El concert d'Amnistia Internacional

Vos havia parlat ja d'un programa mític de les ones Pitiüses, Onda Viva, i dels descobriments musicals que ens va portar a tota una generació d'eivissencs, un d'ells i dels meus preferits és Bruce Springsteen "The Boss". Érem a l'estiu de l'any 1978 i en Rafa ens va deixar tastar els primers temes d'un disc imprescindible Darkness on the Edge of Town amb la primera cançó que va sonar "Badlands" ja ens va deixar entreveure tot el seu lèxic musical: lletres urbanes que ens parlen dels barris obrers i de temes socials, guitarres que parlen, una harmònica que gemega, un saxo que fa els cors, un baix que marca el pols de la cançó, sintetitzadors que emfatitzen una veu molt autèntica, convincent, esquinxada com poques.
Deu anys després d'aquell descobriment, em trobava treballant per Madrid quan anunciaren el mític concert que hauria de commemorar el 40 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per Nacions Unides a París el 10 de desembre del any 1948. Amnistia Internacional, per celebrar-ho, va organitzar una gira de concerts anomenada Human Rights Now (Drets humans ara), que comptaria amb músics d'una qualitat difícil de reunir al damunt d'un escenari.
Els designis dels astres varen voler que aquesta miraculosa confluència fos a l'estadi dels meus somnis, al lloc a on anys anteriors havia vist aquell Barça galàctic (allò sí que era d'una altra galàxia) de Johan Cruyff, Rexach, Neeskens, de la Cruz, Asensi, Mora... una plantilla que podia vanagloriar-se d'haver-li fotut aquell memorable 0 - 5 al Madrid al Bernabeu.
Aquella nit del 10 de setembre de l'any 1988 em vaig emocionar més encara si cap. Estava cansat, la nit anterior no havia quasi dormit, ens desplaçàrem amb els autobusos que havien contractat per a aquest magne espectacle i després d'un munt d'hores dormitant, compartint confidències, complicitats i la nostra impaciència, arribàrem.
El Camp Nou lluïa una de les seues millors gales, ple de tomb a tomb. L'escalfament no va ser per les bandes, els marcadors i la megafonia varen quedar muts i la il·luminació eclipsada rendits al firmament d'aquella nit. La gespa suava com mai no ho havia fet abans, dansant i enlairant les milers de persones que estàvem allí congregats per gaudir del feliç esdeveniment.
L'espectacle va començar amb el senegalès Youssou N'Dour que, com a bon africà, portava el ritme a la sang i ens va omplir de bones vibracions que donaren pas al grup El Último de la Fila, una formació que va estar a l'altura del que vendria després, que no era poc: Tracy Chapman, Peter Gabriel, Sting i Bruce Springsteen amb la seua llegendària formació E. Street Band.
Les cerveses havien fet ja el seu efecte i després de la intensitat de l'actuació de Manolo Garcia i Quimi Portet, que ens varen fer botar i cantar amb les seues darreres cançons, va sortir a l'escenari Tracy Chapman amb la seua guitarra acústica i ens va obsequiar amb un unplugged preciós, que molts dels presents varen aprofitar per anar als excusats. Una llàstima, perquè aquella nit no hi havia temps per a aquestes menudalles, tots aquells inconscients es varen perdre la deliciosa: "Across the Lines" o la tendra i sensual "For my Lover". Després d'aquests moments d'intimitat va aparèixer a l'escenari un Peter Gabriel molt auster però amb molta de força. L'exlíder del grup Genesis, va estar esplèndid interpretant cançons del seu darrer disc en solitari So i d'altres com "Don't Give up", "In Your Eyes", "Games Without Frontiers", "Biko"...
Per si encara quedava algú a l'estadi que no s'hagués emocionat, un Sting acompanyat d'una banda 100% jazzística va fer allò que tan sols els il·lusionistes saben fer: que paregués fàcil allò tan difícil. Reunir una banda de músics d'arreu del món (Branford Marsalis, Homar Hakim, Darryl Jones, Kenny Kirkland...) reinterpretant temes que estiraven com si d'una autèntica jam session es tractàs. Memorable la seua actuació deixant mostres de la seua qualitat: "Fragile", "Bring on the night", "They Dance Alone", "Don't stand so close to me"...
Rien ne va plus! com a final de festa, The Boss. Com sonava aquell directe! Era la primera volta que el veia, però la seua posada en escena amb la banda va superar qualsevol expectativa; durant el concert ens va fer volar pels EUA, conèixer-ne les ciutats, passejar pels seus rius. Un directe potent amb un saxo que ens va endinsar en les essències d'aquell paisatge: "The river", "Promise Land". Després va fer aixecar el personal amb "Born to run" i, per descomptat, amb "Born in the USA" i tots junts cantaren "Get Up Stand Up", mítica cançó de Bob Marley.
Tot aquell moviment que va generar aquella gira de concerts arreu del món, 19 concerts i més d'un milió de persones que els vàrem poder gaudir en directe, avui segueix viu quan es compliran els 60 anys de la Declaració, avui més que mai es important recordar el seu contingut: "Tots els éssers humans neixen lliures, iguals en dignitat i drets i dotats com estan de raó i consciència han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Tota persona té tots els drets i les llibertats proclamades en aquesta Declaració sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió o opinió política..." i seguir reivindicant-lo. I crec que la música és una de les formes més honestes per ajudar a canviar el món. L'altre dia escoltant la ràdio en un programa en el qual curiosament es parla, i molt, de rock, el Blues Explosion conduït per un entremaliat Carlos -àlies Jonnhy Sant Jordi de ses Salines- va fer referència a les paraules d'un cantant de rock que deia: la música en directe és una de les poques coses decents que ens queden... Quina raó tens, Carlos!