El Congrés Williams.2: Inauguració

Un relat de: franz appa

La sala d'actes començava a omplir-se. No és que fos gaire gran, tampoc, encara que l'havien remodelat i endreçat a consciència per a l'ocasió. A part de rebatejar-la com a Universitat, l'Escola Superior -així sens dubte la continuarien anomenant els vilatans durants lustres i decennis- havia estat objecte d'una bona rentada de cara, i poca cosa més. Tanmateix, calia reconèixer que l'efemèride era inusualment brillant, i havia atret, a part de la flor i la nata de la vida acadèmica, artística... en fi, intel·lectual, de l'illa, a alguns noms de prestigi internacional, escriptors i crítics, més o menys coneguts, més o menys famosos. S'havien reunit tots, bona part d'ells, la nit anterior, a la multitudinària recepció a l'Hotel Palace, i s'havien retrobat a la sessió del matí, la inauguració oficial. Però en aquesta sessió de la tarda, era evident, les grans figures havien preferit desertar cap a altres actes o senzillament s'havien quedat a la còmoda quietud de les seves habitacions d'hotel, generosament pagades per l'organització.
Nosaltres, no obstant, ens manteníem expectants. Nosaltres érem el Víctor, el Marçal, l'Olívia, la Montserrat i jo. I esperàvem bàsicament la Milena, que havia arribat el dia anterior i que encara no havíem vist. Ella era ponent de la conferència-col·loqui de la sessió que tot just anava a començar.
Primer vaig veure entrar la figura baixa i rodanxona del degà Patrick Quayle, que feia de director de tots els actes, i darrera, treient-li tot el cap, un rialler Hornet que portava del bracet la Milena.
El Marçal s'hi va abalançar com un brau i la va estrényer als seus braços com a una nina.
-Ep, nena entremaliada, que ens has estat donant carbasses fins ara -li va etzibar.
Ella reia, se sufocava, passava els ulls de l'un a l'altre i anava a contestar alguna cosa, quan tot d'una la Montserrat va deixar anar un crit, potser millor dit una mena d'esgarip esgarrifat, que automàticament ens va paralitzar a tots. Vaig mirar-me-la de seguida i, en topar amb la gelor astorada dels seus ulls blaus darrera el vidre entelat de les ulleres, em va fer mirar cap al darrera del Hornet, cap als dos homes que els seguien en estol i havien de ser la resta del nucli protagonista del col·loqui. Vaig reconèixer immediatament un d'ells, però també immediatament vaig descartar que fos la causa de la imprevista reacció de la Montserrat. Era l'Ovidi Camps, l'últim representant viu d'una de les nissagues catalanes més importants de l'illa, i del qual coneixia el seu passat com a manager, productor o alguna cosa similar de la banda musical més important que havia sorgit dels anys daurats de Tavanne. No sabia jo a tall de què estava allí, però no vaig tenir temps de preguntar-m'ho, perquè de seguida vaig reconèixer el seu acompanyant, el que sens dubte era la causa de l'esfereïment de la Montserrat. A diferència de l'Ovidi Camps, no el vaig reconèixer al primer cop d'ull, però quan ho vaig fer al cap d'uns instants, ho vaig comprendre tot. És a dir, vaig comprendre què feia allí, i vaig entendre per què se li havia escapat el crit a la nostra amiga. El paio era un tal Josh Binum.
Tots ho vam capir sense necessitat de cap comentari. Fins i tot el Hornet, i segurament també el mateix Binum, que va llambregar-nos furtivament i ben segur va copsar la taca intensa de la cabellera de la Montserrat. Tanmateix, va seguir caminant, escoltant o fent que escoltava el seu acompanyant, l'únic que no semblava haver reparat en aquell desconcert col·lectiu, i continuava caminant tranquil·lament cap a l'escenari.
Va ser Hornet, és clar, el primer que va reaccionar i va tibar del degà Quayle i de la Milena, escampant la seva vivacitat per tal d'"engegar la sessió i complir amb els horaris". Rigor i seriositat que ens hauria fet molta gràcia en ell, de ben segur, de no estar tan trasbalsats veient la Montserrat, que visiblement feia un esforç per dominar-se i seure a la filera que ens havíem reservat, molt a prop de la taula. Vaig pensar que massa a prop. Estàvem tots força tensos, d'una manera curiosa, i notàvem que la tensió anava cap a la taula dels ponents, on el Binum atenia amb un esguard perdut i falsament abstret la presentació que feia el Quayle d'ell, com a il·lustre professor de la Universitat de Maryland, ex-col·lega de la pròpia Escola Superior, perdó-la-Universitat-Connor-Williams, i amb sobrats mèrits i etc per substituir al no menys il·lustre professor Tal i Tal que havia caigut del programa per una inoportuna indisposició.
El Marçal i jo vam intercanviar aleshores suna mirada alleujada. Ens veníem a dir que almenys era l'atzar i no cap ceguesa o cap atac massiu d'atabalament que ens havia impedit preveure la presència del paio i advertir la Montserrat.
I, de totes maneres, vaig rumiar, qui hauria previst que la Montserrat reaccionaria d'aquella forma en veure allí l'home que, després de tot, per a molts de nosaltres era un ex-amant seu que a penes recordàvem, més de quinze anys en acabat de tot allò.

