El contacontes... Capítol 16... La creu de terme

Un relat de: Rocafort
La creu de terme
En Mateu es va posar el cas àrab que havia aconseguit a la batalla d’Ùbeda, va agafar l’arc, la llança i un punyal llarg i va sortir. Des del atac que sempre que sortia ho feia ben armat.
A la porta ja l’esperava en Guillem picapedrer igualment preparat.
En passar el pont, el guarda els va preguntar:
-- On aneu?
-- Ens arribem fins a la cova de la verge. Tinc que prendre unes mides per esculpir els capitells. Aviat és podrà dir missa.
-- Aneu molt en compte. Encara que no es veu moviments estranys... mai se sap.
-- I tant! Espero que torni aviat el cavaller Raimon.
-- Nosaltres també. Que tingueu un bon dia.
-- Igualment. Fins el migdia.
Varen creuar el pont i feren camí cap a la cova. Un cop allí, s’assegueren a esperar.
-- T’està quedant molt maca la capella.
-- Serà una joia. Ja tinc totes les pedres per acabar l’absis i la girola. Quant s’acabi tot això amb una setmana ho tindré muntat. Podrem celebrar-ho amb una missa a la cova!
-- Esperem que sigui aviat.
-- Esperem-ho.
Es va sentir un lleuger soroll que venia del torrent i es posaren els dos al aguait. Va aparèixer un cavaller que semblava conèixer en Guillem.
-- Bon dia, Senyor Oliver – Va fer en Guillem aixecant-se.
-- Bon dia, Guillem. I Vos? Deveu ser en Mateu.
-- Exacte. Guillem, em podeu explicar que passa?
-- Dons aquí os presento al cap del”Àngels” que ens han estat ajudant.
--Àngels? --Va fer l’Oliver amb un somriure trist – De casa nostra ens varen foragitar per ser adoradors del dimoni, i tan sols canviar de banda dels Pirineus ens convertim amb àngels. Fora bo que tots féssim aquest viatge...
-- I...El motiu d’aquesta reunió? – Va tallar en Mateu per anar al gra.
-- Dons bones i males noves. Començaré per les males: Sembla ser que el cavaller negre és un cavaller franc. És diu que cridat per el bisbe... això no se sap del cert. El que si és cert és que està sembrant el terror per les terres de les valls de Castellbó i d’Andorra, sense tocar a cap súbdit directe del bisbe: Molts diuen que és degut a que aquest cavaller es el diable i que per això sols ataca als pecadors i llavors s’amaga al infern. Diable o no, el cert és que té un grup d’uns quatre cents bandolers i que em localitzat l’infern en unes coves prop del Pedraforca.
-- De bones noves dons que els tenim vigilats, gracies a això podem endevinar els seus moviments i la més important: El cavaller Raimon s’està acostant en secret amb els seus soldats i un escamot de reforç del compte de Foix. Tardarà encara uns dies a arribar ja que ve per les muntanyes, però ens ha avisat per que estiguem a punt quant arribi el moment. Vol acabar-ho de cop i sense malmetre més les relacions amb el bisbe, per això les instruccions son que quant hi hagi la batalla, no es facin presoners i que ningú despulli al cavaller negre: serà enterrat amb la seva armadura. Castellbó i altres viles també estant a punt.
-- Ara tenim que trobar una manera discreta de comunicar-nos.
-- Se’m acut – Va dir en Mateu – Que podríem fer que cada dia portés als meus fills a posar flors a la verge. Si quant arribem veiem que s’han canviat per bolets, serà el moment d’armar el sacramental i tornar-nos a trobar aquí per organitzar-nos.
. . . . . . . . . . .
Va passar una setmana sense esdeveniments. Els fills d’en Mateu portaven flors cada dia a la verge acompanyats per el seu pare i de vegades algun altre veí. Fins i tot alguns cops hi anava el mossèn. En tornar, en Guillem estava sempre a les muralles: creuaven les seves mirades i es saludaven. Era senyal de que no hi havia noves.
Un matí els nens van tornar més aviat que de costum, portaven un cistell ple de bolets que van donar a en Guillem tot dient que el seu pare tornaria més tard.
El Guillem va anar corrent cap el castell per avisar a en Pere i el sergent i al cap d’una mica les campanes tocaven a reunió.
En Pere, escortat per en Guillem i el sergent, anaren cap a la plaça de l’església on estava reunit tot el poble. En arribar, tots callaren, volien escoltar el que els tenien que dir.
En Pere va prendre la paraula.
