El Congrés Williams.1: Recepció

Un relat de: franz appa

Des de la distància, enllà de l'ondulada safata argentada del mar, la línia costera de Tavanne semblava no haver canviat. A mesura que avançàvem, el passatge, apilotats a la proa del vaixell com si -se'm va acudir- volguéssim empényer els brunzidors motors, l'illa es feia més precisa, i aviat vam poder albirar la gran escullera del port, la façana diamantina del passeig marítim, el confús dèdal del Black Borough.
-Casa -va dir algú vora meu.
Era curiós, perquè podria estar-m'ho dient a mi, i era com si endevinés que jo d'alguna manera sí em sentia un retornat a la llar. Després de tot ho havia estat, potser fins i tot ho havia estat més que cap altre lloc del món. Al cap i a la fi, hi havia viscut allí quasi un terç de la meva vida.
Havia preferit tornar-hi en vaixell, aproximar-m'hi com la primera vegada que hi havia fet cap. Aleshores, més de vint anys enrera, ho havia fet per una qüestió de pura necessitat econòmica. Venia des de Barcelona amb la línia més barata fins a Florida, i d'allí amb el vaixell que els del país encara en deien correu, que feia el trajecte des de Jacksonville. Ara ho havia fet igual, no tant per economia, i no perquè anés precisament sobrat de calés, sinó perquè els vols a l'illa ara tenien un preu francament competitiu. De fet, això explicava sens dubte l'aire decandit del vaixell, l'escàs passatge, la sensació de definitiu abandonament que desprenia el que en aquells temps constituïa una flota rutilant, atrafegada i bulliciosa.
A penes vam atracar al moll ja vaig veure el Miquel. Només feia unes hores que l'havia trucat des de Jacksonville, però jo sabia que podria comptar-hi plenament, que allí me'l trobaria. Allí s'estava, a la terminal, dret, tibat d'aquella manera curiosa que sempre havia tingut, lleument encorbada, desmanegada i elegant alhora. El mateix Miquel de sempre, aparentment.
Només després, rebent la seva abraçada, quasi efusiva, indubtablement cordial, vaig apreciar els rastres que el temps havia deixat en ell en els set o vuit anys que feia que no el veia. El cabell més esclarissat, la pell més clivellada, però els ulls encara abrandats i càlids.
-Perdona, noi, m'ha fallat el Hornet -vaig dir-li tot seguit-. Confiava que ell vindria a rebre'm, però em va trucar a darrera hora per dir-me que no podia, que havia de rebre no sé quins enfaristolats ponents del Congrés a l'aeroport.
-Enfaristolats? Això t'ha dit? -va fer ell, remarcant sorpresa amb un gest de les celles espesses i descuidades.
-Bé, no, això ho poso jo -vaig respondre.
-És que ha anat a rebre la Milena -em va aclarir ell.
Vaig mirar de riure i fer veure que era una divertida casualitat, i ell va somriure desmanyotadament i es va disposar a arrabassar-me la maleta malgrat les meves protestes. Vam continuar rient. Una maniobra de distracció.
-Doncs no m'ho ha explicat, el molt brivall -vaig comentar al capdavall, quan ja enfilàvem cap a la terminal d'autobusos-. I què hi fot, doncs, al Congrés?
-La Milena? -em va interrogar ell sense mirar-me, caminant a un pas exagerat cap als autobusos, carregant la meva maleta amb una facilitat impredictible.
-No, vull dir el Hornet.
-Oh, treballa a l'organització del Congrés, ja saps, ara treballava a l'Escola Superior.
-No em diguis que s'ha tornat professor! -vaig exclamar, realment sorprès. Feia molt que no en sabia res, del llargarut novaiorquès.
-No, professor, no, diria. Crec que treballa com una mena de relacions públiques. Ara l'Escola Superior s'ha rebatejat ni més ni menys com la Universitat Connor Wiilliams.
-Redéu, sí, ho havia llegit -vaig corroborar-. Volen refundar aquesta illa de perdició i fer-ne un sancta sanctorum de la cultura, oi? I fins i tot el penques del Hornet s'ha tornat un acadèmic llepafils, potser?
Poc podia pensar que quan el vaig veure per fi aquella nit a penes el reconeixeria, aquell vell penques. El Miquel me'l va assenyalar entre els diferents grups que poblaven el vestíbul de l'hotel on es donava una mena de recepció als integrants del Congrés, i sens dubte m'hagués costat reconèixer-lo, si no m'hagués descobert ell a mi quasi al mateix temps.
Em va fer un crit i es va obrir pas entre la gentada imposant la seva dominadora estatura. No semblava haver minvat, la seva alçada, però sí evidentment s'havia engruixit. Aquell esquelet alteròs però omnipresent en la seva escanyolida figura d'antany havia entrat generosament en carns. Bé que no era encara pròpiament una persona grassa, aquella adquirida corpulència em va sobtar i no m'hi sabia avenir mentre ell em recobria amb el seu garlar irrefrenable, que no semblava haver canviat. És a dir, no s'havia expandit, cosa d'altra banda impossible, ja que sempre havia parlat prou i massa per esmorteir qualsevol possibilitat de silenci al seu voltant, però sí que aviat vaig veure que també el to, la veu, la prosòdia, el mateix vocabulari, havien variat. Era com si fos l'embolcall també el que hagués mudat, igual que el seu cos, com si el seu llenguatge també s'hagués estovat dins una capa de greix. I així, l'element més inconfusible i personal de Hornet Schlessinger d'aquell temps passat, també s'havia metamorfosat. Vaig trobar a faltar, diguem, l'esmolada precisió sardònica del seu fraseig, com passa amb alguns músics de jazz que, en l'edat avançada, troben que algunes formes especialment agudes de la seva expressió han de cedir davant les fórmules més previsibles.
