El Concursant (III)

Em dirigeixo a la recepció.

Em coloquen una etiqueta amb la llegenda "visitant" a la solapa, i m'assignen una assafata que em portarà fins al plató on s'enregistra el programa. Ella em guia per l'edifici. Passem per amples passadissos amb parets folrades de moqueta vermella. Ens creuem vàries persones, però ningú és audiovisualment conegut.

-Aquí et deixo, em diu.
-Gràcies, li responc.

Llegeixo el cartell de la porta: "Maquillatge".

No és una sala de maquillatge amb gaire glamour, perque hi ha una filera de 4 butaques en paral.lel que trenca la idea de la individualitat de l'estrella televisiva, i degut a l'activitat hi ha un cert desordre. Al voltant dels grans miralls davant dels que m'assec hi ha fileres de bombetes nues, enroscades directament en la pared. Recorden vagament els "camerinos" de les actrius dels anys 60, però en conjunt la sala de maquillatge m'evoca més aviat una cadena de muntatge d'una fàbrica d'estrelles mediàtiques...

I arriba l'Amanda.

l'Amanda és la meva maquilladora. Em decora la pell de la cara i el coll amb un to moreno guiri . L'Amanda parla poc, i m'atreu la seva delicadesa quan protegint la roba de la camisa recolza els seus dits sobre la meva clavícula...

-És que no vull tacar-te el coll de la camisa, m'explica...

Ella m'acarona professionalment, i jo noto la seva cadera en el meu colze que no puc amagar, sense fer evident el gest, tal com estic embotit en aquella cadira de barber.

Després de les atencions de l'Amanda, ja estic mediàticament presentable...

Entro a la Sala de Concursants, que és una petita habitació amb finestres que donen a una sala gran, el plató. Miro per la finestra. El plató és un espai molt ample. Hi ha unes 5 càmeres i tres persones atrafagades amb eines, cascos i micròfons.

He vist aquells decorats molts cops a la tele, però in situ l'espai s'assembla més a una nau industrial. La perspectiva és diferent. Els decorats són molt fins i el plató és fosc.

És clar, penso, aqui no em dirigeixen la mirada allà on vol el realitzador...

A la sala dels concursants hi ha un noi i una noia a més de mi. Ens saludem. No en reconec cap del concurs de la tele, és el problema dels programes enllaunats. Els que s'emeten avui es van enregistrar fa més d'un mes.

La Maria és de Madrid, en Jorge de Huelva.

Arriba el presentador. Els concursants ens posem nerviosament d'empeus per saludar-lo, com qui saluda l'examinador just abans de començar l'exàmen per treure's el carnet de conduir. M'extranya que els altres concursants, tot i haver tingut relació amb el presentador, no demostren massa familiaritat de tracte.

El presentador ens saluda de manera colectiva, ràpidament.

Un tràmit lleugerament fastidiós per ell, suposo.

M'imagino que en la seva feina mediàtica els concursants són objectes de treball.

Ha arribat l'hora.

Baixem al plató per unes escales metal.liques. Nervis. Em quedaré en blanc?

Abans de situar-nos en els atrils, passem per una sala on l'ajudant de realització ens permet triar els temes de les primeres preguntes. Fins i tot ens donen dues respostes correctes de la primera bateria de questions que ens farà el presentador.

-És per que no quedem a zero en la primera colla de preguntes, ens comenta. Quedar a zero en la primera actuació no és bo pel concurs.

Glups.

Continuarà...