-- Prepareu-vos amics. Hem rebut noticies que ens volen tornar a atacar, però ara els esperarem. Se’n penediran ! Els anirem a cercar pel camí i, amb l’ajuda de Deu i la Verge de la Cova, la nostra protectora, farem que no els quedin ganes de tornar. Aquesta vegada els enviarem a tots al infern.
-- Aneu a armar-vos i resteu preparats aquí mateix: Ens organitzarem com l’altre cop, cada escamot amb un soldat.
-- Un moment! -- És va sentir des de dins l’església – Portarem al fill de Deu a la batalla. Ens donarà forces i en ajudarà en els moments dolents.
Va treure el Sant Crist que tenien al altar i tothom es va agenollar: Era una creu de plata amb els braços acabats en punta, tenia pedres precioses incrustades i estava encaixada amb un pal de fusta que feia que sobresortís i el veiés tothom.
-- Molt bé. Deu és amb nosaltres! – Va cridar el veguer.
-- Els soldats i el consell de guerra ens reunirem al castell un cop preparats, la resta a la plaça, la guàrdia restarà als seus llocs.
. . . . . . . . .
Quant va arribar en Mateu al castell, l’estaven esperant els soldats i el consell de guerra. Va entrar a la cambra del consell i els va donar les noves.
-- Per el camí m’he trobat un missatger del casteller Raimon. M’ha informat que han detectat un escamot de bandolers que vol tornar-nos a atacar. Aquest cop acabarem amb ells.
-- Avisem al soldats que estan a les torres de guaita que tornin cap a la vila sense encendre el foc, eixí es pensaran que ens agafen desprevinguts. Fem-ho ara.
I varen enviar un soldat que els avisés.
-- Els barrarem el pas al revolt del Frare. És dins del terme de Castellbó i ningú ens podrà dir res. Tallarem el camí amb branques i ens emboscarem. Quant parin els atacarem amb fletxes i després acabarem amb els que no hagin mort.
-- I. Quants son?
-- M’han dit que més de tres cents.
-- Deu meu! Si son més que nosaltres. I la majoria de nosaltres no som soldats...
-- Si, però malgrat tot, ja els hem guanyat una vegada. I nosaltres tenim la raó i Deu està de la nostra part, i tenim la protecció de la Verge, i els seus àngels... I vindran els nostres veïns... I tota l’ajuda que necessitem per guanyar...
-- La victòria serà nostra o morirem tots en la intentona – Va contestar el sergent – Vaig a organitzar la batalla – I va sortir a donar les ordres als seus homes.
Sortiren del castell i s’encaminaren cap a la plaça on estaven reunits tota la vila. Cada soldat és va ajuntar amb el seu escamot i d’un amb un sortiren per la porta de la muralla. Les dones, filles i vells pujaren per veure com la comitiva anava baixant en silenci fins arribar al revolt del frare. Alguns grups s’amagaren als marges del camí i d’altres ompliren de bardisses la el camí fins fer-lo impracticable. Els quatre almogàvers i els soldats que no portaven gent sota les seves ordres es varen amagar a primera fila: serien els primers que és llençarien al atac. Uns cent metres més amunt del camí, com a última línea ofensiva es van posar en Guillem, en Mateu, el sergent i el mossèn amb el Sant Crist. Des de allí veien tot el camp de batalla i podien actuar en conseqüència.
. . . . . . . . .
La host enemiga avançava a bon pas, havia baixat des de les pendents de Cadí fins a trobar el camí ral, i havia girat cap a Barcelona.
En arribar al trencall que portava a la vila, els exploradors avançats havien avisat al cavaller negre que les torres estaven buides i que tota la gent era dins les muralles amb les portes obertes. La sorpresa seria total: no els veurien fins tenir-los a sobre i ara portaven homes i material suficient per prendre la vila a l’assalt. Acamparien després del revolt del frare en un pla fora de la vista dels vilatans i fàcil de protegir i per la nit intentarien entrar saltant les muralles...
Mentre anava fent les aquestes cabòries va arribar al revolt del frare i en tombar-lo és va trobar amb una paret de troncs i bardisses que li barrava el pas.
-- Atureu-vos – va cridar als seus que anaven avançant cansats de caminar tot el dia.
La gent és va anar amuntegant abans de donar-se compte de la situació i va ser en aquest moment en que el sergent va cridar.
-- Ara!! I des de totes parts va caure un núvol de fletxes sobre el camí que va causar una gran mortaldat. Tots els corns van sonar al hora creant encara més confusió entre els bandolers mentre anaven aguantant com podien la pluja de fletxes.
El cavaller negre va girar cua amb els seus cavallers i va fugir camí avall trepitjant els seus homes que no s’apartaven al seu pas.
