El contacontes... Capitol 12... El miracle

El miracle

Va arribar el mig dia i la Blanca va deixar les seves activitats de la casa per anar a buscar els nens.
-- Escolta Agnès – va dir a la seva criada que l’ajudava en la cuina – prepara la taula i si ve el senyor, li dius que he anat a buscar als nens que son a la font del lladre amb el Ponç.
-- Molt bé senyora. No vol pas que hi vagi jo?
-- No gracies així estiraré una mica les cames.
Va sortir de casa i en travessar el pont llevadís de la porta principal de la muralla, va saludar els guardes tot preguntant-los si veien venir en Mateu.
La resposta va ser negativa, llavors va continuar per el camí principal fins arribar en un punt on començava un petit sender que conduïa a la font.
Es va aturar per contemplar la vila que, des d’aquell punt es veia sencera: Es podia veure la vila totalment encerclada per la muralla, amb un imponent castell a la part alta. De les muralles sobresortien el campanar de l’església i algunes cases entre la que es podia veure la seva ja que en Mateu havia fet aixecar a la teulada un colomar.
Que bonica! Va pensar optimista. I quina pensada que va tenir el cavaller Raimon en fer venir els mestres d’obres i picapedrer a la vila!. Ara la vila feia patxoca i molta gent feia obres de millora a les seves cases. Els mestres dels diversos oficis tenien molta feina i prosperaven i amb ells la resta del poble.
Encara no havien parat mai d’extreure pedres del fossar que ja pràcticament estava acabat sense que en sobrés mai cap, totes es venien per les construccions de les cases que estaven en curs i en la reconstrucció del porxo de l’església.
Ve sentir un xiulet que coneixia molt bé i es va girar. Era en Mateu que venia dels boscos comunals acompanyat d’en Joan Matabosc per decidir en quina part podien treballar per fer llenya per l’hivern i carbó que és venia molt bé a la Seu. Amb la construcció de la muralla havien utilitzat molta llenya dels boscos propers i era qüestió de deixar-los que es regeneressin una mica.
-- Hola maca – Va saludar en Mateu amb un somriure. Què fas aquí?
-- Anava a buscar als nens que estan a la font del lladre amb en Ponç i el ramat. Me acompanyes?
-- D’acord – Va contestar en Mateu – i podríem aprofitar per mirar com estan els boscos que envolten el prat. Et va bé, Joan?
-- Per mi esta bé, a casa no m’espera ningú i podrem avançar feina.
-- Dons anem-hi! I en tornar et quedes a dinar amb nosaltres. I no acceptaré cap no per resposta!
-- Si no hi ha mes remei... Un altre dia que vindré a molestar...
-- Tu no molestes mai. Ja saps que per nosaltres ets un més de la família i que pots venir quant vulguis – va contestar la Blanca amb un somriure.
-- Moltes gracies.
Avançaven a bon pas per el sender que anava a la font tot comentant les incidències del dia, havien fet bona feina i ja havien trobat llocs suficients per fer llenya i carbó . Eixís que les feines del camp ho permetessin ja hi podrien començar a treballar.
En entrar a les feixes, en Mateu va fer un xiulet dels seus i no va obtenir cap resposta. Estranyat va repetir una altre vegada i tampoc va contestar ningú.
La Blanca es va fixar que les ovelles estaven esgarriades i espantada, va començar a cridar als nens tot corrent cap a la font seguida dels dos homes.
De sobte es varen parar esglaiats: Als seus peus jeia en Ponç sense coneixement i dins d’un basal de sang. Al seu costat un dels gossos mort. El pobre, ferit de mort, s’havia arrossegat per morir al costat del seu amo tot deixant un rastre de sang.
En Mateu va seguir el rastre del gos fins arribar al lloc de la batussa on va trobar l’altre gos també mort. Va tornar on eren els altres i estudiant el terreny va trobar el rastre del ós i va decidir seguir-lo: segur que perseguia als nens!
Armat amb el seu bastó i la destral d’en Joan, en Mateu es va endinsar al bosc sense deixar el rastre del os. No deia res, sols corria, mirava, escoltava, olorava, ja no era en Mateu era el caçador que cercava els seus fills. No tenia por, per que no pensava, tot ell era instint centrat en un únic objectiu.
Va trobar una petita clariana i va veure que la terra estava remoguda. Va trobar les petjades dels seus fills barrejades amb les del ós i intentà seguir el rastre, però quedava tallat: semblava que del cercle no havia sortit ningú! Fora no seguia cap rastre.