Potser, com sol dir el Víctor, és que mai no acabes de conèixer ningú. Jo m'estimava de veres la Montserrat. I no em refereixo només a la manera com tots ens l'estimàvem, tots els de la colla, malgrat aquella qualitat adusta del seu posat, aquella forma esquerpa que tenia de mantenir-se just en un estadi gravitatori un xic allunyat del nostre nucli. Com un d'aquells planetes exteriors en un sistema solar que causen disputes entre els astrònoms sobre si són veritables planetes o estels independents. Així era ella, així l'havíem conegut, i així l'acceptàvem, perquè per sobre, o per sota, la seva capacitat de resultar impertinent i fins empipadora, quan no desconcertant, quan gairebé sempre distant, li reconeixíem al seu acerat humor sarcàstic una intrínseca i divertida penetració que, sospitàvem tots plegats, ens ajudava a mantenir-nos més alerta, ens feia més savis i, en el fons, més harmoniosament units.
Però jo me l'estimava, a més, com de vegades estimes alguns paisatges que t'han aixoplugat. Per a mi, la Montserrat sempre seria la primera noia que em va oferir un llit a casa seva, acabat jo de desembarcar a Tavanne. Un llit a la seva lludriguera atapeïda i perfumada de sàndal a Sycamores Alley, a la part alta del Black Borough, de fet en una mena d'intersecció amb les primeres dunes sorrenques que derivaven cap a Fisherman's Drive, un lloc una mica de ningú, que li venia com anell al dit.
Me'n recordo bé d'aquella nit, a la taverna del Ton. Jo havia conegut el Víctor, que aleshores es feia dir Tròtsir, i m'hi havia dut per conèixer aquella desorganitzada banda de trapelles, i tots tenien alguna cosa a dir per prendre'm el pèl, llevat d'ella, és clar, llevat de la Montserrat, que es va mantenir tan seriosa i poc efusiva com de costum. Però al final de la nit ella va ser qui em va preguntar on m'allotjava, i qui em va suggerir que si anava just de quartos podia oferir-me un sostre i alguna cosa similar a un llit.
Vaig estar a punt d'acceptar la seva oferta. Jo llogava una cambra a una miserable pensió del Black Borough, de fet no lluny del seu pis, i n'estava ben tip del tràfec quotidià que hi desfilava, amb tot de gent sospitosa i l'anar i venir de meuques i clients. Tanmateix, poc després vaig trobar un apartament força decent i barat al mateix barri dels poetes, i diguem que tenia altres coses al cap, encara que no m'oblidava d'aquella pèl-roja que et traspassava tota seriosa amb aquelles pupil·les tan blaves, darrera els vidres rodons de les seves ulleres de John Lennon.
Crec que vaig tenir fantasies sexuals amb ella, una nit en què tothom desbarrava a veure qui la deia més grossa sobre proeses sexuals, i ella va intervenir llargament amb una meticulosa descripció de rituals tàntrics. Al principi, els homenots, els Marçal, Perutxo,Dídac, se l'escoltaven amb un somriure de lleu condescendència irònica decantant-los els llavis, però al final van acompanyar amb entusiasmats udols les seves explicacions. Va rebre no del tot en broma moltes propostes de fer alguna classe pràctica, però aleshores ella va tancar el tema i va despatxar les obscenitats amb un arronsament d'espatlles que podia abaixar els fums del més pintat.
Era majoritàriament acceptat per nosaltres que la Montserrat no era, doncs, una dona assequible. Ens arribaven rumors d'algunes històries amb gent del seu gremi, mestres joves com ella, o no tan joves, que podien veure's seduïts per aquell aire intel·lectual i aquella estranya barreja de desordre vital i disciplina mental que ella irradiava.
Però no vam saber res del cert fins que vam assabentar-nos que tenia un rotllo amb un professor americà anomenat Josh Binum, un paio que ensenyava a l'Escola Superior, i que segons tots els indicis era força més gran que ella, tenia una dona també americana, i dos fills nascuts a l'illa.
Ho vam saber com ho sabíem tot entre nosaltres, encara dels més reservats, o dels més esbojarrats. Una nit qualsevol, en un moment de fugissera i atzarosa intimitat amb algun o alguns dels altres membres de la colla, una confidència escolada entre frases aparentment banals, i ja tenies la història recorrent totes les premudes files.
Fet i fet, era la felicitat la que la delatava. Aleshores vam entendre que el que preníem en ella per una obstinada rigidesa espartana en cultivar la seva perfilada i definitiva forma de felicitat, era en realitat, com en tots nosaltres, només una màscara més per cobrir amb la pietat de la fingida alegria la infructuosa recerca d'una plenitud categòrica. Perquè la Montserrat es va il·luminar com un dels seus panxuts budes espurnejant a les flairoses flametes d'encens que tenia escampats per tots els racons del seu cau. Ara veies que l'esvelta tibantor del seu cos s'havia relaxat i que, per contrast, retratava l'autenticitat d'una gràcil desimboltura. I no era només que cuidés més la seva manera de vestir, era ben bé que qualsevol cosa que es posés l'afavoria. I la seva cara cantelluda ara resplendia, la seva pell pàl·lida i pigalla