-Trobes que s'ha aburgesat, oi? -va replicar-me el Miquel quan li vaig comentar aquestes impressions meves, un cop el Hornet se'ns va separar, no sense prometre que aviat tornaria a estar per nosaltres.
El Miquel, per contra, no semblava haver canviat, mantenia aquell laconisme que, nogensmenys, anava sovint acompanyat d'una impol·luta certitud. Ens vam estar passejant entre els convidats i els borinots infaltables que segurament no havia convidat ningú però que competien amb determinació pels canapès i les copes de xampany. Ens vam fer finalment amb un parell de vermuts i ens vam instal·lar a un racó, prop de les escales i els ascensors que donaven a l'interior de l'hotel. No havia maniobrat de manera intencionada, o així em semblava, però de totes formes estàvem al millor emplaçament per descobrir el moment exacte que baixés la Milena, que s'allotjava a dalt, com la majoria dels il·lustres convidats de fora. No cal dir que jo era de fora, però no era ben bé un convidat, i molt menys il·lustre.
Per la mateixa raó que no ho era pas, no coneixia gairebé ningú dels que papallonejaven pel vestíbul, però el Miquel sí que els coneixia, a molts. Sempre et preguntaves com coi s'ho feia, per saber-se tants noms i renomenaments, un paio tan eixut com ell. Em feia alguns comentaris dels presents als quals assenyalava amb el dit, i així vam passar una estona fins que vam poder albirar prop de la porta la compacta massa corporal del Marçal, tot empolainat, amb una noia penjada del braç que, en un primer moment, vaig prendre per una d'aquelles professores tibades que pul·lulaven per allí. Vaja, que en una primera llambregada vaig creure que acabava de lligar-se una doctora de Harvard o Radcliffe, fins que vaig caure que era l'Olívia en persona, amb aquell cabell tan curt i ben retallat tenyit d'un negre setinat i unes ulleres modernes.
Vaig gesticular per fer-nos visibles i mirar de fer-los venir, amb l'ànim, que ara m'apareixia més obvi, de no perdre la nostra privilegiada talaia. I, tot i que en efecte ells dos se'ns van acostar amb l'accelerada precisió d'un torpede, aviat ens vam trobar tots quatre circumnavegant per tota la sala, empesos o xuclats per la desbordant vitalitat del Marçal. I així vam estar-nos, abraonant-nos a totes les safates de begudes, i bevent, xerrant i rient a tort i a dret. El Marçal no semblava gens ni mica canviat, potser un pèl més gras, més calb tal vegada, però continuava sent aquell homenot d'ulls astuts i maliciosos dins una cara ampla de trets bonhomiosos. L'Olívia, de fet, també era ben bé la mateixa, reia igual, bevia igual, parlava amb el mateix accent i només havia canviat, vaja, el pentinat i el color del cabell, i havia renunciat a les lentilles, si més no per aquella nit.
-T'havia pres de primeres per una d'aquestes enravenades professores de Nova Anglaterra -vaig comentar-li.
-Òstia, no em digues açó! Si m'he posat els meus millors parracs! -va exclamar-se ella.
I eren bons, de veritat. Vull dir que se la veia tota elegant i més sofisticada, però allò era tot. Vam continuar fent bromes i bevent, tot i que cada cop era més difícil trobar un espai vital prou ample en aquell vestíbul, i no diguem ja copes plenes. Jo procurava, de tota manera, vigilar de reüll l'accés a l'interior i no allunyar-me'n gaire. El Marçal, copsant un dels meus gestos involuntaris de guaitar cap a dins de l'hotel, va bramar:
-Esperem la Milena, oi? D'acord, però ens hem quedat secs. Deixeu-me explorar.
Es va allunyar i es va perdre entre la munió, el fum, les llums fluctuants i denses, i va reaparèixer al cap d'uns minuts per tibar dels nostres braços, d'alguns de nosaltres, o dels tres alhora aparentment, i ens va dur per un corredor que, segons indicava un rètol, duia al menjador. Però ens vam aturar abans d'arribar-hi, en una mena de colze que s'obria cap a una porta de servei, i es va ajupir i va enlairar de seguida un parell d'ampolles de xampany.
Vam estar bevent i fent-la petar una estona més, i tot era fantàstic, de fet. Sentia el bombolleig del xampany i el dringar de les copes, i l'olor forta de l'alè del Marçal, el perfum lleument pertorbador de l'Olívia, les rialles apaivagades del Miquel, la meva pròpia veu excitada i desordenada. I tot era així, em creixia l'angúnia sota l'eufòria en alça de l'alcohol i la proximitat física dels vells companys, allí, en aquell cau on ens féiem partícips d'un petit joc pueril i pocasolta.
Va ser el Miquel el que va parlar per mi, tanmateix, no sé si atenent als meus anhels o també als seus.
-Ei, tornem a guaitar a veiam si ha baixat ja la Milena.
-Mi
lena, Mil-lenària, Mi Helena... deessa grega, mare de déu de la Misericòrdia -va començar a salmodiar el Marçal amb la seva veuassa mentre ens tornava a xuclar cap al vestíbul i ens feia partir de riure com a ximples.