Va mirar i remirar. No es rendia fàcilment: era un caçador i sabia trobar fins la senyal més feble i... un cop de sort. Premi! Unes branques entrelligades accidentalment li indicaven un camí: No hi havia cap més senyal, però era l’únic lloc per on havia passat algú i tenia que seguir.
Un tros mes endavant va perdre el rastre. Buscà i rebuscà per terra petjades i no en trobà cap. Aixecà el cap per explorar una mica més lluny i llavors, davant dels seus ulls va veure una moneda d’or penjada d’una branca.
La va agafar desconcertat tot cercant amb insistència fins que li va semblar veure una ombra enfilada a un arbre i que s’atansava cap a ell.
-- Mateu no patiu, els vostres fills estan sans i estalvis.
-- Qui sou vos? – Va respondre en Mateu posant-se al aguait
-- Tranquil Mateu. Soc un amic. No heu vist la moneda?
-- Si... i els nens. On son? Que ha passat?
-- El que ha passat ja os lo explicaré més tranquil•lament. Ara estan a la cova de la Dama blanca. La coneixeu oi? Ja us he dit que no patiu, estan en bones mans, els cuida la meva mare.
-- Dons anem a buscar-los
-- Crec que abans tindríeu que tranquil•litzar la vostra esposa i posar-nos d’acord em que teniu que dir. Jo amb un grup dels meus estem amagats al bosc, en una vall propera. Estic esperant noves del rei Jaume... però no em puc esposar a que se sàpiga. Si correu la veu i arribés als papistes ho passaríem malament. Arnau de Castellbó s’ha reconciliat amb els catòlics i estic segur que el bisbe d’Urgell l’obligaria a que ens exterminés.
-- No patiu que seré discret, sempre es pot atribuir a un miracle i no tenim per que saber res mes.
-- Es una bona idea, heu de saber que quant els ha trobat estaven molt esverats i la meva mare els ha donat un beuratge per tranquil•litzar-los que els ha deixat ben adormits. En despertar-se ja estaven dins la cova i sols han vist a la meva mare i en Hug, el seu escorta, que es qui ha matat al os. Per cert. Com es troba el pastor?
-- Esta molt mal ferit, em fa por que no se li podreixi la ferida.
-- Be dons... torneu al prat i eixís que pugueu, aneu a la cova on trobareu els vostres fills. Aneu-hi sols per que en cas contrari ens amagaríem. Es vital que ningú coneix-hi la nostra existència.
En Mateu va tornar sobre els seus passos corrent com un esperitat. En un moment es va posar al costat de la Blanca que seia feta un mar de llàgrimes amb el cap del pastor als seus braços.
La Blanca va aixecar la mirada i amb una veu angoixada li va preguntar.
-- I els nens? Els has trobat?
-- No els he trobat, però estigues tranqui-la. Tingues fe. Se que estan bé.
-- Com pots dir que estigui tranqui-la si no els has trobat! T’has tornat boig!
-- Blanca, tant bon punt torni en Joan amb ajuda els anirem a buscar. Tu i jo! – Va dir-li mirant-la fixament als ulls.
Es varen sentir crits de la gent del poble que venia a buscar-los i varen callar.
El primer en arribar va ser en Joan.
-- Els heu trobat? – Va ser el primer que va dir
-- No encara. Ara tornarem a buscar-los amb la Blanca. Seguirem un rastre que he trobat.
-- Espereu una mica. En arribar al poble he alertat a la guàrdia i quant tornàvem el guardià m’ha dit que preparaven un sacramental per venir a ajudar-vos a cercar els nens. No sentiu les campanes. Des de fa una estona que repiquen i ara ja se senten els corns. Això vol dir que ja s’ha posat en marxa i venen cap aquí.
-- No ens podem esperar. Ens avançarem i ja ens seguireu.
-- Llavors, jo vinc amb vosaltres. Pot ser perillós.
-- Gracies Joan, ets un bon amic, però és millor que et quedis per seguir el nostre rastre quant arribin els altres. Faràs millor servei. Fes portar al Ponç a casa... i també que recullin les restes dels dos gossos.
La Blanca i en Mateu es van dirigir cap el llindar del bosc i si van endinsar per el mateix lloc on un moment abans n’havia sortit en Mateu.
Eixí que varen perdre de vista les feixes, en Mateu es va girar cap a la Blanca i li va deixar anar.
-- Els nens estan a la cova de la Dama blanca, no et preocupis. M’han assegurat que estan bé però tenim que arribar-hi abans no ens atrapin els altres... Ja t’ho explicaré més tard però ara tenim que afanyar-nos.