da ara transmetia una desbordada forma de salut des de la brillantor nova dels ulls blaus. Mai no havia estat formosa, però ara realment la prenies per bonica. Fins i tot el seu més poderós atractiu, la cascada esponerosa i rotundament vermella del seu cabell, semblava moure's ara amb una plàcida energia que transmetia a cada inici d'un gest.
Tot pel tal Binum, ens déiem, meravellats. Com s'ho farà el paio, mormolàvem a esquenes d'ella. I ens preguntàvem si el veuríem per allí, i li ho insinuàvem, perquè no ens ho callàvem, no ens callàvem res, bandada de desvergonyits que érem.
Ella no s'amoïnava, la felicitat la feia estranyament tolerant a les nostres brometes i impertinències, i en arribar determinada hora agafava la seva jaqueta de fil i el seu sarró, i s'esquitllava com una llúdriga satisfeta cap a la no confessada cita amb el professor.
Potser alguns teníem por. Els que més ens l'estimàvem, que potser érem tots al capdavall, temíem que allò s'esquerdés. Alguns, tal vegada els més lúcids, sabíem que tota felicitat és una fase transitòria condemnada indefectiblement a l'absurda ratlla dels finals tristos, i sabíem doncs que els Binum no deixava de passejar-se els diumenges a la tarda amb la seva dona rossa i els seus dos fills rossos per Flaky Creek o per Temple's Ride, o anava a les sales de cinema del Shining Boulevard, i intuïem que era de la mena de paios que mai deixaran que s'escapi aquest tresor que, si no és exactament la felicitat, sí té almenys la seva aroma i alguna cosa del seu tacte.
I així va ser. Una tarda, jo me la vaig trobar, sola, a la taverna. No plorava, però es notava que ho havia fet. Tenia la mirada apagada i trista, havia desaparegut l'exaltat llampurneig dels dies i setmanes de festeig, i la flama roja del seu cabell no emetia aquella estridència càlida del seu exuberant moviment.
-Ja està, hem tallat -va fer, tot d'una, a penes vaig prendre un seient al seu costat.
-El Binum i tu, vols dir? -vaig respondre jo, estúpidament, com si hagués oblidat els meus pitjors presagis.
-El Josh, el Josh i jo -va gemegar. Era de sobte tan vulnerable i desprenia una aflicció tan profunda que era una nova i tercera Montserrat que, aquesta sí, no havia estat capaç d'anticipar en els meus afanys prospectius.
Una Montserrat de cop tan fràgil, que va arraulir-se en la meva espatlla, humitejant-la amb unes noves llàgrimes. La vaig sostenir pels braços mentre m'arribava des dels seus cabells una sentor de l'aire resclosit de la seva cambra, on hauria passat les últimes hores en una asfixiada soledat.
Seria el seu abandonament, o el simple contacte retut del seu magre cos sacsejat pel plor, que vaig saber amb tota seguretat que podria besar-la i posseir-la allí mateix, si no fos per la presència del Ton, que va apropar-se pesadament i va dir amb la seva veu de tro:
-Què et passa, mestra, que has pres mal?
El bo del Ton sabia bé quin era el seu mal, o ho va saber de seguida, perquè sense esperar resposta va afegir:
-Ei, mossa, no passis pena, no t'arronsis. No deixis que cap carallot d'home et faci patir i et faci pensar que no ets prou bona per a ell. Cap home, però cap, val la meitat de la meitat del que tu vals!
I tot bramant això em fitava a mi i m'assenyalava amb un ditàs aspre, com si jo fos causant de la seva desgràcia, com a partícip de l'infortunat gènere masculí que era, i en canvi no ho fos ell, elevat a la categoria de jutge neutral i severíssim.
Ella el va esguardar amb una mena de descregut agraïment, i va deixar de plorar mentre es mocava sorollosament amb el meu mocador -jo aleshores solia usar-los de tela-. Li va acceptar una copa d'un combinat especial per als mals d'amor, i em va explicar que el Binum havia trobat una feina a una universitat del continent, a Virgínia o Pensilvània, i que s'anava i se'n duia la família.
-Et seguiré, li vaig dir, estúpida de mi! -va exclamar-. Hauries d'haver vist la seva cara, Miquel. No van caler paraules. Jo... com he pogut estar tan cega, déu meu!
Aquella nit, ho recordo bé, vam celebrar una festa a la casa que tenia la Cernichevski als turons, i vam parlar de tot el que no es pogués ni remotament relacionar amb el Josh Binum, i així vam continuar. La Montserrat va tirar endavant, també. El dia següent, de fet, teníem ja la primera versió de la Montserrat entre nosaltres, rígida i esquiva, si bé tal vegada amb un vel més fred i inífug que abans.