Vam sotjar el vestíbul, ara força més esbandit. Els convidats il·lustres i els borinots havien anat desfilant, pel cansament, per l'avorriment, o perquè havien anat acabant amb les provisions. Cadascú per la seva raó. I no es veia la Milena. En canvi, vam sentir la veu del Hornet que ens encalçava tot iniciant un reguitzell d'excuses i comentaris addicionals, fins que ell mateix i sense que ningú li hagués de preguntar ens informava que la Milena s'havia excusat i que no podria baixar a la recepció a causa d'un sobtat mal de cap.
Vaig sentir aleshores un regust, o potser només el so de la meva boca tancant-se amb violència. I crec que també el Marçal va fer alguna cosa amb la mandíbula, com un serrar de dents. Però tot plegat ningú va fer un comentari, perquè el Hornet no havia aturat el seu xerroteig i ara parlava d'alguna altra història que li havia succeït a un parell de doctors de la Universitat de Helsinki que estaven retinguts aparentment al control de duanes de l'aeroport de Nova York.
Vam estar escoltant el seu incessant discurs fins que se'ns van buidar les ampolles i aleshores ell va proposar anar al bar del mateix hotel, perquè òbviament tenia un contacte que ens l'obriria només per a nosaltres, però el Marçal va observar que havíem quedat a la taverna del Ton, i ell va dir: "Oh, que magnífic, la vella taverna del vell bergant", i ens va convidar o se'ns va unir, què importava, i vam anar desfilant cap al barri dels catalans amb ell a l'esquena, sense parar de xerrar.
Jo sentia que ja no tenia cap gana d'anar-hi, sentint-ho pel vell Ton, però el Marçal, l'Olívia i fins el Miquel semblaven prou animats i reien de les gràcies del Hornet o n'intercanviaven alguna amb ell, jugant amb el seu català rovellat, segons ell deia.
Vam arribar al carrer de Baudelaire. Vam veure de lluny, tanmateix, que la taverna estava tancada.
-Oh, sí, però el vell s'ha compromès a rebre'ns avui. Deu ser dins, esbandint gots remugant que fem tard -va comentar el Marçal.
Vam picar suaument a la persiana, però no vam obtenir resposta, ni se sentia cap soroll ni es veia cap resquitx de llum. Vam insistir diversos cops, fent més soroll cada vegada, però no vam tenir cap èxit.
-Dimoni! -va bramar el Marçal tot empipat-. Ens ha fallat el iaio! Ja comença a repapiejar, sabeu? No és el mateix des que el va deixar la Sara Raquel.
Es va asseure sobre la freda llamborda de l'entrada, maleint i renegant amb veu baixa i constant.
El Hornet va començar a formular tota mena d'hipòtesis i suggeriments. La resta ens vam anar seient a poc a poc a la vora del Marçal, repenjant-nos en la polsegosa persiana, silenciosos i aclaparats pel desànim i pel xerroteig indefallible del Hornet.
-D'acord, nois, d'acord, esteu tots cansats, ho comprenc -va acabar dient ell-. Ens veiem demà, al Congrés.
Es va allunyar Baudelaire avall, alt, quasi gras, potser parlant per a si mateix. El vam estar contemplant uns segons llargs, fins que es va perdre cap a la llum més definida de l'avinguda de Víctor Hugo, i en acabat el Miquel va dir que potser era hora d'anar a dormir.
-A on t'estàs, Víctor? -em va preguntar l'Olívia.
Per un moment vaig sospesar la idea d'estar-m'hi amb ella. Estava lleument decantada endavant i el seu elegant parrac balder deixava a la vista una part generosa del seu pit menut entre els jocs de besllums provocats per la inestable il·luminació del carrer.
-S'està al meu cau -va intervenir el Miquel, novament avançant-se a la meva reacció.
Aleshores ens vam allunyar tots plegats, el Marçal encara maleint i clavant una puntada a la persiana que va retrunyir escandalosament en el silenci nocturn.
Ens vam separar a Long Alley, ens vam besar i desitjar profusament bona nit, i el Miquel i jo vam baixar cap a Flaky Creek. Un temps, feia no tant, la Milena havia viscut per allí a prop, ocasionalment amb el Dídac, si és que el Dídac podia viure amb ningú. I per què no, vaig pensar. El Miquel m'havia dit que li anaven bé les coses, ara. O que això semblava.
L'arbreda espessa i fresca apareixia davant nostre amb tota la seva fecunda humitat espargint-se com una presència tangible en la nit sense lluna. Aquella poderosa flaire em va repel·lir, mentre lluitava per esboirar-me del tacte opressor de l'alcohol.
-Creus que ens ha evitat expressament, Miquel? -vaig fer.
-Potser temia trobar-se amb ell, ja saps -va respondre ell, amb veu quasi inaudible.
-El Dídac? -vaig exclamar-. No, dimoni, no crec que tingués ni la més remota esperança de veure'l allí dins.
Potser és a mi, al qui no vol trobar, vaig pensar. O més aviat ho vaig xiuxiuejar, però ell no va semblar sentir-me. Va caminar més eixorivit, com el pràctic que havia guiat el meu vaixell al port, aquell matí.
Vam arribar al portal, vam pujar dos pisos per l'escala, i vam penetrar al seu apartament, i de cop i volta vaig sentir aquella olor, aquella beneïda estantissa olor de lludriguera de mascle solitari que tan bé coneixia. Perquè era també la meva olor.

