El contacontes... Capitol 11... L’atac del ós

L’atac del ós

Malgrat que les nits encara eren molt fredes, ja feia dies que les hores de llum s’allargaven i el sol començava a escalfar. La neu s’havia anat retirant i ara sols era present a la part alta de les muntanyes i en anar-se fonent alimentava els rierols, ara desglaçats, que baixaven amb força i alegria, fent un soroll ensordidor que convidava al optimisme. Els nens eren especialment sensibles a aquests estímuls i ja feia dies que no hi havia força humana capaç de fer-los estar quiets a casa.
Cada mati en Bernat i l’Atorella saltaven del llit eixís que sentien soroll a les quadres. És vestien amb rapidesa i com una exaltació, és presentaven al portal de l’era cridant:
-- Ponç, Ponç. Què ens deixes venir a pasturar?
-- Jo si, però ho teniu que preguntar als vostres pares – Contestava satisfet per l’afecte que li tenien els fills del amo. Ell els corresponia amb el mateix: se’ls estimava com si fossin fills seus.
Els nens anaven corrent cap a la cuina a preguntar-ho i al cap d’un moment sortia la Blanca acompanyada dels nens que anaven menjant un bon tros de pa amb fuet.
-- On vas a pasturar avui, Ponç?
-- Dons pensava anar als camps que el senyor té prop de la font de cal lladre.
-- I... no et faria res emportar-te els nens?
-- No senyora... si volen venir.
-- A veure nens. Porteu-vos bé i no feu empipar a en Pons. Que no m’assabenti que no l’heu cregut amb alguna cosa ja que no us hi deixaria tornar!
-- Dons bé, Pons ja els vindré a buscar cap el mig dia, sobretot: no els perdis de vista!
-- No vos preocupeu senyora, els cuidaré com si fossin meus, i per la seva tranquil•litat li diré que estan molt ben educats i que a mi em creuen sempre. De ben segur que no em donaran cap feina.
-- Molt bé, dons fins al mig dia.
Es va quedar mentre travessaven l’era i baixaven per els prats del voltant de la muralla per, a continuació, perdre’s de vista en tombar cap a la font de cal lladre.
Ben educats? Va pensar la Blanca amb un somriure als llavis. Que no diria en Ponç per poder emportar-se’ls. Realment es notava que se’ls estimava.
. . . . . . . . . .
La font del lladre era un indret meravellós situat en el lloc on naixia una veu d’aigua que sempre sortia a la mateixa temperatura. Els nens deien que al hivern sortia calenta i l’estiu freda per el contrast que feia si la bevies directament de la font. Estava envoltada de pollancres i castanyers que l’estiu feien una ombra molt agradable, mentre al hivern, com que s’havien quedat sense fulles, deixaven passar el sol.
La font estava situada just al llindar del bosc i antigament l’aigua baixava lliurament per un prat que ara en Mateu havia convertit en feixes, les havia distribuït a banda i banda del rierol amb molt d’enginy per aconseguir que, en cas de necessitat és pogués regar-les sense gaire esforç.
En Ponç i els nens es varen situar a la part alta del prat des de on podien controlar el ramat que estava escampat per les feixes buscat els brots vers d’herba que començaven a sortir. Era costum portar el ramat a pasturar als camps abans de sembrar-los, d’aquesta manera aconseguien que no hi hagués tanta herba dolenta i adobar-los una mica.
Els nens varen començar a jugar corren al voltant del pastor i dels gossos que jeien indolents mentre esperaven ordres del pastor que, quant veia que alguna ovella s’esgarriava, cridava a algun dels gossos qui, seguint les ordres d’en Ponç, tornava l’ovella a on tenia que estar.
A els nens els encantava veure com en Ponç donava ordres als gossos i l’imitaven entre grans rialles sense aconseguir però mai que els fessin cas. Això si, els gossos es deixaven fer de tot; mentre jeien, els nens se’ls asseien a sobre, els estiraven les orelles, intentaven fer-los aixecar... sense aconseguir res més que uns lleugers roncs de protesta. Es veia que els gossos entenien que eren nens i els deixaven fer: a un home gran ja l’haurien mossegat. No eren precisament animals mansos ja que els tenien per vigilància però sobretot per protecció del ramat.
De sobte, els gossos s’aixecaren i es posaren tensos tot mirant fixament un punt concret de una de les feixes. Les ovelles tot nervioses s’havien apartat d’aquell punt ajuntant-se: Ara no menjaven, sols belaven inquietes mentre es movien nervioses d’un costat al altra sense deixar de mirar aquell punt.
En Ponç va notar el canvi d’actitud dels animals i s’aixecà intentant entreveure la causa; no era la primera vegada que alguna guineu o llop s’hagués acostat al ramat, però els gossos sempre els feien fora. Des de on era no veia res, sols notava la presencia d’algun animal amagat al llindar del bosc per una lleugera fressa que feia quant es movia. Observant atentament va aconseguir veure unes branques que es movien, era a uns cent metres de on es trobaven.
-- Resteu quiets i callats aquí fins que torni – Va dir en veu baixa als nens mentre no perdia de vista la zona on es veia moviment.
Eixís que en Ponç va començar a caminar, els gossos varen sortir corrent i lladrant com boixos. Va intentar aturar-los sense aconseguir-ho: l’adrenalina acumulada durant l’espera s’havia alliberat de cop i convertit amb l’instin depredador que havia fet tant importants els mastins per als pastors dels Pirineus. Més que corre, volaven directes cap el seu objectiu. Ningú que no els coneixes podria creure que aquells eren els gossos que sols uns moments abans es deixaven amanyagar per els nens.
Sense aturar-se es varen endinsar al bosc. De sobte es va sentir un gran rebombori: El lladrucs dels gossos es confonien amb xisclets de dolor i amb uns altres brams que en Ponç, esglaiat, va reconèixer de seguida: Era un ós; segurament havia acabat la hibernació i ara, mort de gana, buscava carn per menjar.
La batussa va durar una bona estona. Cada cop sobresortien mes els brams del ós, senyal inequívoca de que guanyava la batalla, però cap gos va fugir: el seu instint els deia que tenien que protegir el ramat i el seus amos i eixís ho varen fer mentre els va quedar vida.
-- Fugiu corrents al bosc – Va cridar Ponç mentre intentava detenir tant com pogués a l’os.
Els nens varen fugir endinsant-se al bosc per el costat contrari demanant auxili i plorant de por.
L’ós victoriós, alertat per els crits, va sortir del bosc. Anava ple de sang i, enfollit per la batalla i les ferides, va dirigir la seva fúria directament contra en Ponç que li barrava el pas armat sols amb el seu bastó.
D’una grapada el va apartar tot rebotin-lo contra unes pedres, deixant-lo sense coneixement i amb una urpada al costat que arribava fins a les costelles. L’ós va continuar la seva cacera i també es va endinsar al bosc perseguint als nens.