I així havíem anat fent, fins que aquell dia ens vam retrobar el Binum a la sala d'actes de l'Escola Superior.
La Montserrat aguantava ara tibada, aparentment calmada, els ulls fits endavant, cap a la taula d'oradors, però deliberadament i clarament evitant el Binum, que continuava també amb l'esguard elevat, com presoner d'incompartibles pensaments.
Va parlar primera la Milena, després de la introducció del degà, i a continuació l'Ovidi Camps. Quan per fi va arribar el torn al Binum, vaig observar de cua d'ull que la Montserrat el contemplava amb una aparent serenitat i amb la mateixa deferent equanimitat amb què havia observat els anteriors oradors.
Era com si la Montserrat que havia cridat hagués estat només per un instant aquella vulnerada noia que jo vaig presenciar un sol dia anys enrera, i ara hagués retornat la versió intransigent amb el seu propi dolor.
El degà va prendre la paraula per agrair les intervencions dels "il·lustres ponents" i va donar pas a la fórmula habitual del col·loqui animant al públic a intervenir.
Vaig percebre aleshores la mà de la Montserrat, que s'aixecava com un ressort, tan ràpid que el degà no va dubtar a cedir-li la primera paraula. Crec que vaig veure empal·lidir el Binum, i fins i tot diria que la Milena, des de dalt, es va mirar lleugerament esverada la seva amiga, però la Montserrat va començar a parlar amb fermesa, amb el to d'una perfecta neutralitat.
-Per al Sr. Binum-va dir, i el va fitar amb decisió-. Ha dit que una de les claus per entendre l'obra de Connor Williams és la seva capacitat per compartir les experiències de profund patiment que va presenciar en la seva activitat com a periodista i diplomàtic.
El Josh Binum va afirmar amb un lleu capcineig. Ara era evident que envermellia per sobre de la pell que havia empal·lidit uns instants abans, i potser per això evitava la insistent mirada de la Montserrat refugiant-se en els papers que tenia al davant i fingia consultar.
-Empatia, n'ha dit -va continuar la Montserrat-. Ara, Sr. Binum, vostè creu que és capaç d'empatia, d'identificar-se amb el patiment aliè, el que ha causat tant de patiment a les persones que el voltaven? Li ho pregunto, Sr. Binum, i li prego que faci l'esforç de posar-se en el seu propi lloc, des de la seva experiència personal.
Va dir aquestes darreres frases amb un particular i implacable èmfasi. Tots els que estàvem dins la història, i el Binum entre ells, és clar, sabíem a què s'estava referint. I vaig notar que ens recorria, llevat del mateix Binum també evidentment, una joia venjativa. Llevat del Binum, i de la Milena, que es va considerar obligada a intervenir amb un to pedant que em va desagradar, per tractar d'aixecar una protesta.
-Jo no he dit pas que Connor Williams fos el causant de les desgràcies de les persones del seu entorn -va venir a dir.
La Montserrat manejava informació privilegiada que la Milena no havia tret a la llum encara, donat que no havia publicat en aquell temps la biografia de Connor Williams en la qual estava treballant. De fet, quan ho va fer havia esmossat molts dels detalls sòrdids que nosaltres sí havíem pogut conèixer de la seva mà. Tanmateix, la Montserrat no li va replicar, ni tan sols es va molestar a mirar-la. Simplement va continuar fitant el Josh Binum, mostrant ostensiblement que continuava esperant la seva resposta.
-Bé, considero que els detalls biogràfics íntims, que evidentment coneix millor que jo la Sta. Misericòrdia González, no fan al cas -va barbotejar ell-. Jo em referia estrictament a la seva visió política i social.
-Però no creu, Sr. Binum -va tornar-hi la Montserrat com un llamp-, que és precisament la tasca primordial de l'escriptor la de conèixer els detalls íntims de la vida de les persones?
El Binum va tornar a quequejar, i nosaltres vam emetre un murmuri poderós que va sonar com si el nostre tenista preferit hagués tret al rival de la pista amb un perfecte drive. El Quayle va intervenir aleshores, vacil·lant també, removent els plecs de la seva papadeta, i articulant el pas a una nova pregunta.Vaig llamgregar la Montserrat. Ara es veia tranquil·la, rígida i deferent, revestida d'una plàcida resolució triomfal.
A la sortida em vaig ensopegar amb l'esguard de la Milena, que fitava amb una ofesa fúria continguda la Montserrat. Vaig pensar que de vegades has de triar entre dues fidelitats oposades. I que no era segur si la Milena havia canviat, o si era jo, més savi i descregut, el que havia traspassat una línia empès per la serena inflexibilitat de la Montserrat. Ella, la noia que havia plorat un dia a la meva espatlla però que havia decidit que aquelles havien de ser les seves últimes llàgrimes, si més no per aquell home que l'havia deixat. I, recordo que vaig pensar, no solament per o a causa d'aquell home, sinó de qualsevol home.