Comentaris

  • Uf, franz...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 08-03-2009

    quines ganes tenia de saber d'aquesta gent, ara me n'adone. I el cas és que en les darreres històries m'havia entristit, per l'aire de temps passat, de decadència nostàlgica que tenien, amb aquella Milena diferent de les altres Milenes més joves i eixerides. Pobre Víctor, com el fas patir. Pero ja se sap: ella no podia aparéixer a la primera de canvi.
    Quina sort, que encara em queden les parts que vénen per llegir-les.

    Un bes.

  • Company,[Ofensiu]
    brins | 06-03-2009

    He sentit la necessitat de contestar el teu comentari per explicar-te amb més detall quin sentiment pretenia reflectir el meu poema.
    M´agradaria que el llegissis a la meva pàgina.

    Moltes gràcies

    Pilar

  • El teu protagonista[Ofensiu]
    brins | 05-03-2009

    ens descriu un retorn al passat amb tanta riquesa de descripcions de l´entorn, dels personatges, i de les emocions, que aconsegueix mantenir la nostra atenció en tot moment, alhora que ens diu que la ploma que l´ha conduït és la d´un gran escriptor. Enhorabona!

    Pilar

  • Retorn, retrobament, recepció[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-02-2009

    Aquesta primera entrega ha estat una delícia: en ella has destapat el bagul de les possibilitats i ara aquestes ballen davant una fantàstica dansa de perspectives.

    Fas que sembli tan senzill tornar al passat... tant com descriure-ho.

    Aconsegueixes que els teus personatges participin amb tota naturalitat en "un petit joc pueril i poca-solta" que és tot un número circense de malabarisme!

    A mi també em sembla que llegir-la a estat com tornar a un lloc conegut... segurament perquè ho ha suposat... a un lloc que a més de conegut sento com a meu... o al menys, com a nostre.

    T'envio una abraçada bona,
    Unaquimera

  • Fantàstic, com sempre.[Ofensiu]
    Queca | 25-02-2009 | Valoració: 10

    Fas que escriure sembli fàcil. Tens talent, i el saps aprofitar, i jo en dono les gràcies.

    Espero que tot et somriugui, i que no et cansis mai de buscar la llum.

    Una forta abraçada, nin.

  • Com sempre franz, la teva prosa traspua experiència de la vida.[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-02-2009 | Valoració: 10

    Sense que aquesta experiència, que podria considerar-se negativa, ho sigui realment. S'ha de viure el que la vida ens aporta en cada moment i trobar la part de pràctica intimitat amb un mateix.
    M'encanten els teus comentaris, sempre tan encertats, argumentats i sensibles. És un honor per a mi que llegeixis els meus escrits.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167742 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com