El contacontes... Capítol 14... 1226

1226
Com cada diumenge, en Guillem és va aixecar a trenc d’alba. Va esmorzar una mica: matar el cuc en deia, i, sense torbar-se gaire, va sortir de casa per encaminar-se cap a la porta principal de la muralla on ja l’esperaven alguns homes amb les seves mules carregades de les pedres que s’havien tallat durant la setmana.
Es varen saludar tots i seguin el mateix ritual de cada festa, feren que el guardià els obris la porta. Un cop a fora es dirigien tots cap a la cova.
El cel que emmarcava les muntanyes de llevant s’anava il•luminant per moments anunciant la imminent sortida del sol, mentre una espessa boira cobria la vall, amagant el camí que unia Barcelona amb la Seu, Foix i Tolosa. En mirar cap avall li va semblar veure un cavall amb el seu genet al galop sortir de entre boira i anar cap a la vila. Sense saber ben be per que, un calfred li va recorre tota l’esquena: Li va donar la sensació que no devia ser portador de bones noves.
Havien fet una bona feina: El pou s’havia acabat en poc temps ja que no es pogué fer gaire fondo perquè hi havia una corrent d’aigua molt a prop del nivell del sol. L’havien vestit de pedra i el tancaren amb un forrellat. La canalització de l’aigua de la cova també va ser ràpida: En Guillem va aconseguir que tots els seus treballadors, esdevinguts bons picapedres amb el temps que feia que treballaven per ell, s’avinguessin a treballar els matins festívols, i d’aquesta manera amb tres setmanes tenien les canals fetes i tota l’aigua canalitzada cap al pou.
En Martí també havia tret els homes que treballaven per fer la seva casa i els havia posat a fer els fonaments durant la setmana. Un cop acabats, netejaren tota la cova i la deixaren com abans: Al diumenge següent, sols podies endevinar com seria la capella per les pedres dels fonaments que sobresortien uns dos pams de terra.
Ara era el moment del artista. En Guillem va començar a tallar pedra rere pedra: Les feia portar des de la pedrera a casa seva i al seu taller les treballava fins aconseguir la forma exacta que volia. Si no ho aconseguia, la llençava i tornava a començar. Els dies de pluja feia anar tots els seus treballadors al taller on picaven les pedres llises.
Cada diumenge pujava a la cova les pedres tallades durant la setmana i les muntava en mig de l’expectació dels pelegrins i els veïns que veien com dia a dia anava agafant forma d’absis, la petita girola i la absidiola de la verge.
I de mica en mica anava pujant la capella: Ja estava acabat el terra del presbiteri, les parets del absis i la absidiola pujaven quasi dos metres i avui portava les pedres treballades amb motius florals de la lesena i els arcs cecs. Les columnes de la girola estaven a la espera dels capitells que encara no havia començat. Aviat podrien cobrir aquest tros.
va tornar a pensar per a ell mentre deixava anar un lleuger somriure de satisfacció.
Eixís que van arribar es posaren a col•locar les pedres al seu lloc sense grans dificultats ja que totes encaixaven perfectament.
Mentre els picapedres recollien les eines i netejaven tot el que havien embrutat, en Guillem feia els últims retocs a les pedres acabades de posar: Tenien que quedar exactament al seu lloc ja que, un cop el morter quedés dur, seria molt treballós retocar-ne alguna.
-- Be nois, ja hem acabat per avui. Fa un trago? – Va preguntar agafant la bota i donant exemple.
Ningú s’ho va fer repetir i tots ajudaren a buidar-la.
-- Em sembla que tindràs que dir a en Mateu que s’estiri una mica més i compri una bota més grossa – Va comentar en broma un dels picapedrers tot rient.
-- I tant, sempre el podries amenaçar en fer-li un retrat per la capella amb nas de jueu si no es torna més esplèndid.
-- Ja li direu vosaltres quan torneu les mules, si teniu pebrots.
Aplegaren les mules i les eines i abandonaren la cova per anar a la vila. La feina havia anat molt bé i aquell diumenge arribarien aviat.
-- Tan aviat toquen a missa?
-- No pot ser! Es massa aviat.
En girar un revolt, es va sentir més clarament el picar de les campanes... Tocaven a morts.
Sense dir-se res, tots es posaren a caminar cap a la vila més apressa amb posat greu i sense dir res.
. . . . . . . . . .
A mig camí es varen topar amb un soldat que venia amb dos cavalls a cercar-los.
-- Senyor Guillem, el cavaller Raimon m’ha enviat a buscar-lo – Va dir el soldat sense baixar del seu cavall i oferint-lo l’altre.
En Guillem va pujar al cavall que li oferia i sortiren a bon trot cap al castell. Era evident que alguna cosa greu havia passat i quant el camí es va fer ample en Guillem no se’n va poder estar de preguntar.
-- El vescomte Arnau de Castellbó és mort – Va contestar el soldat.
Entraren per la porta de les muralles i enfilaren carrer major amunt fins arribar al castell. Al passar per l’església es varen trobar que la plaça estava plena de gent xiuxiuejant entre ells.
En arribar, desmuntaren i un soldat els conduí cap a la torre del homenatge on ja hi eren en Pere el veguer, en Mateu, en Martí mestre d’obres, Joan Matabosc, Pau Carreter i altres prohoms de la vila.
La sala restava en silenci, tothom era conscient de la importància del moment: havia mort un gran home, un gran cavaller, noble i valent com ningú que donava seguretat a la regió ja que era vassall del casal de Barcelona i estava emparentat amb el comte de Foix. Això i que molts veïns havien lluitat al seu costat contra els sarrains a Catalunya i contra els fracs a Occitània feia que tothom el respectés i que el bisbe de la Seu, l’altra contra-poder a la zona no s’atrevís a actuar contra ell i això havia portar una època de pau i prosperitat per els seus súbdits.
En entrar, va veure a en Mateu i s’hi va acostar. Tenia els ulls vermells de plorar. Es veia que en Mateu li tenia un gran afecte.