Comentaris

  • Justícia poètica?[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 23-03-2009

    No sé ben bé si, des de la lògica interna que tenen els actes narratius, el terme que dóna títol al comentari seria l'adequat. Però d'alguna manera, que la Montserrat elabore aquesta mena de pla venjatiu d'emergència en veure l'antic amant que temps enrere li va destrossar el cor, m'ha fet pensar en aquesta expressió.
    Fora de la literatura, he de confessar que mai acabaré d'entendre actituds com la de Josh Binum en aquest lliurament del Congrés Williams, ja no tant pel fet de viure idil·lis extramatrimonials, sinó per la càrrega d'hipocresia a què s'obliguen per a mantenir l'statu quo amb la parella oficial com si res no passara. Potser altres alternatives més sinceres a la hipocresia caiguen en terrenys relacionals excessivament utòpics i allunyats del pensament dual a què ens condicionen des de petits, però això ja són figues d'un altre paner que omplin pàgines d'una altra mena de literatura.
    Tornant al relat, tots els qui s'estimen la Montserrat, excepte la Milena, que com veurem més endavant té els seus motius, gaudeixen de l'acte triomfal alhora que subtil, ja siga de justícia poètica o de simple revenja, de l'habilíssima dona pèl-roja.
    Enhorabona, franz, per haver ordit aquest progressiu parany dialògic de la Montserrat envers el Josh Binum, amb els fets de la vida de Connor Williams com a excusa o part visible.

    Un bes i fins al proper comentari.

  • Tasca d'escriptor[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-03-2009

    He començat més d'una vegada a redactar un comentari sobre aquesta Inauguració, però cada cop l'he esborrat, ja que no reflectia gaire bé el meu sentir en llegir-la.

    Em decideixo, doncs, per resumir-ho breument en poques paraules: m'han encantat tant la crònica com la història pretèrita!
    I, tot i el meu afecte per la Milena, fermament em declaro admiradora de la Montserrat des d'ara mateix, per un bon parell de raons!

    De tu, també, per suposat, que ets l'autor de totes aquestes personalitats que ja em resulten tan properes... tu si que saps portar a terme la tasca primordial de l'escriptor!

    I t'envio una abraçada de les que uneixen harmoniosament a qualsevol,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167755 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com