amb vosaltres sols sense despertar suspicàcies. Per altra part, ja se sap: les parets tenen orelles...
-- En primer lloc, Guillem fill, tinc que explicar-te un secret – Va dir tot treien una moneda d’or de la butxaca com la que tenia en Mateu. A continuació va explicar tota la historia de les monedes, de com el rei Pere n’havia repartit després de la batalla d’Ùbeda a alguns dels seus millors soldats i cavallers i del seu significat.
Va beure una mica més de ratafia i va repetir tota l’historia de les Corts de Barcelona que ja havia explicat a en Mateu.
-- Hi anireu, pare?
-- No fill, ja soc massa gran per una nova guerra.
-- Mi deixareu anar a mi ? – Va preguntar ansiós en Guillem.
-- Si fill. Però ara deixem acabar que comença el millor de tot.
. . . . . . . . . .
-- Feia ja dos dies que s’havien acabat las Corts i, com la majoria de forans estava preparant la tornada a la vila quant va aparèixer un missatger qui, desprès d’assegurar-se que era jo, em va demanar que el seguís. Li vaig demanar qui era el seu senyor i, com a resposta em va ensenyar una moneda com aquesta.
-- El vaig seguir donant toms per tot Barcelona i quant el meu guia va estar segur de que ningú ens seguia, és va dirigir al palau reial.
-- Ens varem dirigir cap una petita porta lateral que romania tancada i un cop davant, el meu guia va dir amb veu fluixa “Santa Maria i Foix”.
-- La porta és va obrir i aparegueren uns soldats que ens deixaren entrar tornant a tancar la porta darrera nostre. Em conduïren a una cambra i em deixaren sol.
-- És va obrir de nou la porta i aparegueren el Rei en Jaume i Oliver de Termes a qui coneixia per haver coincidit en algunes expedicions.

Va començar a parlar el rei Jaume:
-- Benvolgut Raimon. Coneixeu aquesta moneda i el seu significat? – Va fer tot traient la moneda de la butxaca.
-- I tant, senyor! – Vaig contestar tot ensenyant la meva.
-- Dons si és així, no perdem més temps i anem al gra. Vos ja sabeu que, en les vostres terres, teniu amagats una colla de faidits occitans amb les seves famílies. El que potser no sabeu es que fa uns anys em varen demanar, a través d’Olivier de Termes ajuda i refugi.
-- Fins ara no ha estat possible. Prou n’he tingut aquests darrers anys en mantenir el meu reialme i la meva vida. Ara, però, és presenta l’ocasió i la tenim que aprofitar, encara que tenim que anar amb molt de compte i mantenir, com fins ara, la comunitat en secret. No fora que arribés a orelles de l’església i ens posessin a tots en un compromís.
-- Encara que vos no esteu obligat a anar a la conquesta de Mallorca, os demano que vingueu o feu venir algú en el vostre nom. Per aquesta empresa, reclutareu gent de les vostres contrades i de fora per organitzar una ost. Secretament us posareu en contacte amb els faidits i els proposareu formar-ne part.
-- Un cop conquistada Mallorca necessitarem gent per repoblar-la, ja que la pensem mantenir, i aquest serà l’hora d’oferir-los una terra nova on puguin viure en pau.
-- Senyor – Vaig contestar jo – Em sembla bé tot el que dieu, però jo ja soc gran per aquestes aventures. El meu fill podria manar l’ost en nom meu, encara que no ha estat investit cavaller.
-- Feu-me confiança – Contestà el Rei – Ja me’n cuidaré jo dels detalls. Tingueu tot a punt per finals de juliol.
-- Va fer cridar el missatger qui, després d’acomiadar-nos amb el Rei i Oliver de Termes, em va tornar als meus allotjaments tot prenen les mateixes mesures de precaució...
-- Ara entendreu les meves precaucions en explicar-lo. Us demano que ho mantingueu en secret i que entre tots anem pensant en la manera d’organitzar-lo tot.
-- Ei, que m’he quedat sec. Va Mateu, una mica més d’això.... Cóm en dieu?
-- Ratafia, Senyor.