Va continuar fugin com un esperitat fins que és va trobar que a uns cinquanta metres davant venien carregant el cavaller Raimon amb els seus cavallers i al darrera els seus infants.
Mentre el cavaller negre tornava a girar cua, els seus cavallers varen intentar parar l’allau de llances que se’ls venia a sobre i que els va superar sense aturar-se. Ara els de la reraguarda veien com els queien a sobra els cavallers que un cop trencades les llances agafaven les seves espases i destrals i avançaven matant a tort i a dret. Si algú s’escapolia, venien els infants que acabaven la feina.
El sergent va enviar la senyal d’atac i al crit de Santa Maria sortiren tots del amagatalls i començaren el cos a cos. Un grup de bandolers va aconseguir trencar les línees i fugir prat amunt en el moment que arribaven els reforços de Castellbó... No en va quedar cap.
El cavaller negre va aprofitar la confusió per fugir camí amunt i es va trobar amb en Guillem que li barrava el pas. Va carregar contra ell i el va tombar amb una cosa del cavall. Volia rematar-lo i es va girar per clavar-li la espasa. Va ser llavors que hi va passar el veritable miracle. El mossèn, que fins aquell moment havia restat immòbil, paralitzat per la batalla, va sortir corrents brandant el Sant Crist com si d’una destral és tractés i al crit de Santa Maria va pegar un cop al cap al cavaller negre, amb tan bona fortuna que un dels braços de la creu va entrar per un forat del casc i és va clavar al ull del cavaller que amb un crit esgarrifós va caure a terra.
La batalla és va acabar ràpidament amb els crits d’alegria de tots celebrant la victòria i que el cavaller Raimon havia tornat.
. . . . . . . . .
El cavaller negre era l’únic bandit que havia quedat viu. El tenien lligat mentre no parava de cridar de dolor.
-- Deu a vençut al enviat del diable – Cridava convençut el mossèn tot ensenyant la creu amb el braç tenyit de sang.
Tots s’anaven acostant envoltant amb por al cavaller negre. Estaven convençuts de que realment era l’encarnació del mal i lligat i tot li tenien por. Amb un atac de bogeria es va posar a cridar.
-- Maleïts tots! Tornaré i de vosaltres no en quedarà cap. Os juro que tornaré!
-- A veure si tornes del lloc on t’enviaré – Va contestar el ferrer, cansat de les amenaces.
I abans de que el poguessin parar el va arrossegar fins on eren apilades les bardisses i hi va calar foc amb el cavaller a dins, que va morir ofegat per el fum.
Molts es varen afegir a tirar troncs i fustes dels carros fen una gran foguera que fins hi tot va fer perillar el bosc.
-- Porteu-me el martell i l’enclusa – Va cridar el ferrer.
Quant les flames van començar a remetre, del cavaller sols quedava la seva armadura rebregada per el calor. El ferrer va anar agafant les peces i, a cops de martell les va anar ajuntant i mollejant fins aconseguir fer una creu.
-- Ara, a veure si pots sortir! I et posarem tant lluny com podem de la nostra vila, a prop del camí per que els que s’acostin amb mala fe, sàpiguen com els tractarem aquí. I la varen posar al lloc on era la creu de terme.
. . . . . . . . .
La festa era grossa a la vila. Ara estaven segurs: El seu senyor havia tornat i el mateix dia havia caigut el cavaller negre.
El cavaller Raimon va entrar a la vila acompanyat del seu fill i els cavallers que des de Foix havien vingut per ajudar-los. En arribar al castell ja l’esperaven a la porta el consell de guerra. Va desmuntar i els va abraçar un per un. Quant va abraçar al sergent li va dir en veu baixa:
-- No se os pot deixar sols. Us vaig dir que cuidéssiu la vila i m’han dit que des que vaig marxar que no ha parat la gresca. Si em descuido no em deixeu ni acudir a la ultima festa.
-- Té raó Senyor. No ens torni a deixar sols. Ja veu que no ens sabem estar quiets.
I varen esclatar en una rialla.
Va pujar a la torre del homenatge i va sortir al balcó. Un cop allí, es dirigí a tots els concentrats que callaren per escoltar les seves paraules.
-- Cavallers i soldats de Foix, veïns de Castellbó, vilatans i soldats meus i tots aquells que tan han ajudat i no son ara aquí. Gracies, gracies per el vostre valor, per la vostra generositat i per la vostra ajuda. Podeu estar orgullosos, homes dels Pirineus. Junts em conjurat un perill que espero no torni mai més. Ara i aquí os diem: Si mai ens necessiteu, aquí ens trobareu.