Va entrar el cavaller Raimon acompanyat del veguer Pere i del cavaller que havia portat la nova. Es veia clar que no era un missatger qualsevol per la vestimenta i les armes que portava. Al castell sols podien portar armes els cavallers i els soldats de la guàrdia.
El cavaller Raimon es va asseure i els altres dos el seguiren.
-- Ja sabeu la trista nova – Va començar a parlar amb una veu entretallada per l’emoció – Aniré amb uns quants soldats a l’enterrament del vescomte i a retre homenatge a la seva filla, Ermessenda futura vescomtessa de Castellbó.
-- La situació en la que estem és mòlt delicada i podria passar que algú la volgués aprofitar per resoldre alguns dels plets que hi han a la regió per la força. És per això que tenim que restar molt amatents durant la meva absència i suplir les forces que ens emportem per homes de la vila.
-- El veguer organitzarà als homes que estaran a les ordres del sergent Hug de Torelló. Tenim que procurar no restar innecessàriament fora de les muralles i muntar guàrdia a les torres de fum. En cas de que s’acosti algun escamot desconegut, encendre la foguera i venir ràpidament al abric de les muralles...
Finalment el cavaller Raimon va desconvocar l’assemblea tot demanant a en Mateu i en Guillem Picapedrer que es quedessin.

Un cop buida la sala, els tres es varen dirigir cap a la cambra privada del cavaller Raimon. Allí el cavaller Raimon va treure d’un calaix una moneda d’or com la que tenia en Mateu, acte seguit en Guillem Picapedrer en va treure una altra davant l’astorament d’en Mateu que no entenia res.
-- Be, Mateu, ja sabem que en tens una de moneda igual a aquestes, però no fa falta que ens la ensenyis. Si nosaltres ho hem fet és per que creiem que ha arribat l’hora de que ens coneixis i de fer-les servir – Va fer en Raimon.
-- Estem en un moment de crisis: El rei Jaume s’està barallant amb el seu oncle per que no li prengui el reialme i els comtes, bisbes... i altres poderosos lluiten entre ells per aconseguir més poder. Nosaltres érem vassalls d’Arnau de Castellbó i ara ho som de la seva filla Ermessenda. Tenim l’obligació de defensar les seves terres fins que en prengui possessió i així ho farem amb totes les nostres forces i les dels nostres aliats.
-- Tu, Mateu, potser no ho saps, però en aquestes contrades, lluny de la vista de tothom, a la vall del ferro estan amagats una colla de faidits que venen d’Occitània. S’amaguen en les coves amb els seus familiars tot esperant que el rei Jaume els aculli a les seves terres. Mentre els ajudem amb menjar que, al començament els portava personalment i que ara, gracies a la construcció de la capella de la verge de la cova, en Guillem els hi porta cada dia en secret... Si algú calculés el que menja aquest picapedrer es quedaria estorat!
-- Teniu que treballar junts. El cavaller Oliver ja m’ha dit que ens ajudarà, però té que ser amb discreció ja que si es descobrís la seva presència, correrien perill. De ben segur que el bisbe d’Urgell correria a denunciar-los i ens veuríem obligats a foragitar-los. Ara ja os coneixeu: La vostra missió es ajudar al veguer Pere a mantenir la vila en pau... i si no... a guanyar la guerra. En cas de necessitat teniu quatre almogàvers entre els meus soldats que tenen instruccions d’ajudar-vos amb el que sigui: son l’Isarn, en Wascó, en Mir i l’Ars.
Es varen abraçar els conjurats i partiren cada un a casa seva
. . . . . . . . . .
Feia una setmana que el casteller havia marxat per anar al enterrament d’Arnau i tot seguia tranquil. Va arribar la noticia que Ermessenda de Castellbó, després de rebre l’homenatge dels representants dels seus súbdits, havia decidit tornar a Foix amb el seu marit i que havia demanat als seus cavallers que la acompanyessin com a guàrdia d’honor.
. . . . . . . . . .
Passaven els dies i no succeïa res, malgrat això cada dia que passava, l’ambient que es respirava al poble era més tens. Tothom era conscient que un gran perill amenaçava la vila. Ningú el veia, però tothom l’intuïa: cada cop es veien menys viatgers per el camí real a Foix i a la vila ningú baixava a comerciar als pobles veïns. Si apareixia algun desconegut se’l vigilava amb recel fins que marxava i els propietaris de les masies de les rodalies portaren als seu fills, dones i coses de valor als seus parents de la vila. El perill no es veia, però tothom estava segur que hi era.