Sense replicar la Blanca va accelerar i no va parar fins arribar a la clariana on en Mateu havia trobat la moneda. Un cop allí enfilaren cap a la dreta tor deixant un rastre ben evident per que els poguessin seguir.
Cada cop caminaven mes ràpid, pràcticament corrien. La Blanca, al darrera esbufegava de mala manera, estava esgotada però no deia res, seguia al seu marit que, més avesat a anar per el bosc, semblava que la caminada no l’afectés.
En arribar a un petit rierol varen tombar i seguiren per la seva llera muntanya amunt fins que arribaren a un frondós bosc de faigs. El sotabosc era més clar encara que estava ple de roques que feien que el camí fora molt costós.
En Mateu es va enfilar a una gran roca i des de allí va escrutar el bosc tant lluny com va poder. Li va semblar entreveure entre els arbres dos petits cossos que s’acostaven...
Va fer un dels seus xiulets característics i ... res, les ombres continuaven caminant sense fer cap gest estrany. Va repetir el xiulet i va veure com les ombres es paraven i semblava que investigaven el seu entorn. Un tercer xiulet i les seves mirades es varen creuar. Les dues ombres agitaren els braços. S’havien trobat! En Mateu va cridar.
-- Són allí!
La Blanca va començar a corre saltant pedres, esgarrapant-se amb les branques, caient... ningú hauria dit que estava esgotada.
Va arribar als nens feta un Sant Crist: plena de nafres i esgarrapades, mig plorant d’alegria amb un riure histèric que no li deixava dir res... sols abraçar-los mentre, entre sanglots, balbucejava: nens, nens...
El Mateu estava també molt emocionat veient l’escena sense dir res, però amb una sensació de alleugeriment per haver-los trobat. Encara que el cavaller de la moneda el va intentar tranquil•litzar-lo, no les va tenir totes fins haver-los trobat. Va restar una bona estona contemplant-los i al final s’hi va afegir.
-- Els puc abraçar? – Va dir en Mateu, agafant-los a tots tres sense esperar resposta.
Els nens estaven bé, sols tenien algunes petites esgarrapades a la cara i els genolls pelats que segons varen dir s’havien fet mentre fugien de l’ós. En Bernat portava un braç embenat i va dir que l’ós l’havia ferit amb les urpes, però que la Senyora l’havia curat i ara ja no li feia malt.
-- Hem de tornar – Va fer en Mateu – ens estan seguint i pateixen. Esteu descansats?
-- Qui esta cansat? – Preguntà com a resposta la Blanca.
-- Dons anem.
I començaren a baixar per el mateix camí per on havien vingut.
En la llunyania es sentia el soroll dels corns que de mica en mica s’anaven acostant. Els homes del poble els havien seguit tot escampant-se en grups per poder controlar una zona més ample i es comunicaven amb aquells instruments. Tothom coneixia les diverses senyals que es feien amb els corns i els utilitzaven sempre que anaven de caça o que per alguna causa, com la d’ara, muntaven un sacramental.
Mentre baixaven, en Mateu entretenia als nens ensenyant-los que volia dir cada son que sentien. Tard o d’hora els seria útil.
-- Mireu – va dir – Aquest que sentiu ara tan a prop es el d’en Joan Matabosc que pregunta si algú té novetats. Quant acabi els intentaré dir amb xiulets que ja estem junts. Espero que em senti.
Un cop va acabar el soroll del corn, en Mateu va començar a emetre el seus característics xiulets que en acabar foren contestats per el corn d’en Joan.
-- Sentiu el corn d’en Joan? Ens ha sentit i ara toca a reunió. Si esteu atents sentireu als altres que repeteixen les noves, i quant hagin acabat, sentireu un corn llarg: indiquen que comencen a replegar-se cap el lloc de reunió. Si escoltem bé sabrem els grups que hi ha buscant-vos.
Tal com deia en Mateu, els corns varen canviar el so que feien i un cop acabat de transmetre, es varen sentir cinc sons llargs i es va fer el silenci.
-- Heu escoltat? Son cinc grups els que ens estan buscant. Aviat els trobarem.
Van continuar baixant fins que sentiren una petita remor que venia don anaven ells. En Mateu va fer un xiulet llarg i el van contestar crits d’alegria: El grup d’en Joan els havia trobat!
-- Tots bé? -- va preguntar en Joan mentre abraçava a en Mateu.
-- Més que mai.
-- Esteu cansats?
-- Gens i amb ganes de tornar
-- Dons som-hi. Qui vol anar a coll?