-- Festegeu amb mi aquesta gran victòria: Que tothom mengi i begui el que vulgui. Descanseu i torneu a casa vostra quant vulgueu, però abans aneu a veure a en Pere que os donarà la vostra part del botí.
Aquella nit ningú va dormir. Tot era xerinola i en mig de la gresca es va esmunyir un desconegut que en veure a en Mateu si va acostar i li va ensenyar una moneda d’or.
-- De part del meu Senyor tinc el plaer d’informar-vos que tot ha anat bé; Els bandits que s’havien quedat a les coves ja son al infern.
-- Molt agraït per la noticia. No us voleu quedar amb nosaltres? Esteu convidat.
-- Moltes gracies, però nosaltres també estem de festa. Aquest cavaller i molts del bandits fa dos anys varen destruir el nostre poble i ara ho han pagat.
Es van saludar i el Mateu ho va anar a explicar al cavaller Raimon. El cavaller Raimon va fer cridar tres soldats per que anessin a anunciar la victòria.
-- Bernat – Va dir al primer – agafa un parell de cavalls i ves a Foix a anunciar a la dama Ermessenda aquesta victòria.
-- Tu Pere, ves a Castellbó per que no pateixin.
-- I tu Robert, aniràs a la Seu, parlaràs amb el bisbe i li anunciaràs que ja no es necessari que vingui a ajudar-nos. Que em tingut una batalla amb els bandolers i els em vençut. Li pots explicar que em fet amb el dimoni... i no escatimis detalls. Desprès torna i em despertes si es necessari per explicar-me la entrevista.
Era negre nit quant en Mateu va poder escapolir-se del castell per anar a casa seva. En entrar a l’era se la va trobar plena de gent que al voltant de un gran foc menjava i bevia alegrement; al vell mig hi havia el mossèn que encara no havia portat el Sant Crist a l’església. Una i altre vegada explicava entre gerres de vi com havia caçat al cavaller negre. Amb l’esverament que portava i el vi que bevia ningú hauria dit que aquell home fos el capellà.
Si va acostar i suaument li va prendre el Sant Crist, entrant-lo a la casa, on l’esperaven la Blanca i els nens.
. . . . . . . .
La professo avançava a corre cuita per el camí que portava a la cova. Ja feia una setmana de la batalla i tot havia tornat a la normalitat. S’havien enterrat els morts vilatans al cementiri. Els de Foix i Castellbó és traslladaren als seus orìgens amb una guàrdia d’honor i als bandits els enterraren en un fossar al costat de la creu de terme.
En Guillem va complir amb la seva paraula: L’endemà de la batalla a trenc d’alba ja va despertar a en Martí i en Mateu, carregaren als matxos i les mules amb les pedres del seu taller i pujaren a la cova. En Guillem i en Martí començaren a muntar l’enfustisat per fer la teulada de la absidiola i del absis que van acabar amb forma de forn. Un cop cobertes, van muntar els capitells de la girola. En ells estaven retratats el mossèn, Cavaller Raimon, el seu fill, Els nens Bernat i Atorella, ell, en Martí, en Pere i un cavaller desconegut que en Mateu va reconèixer de seguida, era Oliver. Acabada la girola va pujar les parets de la resta de la capella per fer sensació de tancada.
El Mossèn estava molt nerviós. En Guillem li havia fet prometre que no si acostaria fins el dia de la professo i s’havia passat tota la setmana preguntant als que portaven pedres com anava. Ells li responien meravelles i això encara li picava més la curiositat.
En arribar tenien la porta de la cova tancada. El mossèn es va posar davant de la porta i en Martí i en Guillem la obriren de bat a bat.
Un Oh! general es va sentir entre els que eren davant. El Mossèn restava mut amb la boca mig oberta i sense reaccionar.
Es va acostar en Guillem i li va dir:
-- Portem a la verge i al seu fill a la seva casa?
Sense veure’s capaç d’articular cap paraula és va deixar portar fins al altar per deixar el sagrari i el Sant Crist. A la verge la varen posar sobre un pedrís dins de la seva absidiola. De mica en mica tots varen desfilar per la girola, tot admirant l’obra que fins ara havia fet en Guillem.
-- Què li sembla, Mossèn? – Va preguntar en Guillem.
No va poder contestar, estava plorant a llàgrima viva.
-- Dons això sols es el començament: Mentre en Martí acaba el presbiteri jo aniré esculpint la portalada... I quant hàgim acabat, mossèn: Faré una Verge de la Cova que serà la més bonica que s’hagi vist mai.
Com que hi havia tanta gent, varen tenir que fer la missa a fora i desprès tornaren cap a la vila.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer