El conill que duia ulleres

Hi havia una vegada un conill que duia ulleres. Era l'únic que en duia, ja que mai s'ha vist un conill amb ulleres. Les havia trobat en un matoll, brutes de fang i amb una montura blava de pasta. Havia comprovat que amb les lents hi veia molt millor, i les duia dia i nit. Però aquesta no era l'única peculiaritat de l'animaló, ja que mai menjava pastanaga.
Un dia, quan era sol al bosc entre les seves cabòries, va aparèixer una fada que va sentir compassió per ell en veure que estava sol al bosc amb el cap cot. La fada es va deixar veure i li va preguntar per què estava tan trist, i el petit conill li va explicar la seva raresa.
La fada el va voler ajudar i li va explicar que les partangues l'ajudarien a recuperar la bona visió. El conill de les ulleres va córrer a l'hort i va arrabassar del terra una gran pastanaga, i convençut del que li havia dit la fada se la va menjar sencera.
En unes setmanes el conill ja hi veia perfectament, i sempre que li fallava la vista corria a menjar pastanagues, per si de cas! La fada, feina feta, va fer desaparèixer les ulleres per sempre més.