Es va pujar al Bernat a les espatlles mentre que l’Atorella no va voler deixar la ma de la seva mare i tots junts començaren a baixar.
Al passar per les feixes trobaren la resta dels homes que els esperaven impacients. Fetes les salutacions i agraïments continuaren. Tots tenien pressa per arribar.
En tombar el turó i veure la vila feren sonar els corns i els contestà un llarg repic de campana.
. . . . . . . . . .
Tothom els esperava. Ja hi havia gent a la porta. Era un miracle! Ningú s’és pogut imaginar mai que els nens es poguessin escapar del atac d’un ós.
Continuaren fins a l’església seguits en professo per tot el poble i allí Mossèn Guerau va oficiar una missa d’acció de gracies. En acabar tot foren preguntes als nens fins que en Mateu, veien l’atabalament que aquestes provocaven, ho va tallar dient que ja ni havia prou, que els nens estaven massa cansats de tantes emocions i que necessitaven descansar.
Però la gent no es va quedar contenta. No entenien res del que havia passat... i volien entendreu.
Mossèn Guerau, gat vell amb nens, és va acostar i els va abraçar paternalment. Es va acotar al seu costat i amb molta suavitat els va preguntar.
-- Ens voleu explicar com heu estat capaços d’escapar de les urpes del ós?
-- Nosaltres no ens em escapat. Ha estat el gegant que anava amb la Senyora que ha matat l’ós i ens ha salvat.
Un rumor d’estupor va recorre a tots els que estaven escoltant. En Mateu es va quedar gelat... només faltava que ho descobrissin tot.
-- Si, si – va continuar l’Atorella – L’ós ens va atrapar i va ferir en Bernat. Llavors va aparèixer el gegant i amb la seva fona va tirar una pedra al cap del ós i després el va matar amb una llança que portava. La Senyora ens va portar a la cova de la Dama i allí ens va curar. També ens va donar això – Va ensenyar un pot ple de un ungüent semblant al llard – per que ajudés a curar al Ponç.
-- I... Com era el gegant?
-- Molt gran i molt gros, i molt bo. Ens va dir que ens donaria la pell del ós per que el proper hivern no passéssim fred.
-- I la Senyora?
-- Era molt maca i anava molt ben vestida. Sempre somreia i també era molt sabia. Ens va dir que aviat els nostres pares ens trobarien, i va curar les ferides a en Bernat, i em va dir que li agradaven molt les flors, i em va demanar que li portés un ram a la cova: que ella el veuria i estaria contenta per que sabria que estaven bé...
-- Però – Va interrompre’ls amb suavitat el Mossèn – Cóm era? Cóm anava vestida?
Els nens respongueren que amb una túnica, un vestit molt maco...coses que no indicaven res. Fins que l’Atorella, en veure que no l’entenien, va dir.
-- Com ella – Tot senyalant una estàtua de la verge que hi havia en un lateral del altar.
-- Miracle, Miracle... va començar a cridar la gent.
Mossèn Guerau es va veure incapaç de parar allò que ell sense voler havia destapar. Va proposar de anar al dia següent en professo a la cova per acompanyar als nens a donar el ram de flors a la Verge... per que la Senyora no podia ser ningú mes que la Verge i el gegant algun Sant encara no identificat...
La Blanca es va emportar com va poder els nens cap a casa seva i en Mateu els va seguir desprès de repetir les gracies a tothom.
Gracies a tothom i sobretot a Deu per haver-nos concedit aquest dia que em pogut acabar tant bé. Demà, com a mostra d’agraïment os proposo que desprès de la professo fem una gran festa a la plaça de la vila. Per agrair-vos l’ajuda, jo portaré el menjar i el veure.
Dit això, va saludar a tothom i va marxar amb rapidesa cap a casa seva. Quant va arribar, els nens ja estaven ben dormits als seus braços.
. . . . . . . . . .
Un cop al llit, en Mateu va dir a la Blanca:
-- Quina sort que em tingut amb les respostes dels nens. Sense adonar-se’n han aconseguit explicar-ho tot amb lo del miracle.
-- I... Vols dir Mateu que no ha estat un miracle que l’ós no hagi matat al Ponç, que els nens hagin pogut corre fins on era la Senyora, que la Senyora fora allí, que els teus amics estiguessin allí, que ningú els hagi vist, que els nens hagin contestat de la manera que ho han fet... que t’estimi tant amb lo brètol que ets? – va acabar tot abraçant-lo fortament.
-- Realment si – Va pensar mentre es fonien en un llarg petó – Ha estat un miracle.